Ja es deia a l'anterior article, aquest últim any ha estat un dels millors anys castellers de la Història, i s'haurà dit tantes vegades que el fer-ho jo un altre cop em resulta repetitiu. Però no és moment de parlar de resultats, és moment de parlar de processos. M'explico.
El món casteller viu en una mena de bombolla, i ja fa temps que la castellística fa pujada. Tots sabem com s'ha arribat fins aquí (a base de força, equilibri, valor i seny, encara que això últim va segons el vent), però sabrem mantenir-ho? Sabrem fer durar la situació?
Us poso en context. Dijous passat hi va haver un assaig conjunt de Ganàpies i Passerells a Bellaterra, i la veritat és que feia goig veure la gespa plena com feia temps que no es veia. Fins i tot es va veure alguna prova de folre, desmuntada per la via ràpida. En aquell moment, uns quants ganàpies ens vam posar a pensar: "Ostia, te n'adones que tal persona marxa enguany? I aquell altre també! I aquell, i aquell altre..." En fi, que vam arribar a la conclusió de que molts dels grans de la colla els queda poc, massa poc per marxar.
I direu, doncs quina perogrullada, és la clau d'una colla universitària, que qui més s'hi està, com a molt, hi és cinc o sis anys. Però clar, això ens posa en una tessitura... diguem-li acollonant. D'aquí a no molt la meva generació "heretarà" la colla, el tronc, els baixos, la pinya, el capdecollat i la presidència. No és solament el fet d'haver de fer front als nous reptes que això comporta (sabrem mantenir el nivell?), sinó que Ganàpies deixarà de ser tal i com la coneixíem fins ara, perquè ells "són" els ganàpies, i nosaltres poc més que novatillos nouvinguts. No és pas, ni molt menys, que sentim menys la colla, però imagineu-vos per un moment que de cop i volta la meitat de la vostra colla convencional desapareix, que passeu d'una actitud passiva (escoltar com canten pinyes, donar pit i canya als de dalt, voltar proves netes) a estar implicat al cent per cent i saber del cert que de tu i els teus depèn la colla (cantar pinyes, formar part del tronc, dirigir les proves). És una experiència absolutament nova, una manera totalment diferent de viure els castells.
.jpg)
Serem capaços de mantenir la força i el mediatisme del fet casteller avui en dia?
Foto: cccc.cat
Quan parlava articles enrere sobre el cinc de nou deia que havíem deixat enrere la "responsabilitat" d'aconseguir el repte pendent dels que ens precediren per comprometre'ns amb noves fites. Aquesta "responsabilitat" és un orgull, però també una càrrega molt pesada. Moltes vegades no la notem, doncs no descansa a les nostres espatlles. Ara una colla de llarga trajectòria, amb un passat i un present, veu el seu futur lligat a quatre xavals mal comptats. Sí, és el canvi natural, és el cicle sense fi, però el que abans era una quimera és ara el futur immediat. A mi, almenys, em fa por. Què serà de Ganàpies després dels ganàpies?
