Churchill va dir que es va necessitar sang, suor i llàgrimes per guanyar la IIa Guerra Mundial. A Catalunya plorem, suem i ens dessagnem cada diumenge a plaça per poder tocar, encara que sigui un segon, el cel de cadascú.

dimarts, 26 de juny del 2012

Tutoyant les hauteurs


Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Casetes de pedra vella i sostres de pissarra. És un ambient tranquil. No gaire lluny desenes de milers de turistes envaeixen París, però des d'aquí ni tant sols es veu la torre Eiffel entre els núvols. Per això devia sorprendre encara més si cap als antoniens escoltar un guirigall apropant-se al parc. Els havien dit que uns étudiants catalans venien a fer piràmides humanes (Tot un miracle de l'equilibri, deia el pamflet del festival!), venien a ser sorpresos pels catalans... I crec encertar dient que vam ser els catalans els que vam sortir amb els ulls com taronges.


Però no avancem aconteixements... (Com m'agrada dir això!)

Catorze hores i unes quantes vèrtebres menys després arribàvem a París amb ganes de fer-nos veure. Un pilar als Camps Elisis ens convertia en el centre de les mirades de turistes i gendarmes. Eufòrics, ens arranquem amb un 2d5 i tot!

Foto de família
Font: Ekaitz Landa

Després del pati, toca el primer examen. A Châtenay, que juntament amb Antony organitza el Festival Solstice, ens enfaixem per primera vegada a terres gales (Sí, l'actuació improvitzada dels Camps Elisis ho havia estat tant que no havia donat temps ni de treure les faixes de les motxiles!) i enfilem l'entrada a la place du Marché, més plena del que cabria pensar. Allà obrim plaça amb un pilar de quatre, un dos de cinc i diversos castells de cinc nets. El moment de tensió va venir quan s'ensorrà l'estructura externa del 4d5a net. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt, però el públic reaccionà a partir d'aquell moment (Es devien pensar que estàvem fent esforços titànics, que eren estructures límits!) i els aplaudiments van ser més forts i nombrosos d'aleshores en endavant. Una polca com a colofó i a descansar, que aquella tarda teníem el segon i més important dels exàmens de la nostra particular selectivitat a la francesa.

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Els antoniens, en família, es repartien al voltant de l'escenari del parc Heller. Allà s'estava entrenant ja la companyia de circ francesa XY, una vella coneguda del món casteller que ha fet de les colonnes à trois el seu senyal distintiu. La companyia, que està integrada per algun que altre antic casteller, parteix de la tècnica castellera i la refina, la força fins a límits insospitats, la converteix en dansa contemporània. La tarda estava pensada per ser un diàleg entre les torres humanes tant en la seva vessant popular i amateur com en la d'alta cultura i professional. Si hagués hagut un ball de valencians, es podria haver fet una foto de família d'avi, pare i fill de les torres humanes europees.

Moments així fan que t'adonis de què els castells no som una raresa nascuda en un racó amagat del món. Les torres humanes i l'art que les aixeca desapareixeran molt després de que s'hagi bastit l'últim quatre de vuit. Formem part d'una cosa més gran, i tot just ara comencem a adonar-nos. Els castells no són més que una de les branques de les torres humanes, i no tenim pas la patent exclusiva. 

Hi ha qui dirà que és humiliant englobar els castells dins d'una actuació de circ, però potser és que tenim alguns esquemes mentals que necessiten d'una mà de pintura. Res té a veure el que es va poder xalar al parc Heller d'Antony amb el pasen y vean i la dona barbuda. Res.

Una última actuació a la place Firmin Gémier travessant prèviament el mercat d'Antony amb una cercavila de pilars caminants tancaria l'aventura castellera ganàpia amb un balanç final d'un quatre de sis, quatre dosos de cinc, diversos pilars de quatre, un d'ells aixecat per sota (descarregat a la ràpida, podríem dir) i una multitud de castells de cinc nets. A la retina, però, el castell que quedaria gravat no era nostre. Aquell parc com un prat del Pirineu va veure un espectacular pilar de cinc aixecat per sota com a sorpresa final de l'actuació conjunta de la Companyia XY i Ganàpies. Com es va escoltar per allà, si vous faites a colla châtelière, nous ferions mieux de faire autre chose...