Ai, que el nen se'ns ha fet gran...

És indubtable que hi ha moments a la temporada castellera que et posen la pell de gallina. Alguns (afortunadament) són per assumptes propis: Un Sant Magí gloriós, la primera tripleta de l'any, vèncer un 5d8 que se't resisteix... Altres, però, els valores més pel fet de que et sents partícep d'un fet que, més enllà d'èxits puntuals, sents que canvia (o canviarà) la trajectòria d'una colla. Que sí, que dit així és molt melodramàtic, i que un castell no vol dir ni assegura res, però... M'enteneu, oi?

L'any passat vaig viure el 2d8f dels Nens del Vendrell. A pesar de que per la nostra part va ser una diada que va deixar que desitjar, vaig sortir de la plaça amb aquell somriure que no et pots treure de cap de les maneres. Sens dubte, acabàvem de viure un moment especial. Una colla mítica, aquella que a mitjans del segle XX, quan a Tarragona no passàvem dels castells de set, ells lluitaven amb la Vella pel domini del pilar de set amb folre. Una colla que havia patit una dura travessera del desert. Una colla que s'havia sabut reposar després d'escissions i ostracismes. Una colla que tenia un somni: plantar el 2d8f després de 40 anys...

"Vamos a soñar más fuerte" va ser l'eslògan escollit per l'Atleti per promocionar la final de l'Europa League, trofeu que finalment s'emportaren al vèncer al Fulham FC. A l'anunci, una veu en off sentenciava que els nens madrilenys somiarien més fort que els londinencs, que això donaria la més invencible de les forces als matalassers (déjà-vu) per avassallar als anglesos. Doncs bé, segurament la nit del 16 al 17 d'octubre d'aquell mateix any els terrats de les cases vendrellenques treien fum. Un any després, eren els nens graciencs el que, tancant els ulls fortament, somiaven el mateix somni. Enmig de la nit, es devia escoltar pels carrers engalanats i estrafolaris del centre de la vila un murmuri sord, que res tenia a veure amb la festa i la rauxa. Arraulits al coixí, els nens graciencs imaginaven una blava silueta, esvelta i panxuda per sota, retallada sobre un fons blau.

Una vegada va sortir el sol (Déu n'hi do si va sortir aquell dia!), arreplegant la camisa blava d'una revolada, tot casteller gracienc devia seguir somiant despert. Tot el que passava al seu voltant (pilars d'entrada, gent saludant, sorolls típics d'una plaça avarrotada) estava lluny, era borrós, no entrava al somni. A un cel blau com pocs, un cel de somni (novament), solament una silueta blava, esvelta i panxuda per sota es retallava amb claredat sobre una façana igualment blava. I els nens graciencs seguien somiant, aquesta vegada arrapapats als braços dels més grans. Segurament, van seguir somiant fins a segona ronda. De sobte, un cop sord (i ben dolç) va fer despertar als blaus del somni. Una caiguda, sí. Una caiguda mentre es descarregava el 2d8f. S'havia despertat del somni per adonar-se de què era ben real. incomplet, però corpori. Què millor? A més d'un li devia venir trempera matutina amb retard (menys mal de les faixes!)

Després de mirar i de remirar les fotos d'aquell pilotó blau sobre una pinya tutti-frutti (de móra, maduixa i mentol), algú devia pensar: Gràcia folrada. Sona bé.

Foto: Ciutatoci.com

Dedicat a tots els graciencs ganàpies, que no són pocs, 

que es van quedar sense paraules (devien somiar encara) en aquell precís instant de la diada. 

Heu acomplert el vostre somni. Us ho mereixeu!

Acabo de venir del Catllar. Quan pugui escriuré sobre la diada. Fins aquell moment...

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Suor i alfàbrega

Abans de parlar de Sant Magí (Em moria de ganes de fer-ho!), demanar perdó a qui em llegeixi per haver estat tant de temps inactiu. He estat massa temps en un viatge a ple segle XIX on tenir un ordinador (dic més, internet!) era una absoluta utopia. Dit queda.

4d9f, diada de Sant Magí.
Foto: Neus Baena

Afrontàvem Sant Magí amb una barreja de sensacions alarmant: Nervis i preocupació, arran de la caiguda del 3d9f del Cós del Bou i les baixes que va provocar (Ànims especialment a Enric Masip), però a la vegada eufòria i aquella sensació d'invencibilitat que dóna haver estat fent un juliol i un agost... espatarrant. tres 3d9f descarregats i el ja esmentat carregat, més uns 5d8 estabilitzats després del mal Sant Joan donaven ales per pensar en complir la promesa que se li va fer al sant copatró de la ciutat, aquell que va salvar la ciutat de les explosions napoleòniques apagant les metxes amb l'aigua d'un càntir a l'acabar l'invasió de la qual enguany se celebra el bicentenari: Us enrecordeu del famós "Prepara't, Magí!"? L'any passat molts vam maleïr la punyetera frase després de com va anar la diada, però era impossible no enrecordar-se'n d'ella quan un enfila el carrer Major en direcció la plaça de les Cols.

