Churchill va dir que es va necessitar sang, suor i llàgrimes per guanyar la IIa Guerra Mundial. A Catalunya plorem, suem i ens dessagnem cada diumenge a plaça per poder tocar, encara que sigui un segon, el cel de cadascú.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Technicolor

Avui no parlaré d'actualitat castellera, encara que el poc que portem de temporada ja ha donat uns quants titulars, com el 2d7 de Vila de Gràcia per Sant Medir, un èxit matiner que referma la confiança que han posat els graciencs en l'estructura de torre de cara al gran objectiu de la temporada. 

Però ja he dit que avui no toca parlar de l'actualitat.



Font: www.facebook.com/tarragonantiga

Molt sovint es parla de l'època daurada dels castells a Tarragona, dels gammes extres recuperats molts anys després, de l'Esperidió, de les grans construccions, però el període de postguerra i franquisme a la ciutat queda a l'ombra d'aquells bons temps. És cert que no va ser un període espectacular en quant a construccions (el nivell amb prou feines va ser mantingut en un precari set i mig), però el manteniment de la tradició als anys de la travessera del desert són claus per entendre el desenvolupament dels castells als anys vuitanta i noranta, i per tant són la base del ressorgiment que es viu avui en dia. La  Colla Vella (imatge superior, de camisa blava) i la Colla Nova (inferior, camisa lila), la dualitat al món casteller tarragoní i la rivalitat i progrés que aquesta va generar han estat una peça clau de tot el tinglado que fa que aquest raconet de món sigui un dels tres pilars de la castellística. Ja hi va haver dues colles al segle XIX (Pescadors i Pagesos), n'hi hagué al segle XX i n'està havent quatre (dos i dos, per dir-ho així) al que portem d'aquest segle XXI. La rivalitat és necessària, un statu quo que es manté mentre hi hagi voluntat per les dues bandes. El que hem pogut veure les últimes setmanes, amb pòsters arrencats i cartells desapareguts, no convé a cap de les quatre camises. Prefereixo quedar-me abans amb l'ambient que es va viure el vint-i-tres de setembre passat, amb èxits, rècords i bon rotllo per les respectives bandes. Mantenir el duel no està de més, però sobrepassar els límits del cívicament correcte no honora precisament el record dels castellers que, com es pot veure en aquestes imatges (de les poques en color), van mantenir la flama castellera en temps pitjors (pitjors?)

A Sant Jordi veurem. 

Força, Equilibri, Valor i Seny!!