Churchill va dir que es va necessitar sang, suor i llàgrimes per guanyar la IIa Guerra Mundial. A Catalunya plorem, suem i ens dessagnem cada diumenge a plaça per poder tocar, encara que sigui un segon, el cel de cadascú.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Un instant, un només

Valls, FM de les Vivendes de la Vella, 21 de juliol

La Colla Jove de Tarragona va tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el primer castell de nou d'una colla no vallenca al bressol dels castells. Un orgull que es va desplomar com una llosa (quantes vegades s'haurà parlat de les lloses en aquest blog) sobre la soca lila en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 3d9f cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima
Font: Webcasteller.com

Mataró, FM de les Santes, 22 de juliol

Els Capgrossos de Mataró van tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el tercer gamma extra de la seva història. Un orgull que es va desplomar com una llosa sobre la soca blava en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 2d9fm cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima
Font: El Pati Digital


Dues històries paral.leles, dues colles amb una trajectòria paral.lela.

Dóna què pensar, la veritat. Sembla mentida que un instant, un només canvii tant la percepció que tenim d'una diada. Si la Jove hagués (haguéssim) carregat el 3d9f la ràbia per la caiguda hagués mantingut, però la diada hagués passat al registre com un èxit. Ja sabem tots com va acabar. Al dia següent, la història es va repetir a la plaça de Santa Anna. Si els Capgrossos haguessin carregat el 2d9fm la diada de les Santes de 2012 hagués estat rotundament bona. Queda veure com afronten les properes cites ambdues camises, doncs mentre que els mataronins tot just penjen la faixa durant les vacances d'estiu, és ara quan els tarragonins encaren (encarem) els primers compromisos decisius de la temporada: Vilallonga, Sant Magí, el Catllar o Sant Fèlix... El temps dirà.


dimecres, 4 de juliol del 2012

Sant Cugat o com enamorar-se

Com un déjà vu. Jo ja he estat en aquesta situació. Les expressions a les cares de la gent del meu voltant són les mateixes. El mateix nerviosisme, el mateix entusiasme, el mateix anhel. Ulls mirant amunt per últim cop abans d'enfonsar-se a les entranyes de la bèstia. Se sent un batec quan puja el folre, un batec que ressona més enllà de les meves orelles, més enllà del pit dels santcugatencs que tinc a prop, molt a prop. L'identifico com algun soroll rítmic que la megafonia del pavelló intensifica enormement. Tot i així, el ritme constant és una banda sonora perfecte per aquest moment.

"Tranquila, tot anirà bé. Us el mereixeu." Li dic a la meva companya de cordó. M'agafa la mà. 

Arrenca el toc de castell, puja el tronc, un a un, segur, sense pressa, com han de pujar aquests castells. A mesura que pugen quilos, m'estreny la mà amb més força. Poc després, la refilada. Passada la refilada, un crit. Rere el crit, silenci. 

De cop, el toc torna a sentir-se, ningú entén res, però tothom ha escoltat l'aleta. La meva companya de cordó comença a plorar en silenci, m'està clavant les ungles. Giro el cap, veig que m'està mirant. "Gràcies, gràcies", m'ho diu en un murmuri. Comença a clarejar per damunt els nostres caps, el folre baixa, celebrant-ho tímidament primer, amb més eufòria a continuació. "Despenjament, però descarregat! Però el més important, la canalla demana tornar a pujar", escolto. Em giro cap a la meva colla. Faig senyes: "Carregat, descarregat?" 

Un moment per a recordar
Font: Cugat.cat


D'acord que per a la classificació del Concurs compti com a carregat, les normes són les normes, però algú pot discutir que seguir descarregant una estructura de dos després de la batzegada que fot al tronc un pom en caiguda lliure no sigui mèrit suficient per considerar-ho precisament així, descarregat? 

Benvinguts als folres, gausacs! Teniu un enamorat més a Tarragona!