Cadascuna de les quatre colles de Tarragona va sortir amb un regust ben diferent de la plaça.

Els serrallencs, que per expectatives durant la prèvia eren els que menys nivell (relatiu, evidentment) aportaven, van sortir amb una boníssima actuació a la butxaca que els permet seguir somiant de cara a una Santa Tecla gloriosa que els torni a nivells fa massa temps oblidats. 4d7a, 5d7, 3d7a, pd5

L'altra colla de barri de la ciutat, els cooperativistes de Sant Pere i Sant Pau, no van tenir tanta sort. Potser van arriscar massa en castells encara no consolidats, potser un error de càlcul a l'hora de dissenyar la diada... El que està clar és que encara em sorprèn (a mi, almenys) com un sol instant, un detall mínim pot tirar per terra el treball de mesos. Crec parlar en nom de tots els castellers tarragonins al dir que tenim encara esperances posades en els verds per tal de que siguin capaços de recuperar-se aviat i plantar a la plaça de la Font castells màxims, especialment el 2d7 que tants maldecaps els està donant. 4d7a, id5d7, i2d7, pd5

Xiquets de Tarragona venia de tapada. Històricament, Sant Magí ha estat una diada talismà per als matalassers, però sincerament, ningú s'esperava tal actuació de la colla ratllada. La diada, tot i això, va començar malament: la indecisió de la canalla va fer posposar el 5d8 i substituïr-lo per un 4d8 ferm, marca de la casa. Després, a segona ronda, diversos peus desmuntats i un intent desmuntat  de 3d9f no gaire segur van fer creure a castellers i assistens a la diada que la colla renunciaria al salt de categoria, però a tercera ronda la seva aposta pel 3d9f va tenir el resultat desitjat. La eufòria es va desencadenar per la banda esquerra de la plaça, i algun mal gest li degué costar a algú un bon clatellot de part dels dirigents dels de Santa Anna. Un 5d8 va servir per bastir la millor diada de la quarantena d'anys dels Xiquets de Tarragona. 4d8, 3d9f, 5d8, 3p5

I la Jove... Ai, la Jove! Com he dit abans, veníem un pèl frustrats i preocupats per l'entrebancada de Cós del Bou (que, en qualsevol cas, va servir per estrenar nova plaça de nou a la ciutat de Tarragona, i ja van quatre!), però segurs de la feina feta i de que el que ens plantejàvem no estava fora del nostre abast. Obríem la diada amb un 5d8 del qual ja em canso de posar-li adjectius... Un 5d8 preparat per créixer. El nostre 3d9f va venir després dels peus i intents matalassers, pel que cal confessar que anàvem confiats... una mica envalentonats, fins i tot. I va passar factura: El 3d9f es va patir de valent, amb la por al cos de que en un segon tot s'esmicolés. Però Sant Magí és dia d'èpica, ja se sap, i sembla que el gaiato del sant va aguantar el castell per la banda del carrer Major, perquè si no, poc s'explica que aguantés. Ja està, ja el teníem, érem els millors i la hòstia en patinet... i de sobte Xiquets descarrega el 3d9f. Seria hipòcrita dir que no se'ns va posar el cul com un cigró, què cony, sinceritat davant tot. Tinc amics i coneguts a la colla matalassera, i personalment odio els (tant d'una colla com de l'altra) que segueixen allò de l'enemic mític, irreconciliable i malèvol de l'altra banda de la plaça del Rei. Tot i això, l'orgull lila és l'orgull lila, i el fet de que sentíssim l'alè matalasser al clatell (i algun gest no molt diplomàtic d'algun membre del tronc ratllat...) va fer sortir la bèstia parda que portem sota la camisa. Si abans volíem fer el 4d9f per completar la tripleta, ara tot ja era qüestió d'honor, d'instints primaris... No he viscut un 4d9f tant violent, tant "necessari", des del 4 de la tripleta del 2009, i perquè ens jugàvem la vida, com qui diu. Ningú va respirar tranquil fins que baixaren terços. Amparitos i allò de l'"I Jove, i Jove, i Jove, Jove, Jove!" van servir de bandera lila que clavar a la punyetera rampa de la plaça de les Cols. Manteníem la supremacia a Tarragona, però havia quedat clar que, a partir d'ara, tenim un rival a batre res més passar el Pretori. Ni un moment de relaxació! 5d8, 3d9f, 4d9f, 2p5

A partir d'ara tot és pujada. La diada gracienca (de la que parlaré quan pugui) va servir de coixí entre l'intens Sant Magí i l'intensíssim Catllar que ens espera. I Primer Diumenge està a tocar... I tot el que porta camisa lila, tot el món casteller, de fet, sap què significa això. Oi?

Força, Equilibri, Valor i Seny!