El groc terrós de l'arena

Fa tot just una setmana es vivien els últims moments de la primera jornada del XXIVè Concurs de Castells de Tarragona. Aquesta doble diada era l’element més visible del nou format que estrenava enguany el certamen. Si hi havia encara algú que pensava que el Concurs estava mort, aquell dia de principis d’octubre es va demostrar que no podia estar més equivocat.

Era la primera vegada per a moltes de les colles que enfilaven els carrers de la Part Baixa de Tarragona en direcció la Tàrraco Arena. Tant la Quinta de Sant Rafael com el parc de la Tabacalera estaven plens de castellers vinguts d’arreu de Catalunya amb il·lusió de participar d’un d’aquells moments difícils de repetir d’aquest petit món del que formem part. No és pas un sentiment negatiu, d’odi entre colors o altres fal·làcies que alguns han venut interessadament, sinó que és el mateix sentiment que tot veritable casteller sent quan comencen diades com les Decennals de la Candela o el Concurset de Torredembarra: Un se sent part integrant, però sobretot participativa, del decurs de la història castellera.

Aquell dissabte va donar grans moments per a la història contemporània dels castells, però en destaca un sobre la resta pel seu transfons, per la seva poètica.

L’imaginari col·lectiu casteller havia enquadrat el nom dels Bordegassos de Vilanova dins d’aquells registres de colles mítiques que havien assolit el buscat adjectiu de colla gran ja feia molt. Altres colles com els Xiquets de Reus, els Nens del Vendrell o els Castellers de Terrassa els acompanyaven*. El cas vilanoví, però, va tenir uns matisos especials.

El món era molt diferent al d’avui quan uns quants castellers de corbata** van decidir crear una colla castellera a una de les places tradicionals del segle XIX. Va néixer molt abans que els Minyons de Terrassa o la Colla Jove Xiquets de Tarragona, però des de bastant abans que elles es va guanyar l’apel·latiu de colla trencadora, de les que han assentat el model de colla àmpliament utilitzat avui. Després d’un inici prometedor, una llarga travessa del desert va portar als groc terrossos al llindar de la desaparició, moment que va coincidir amb la mort del que havia estat l’ànima mater bordegàs, Albert Salvany. En aquell moment, però, una catarsi col·lectiva sense precedents els va portar en pocs anys a l’elit castellera, aconseguint el 2d8f, el 5d8 i el pd7f l’any 1998 i el 4d8a i el 3d9f la següent temporada. Però aquesta història, com totes les bones històries, és cruel, i una lenta davallada va portar als vilanovins a un punt en el que tancaven les temporades amb pocs, un o cap castell de vuit assolit. Una nova travessa del desert.

Els Bordegassos, però, van persistir, i l’any 2010 van tornar a carregar, massa anys després, el 4d8. A partir d’aquell moment, i a base dels cops rebuts i per rebre, van recuperar, un a un, els grans castells. Però el món casteller havia crescut massa i no se’ls va fer justícia... Fins el sis d’octubre del 2012, el dia de la primera jornada del XXIVè Concurs de Castells de Tarragona.

Arribats a aquest punt s’ha d’explicar una cosa: En la seva època daurada els Bordegasssos es van caracteritzar per renunciar a la seva merescuda plaça al Concurs. Ells, però, a diferència d’altres colles, posaven la decisió en mans dels castellers, que invariablement votaven en contra de presentar-se a la cita tarragonina. Aquest any, trencant la tradició, la colla va decidir anar-hi.

Entrava a plaça amb no pocs dubtes, després d’haver punxat amb els dos castells bàsics de vuit feia tot just una setmana, a la diada memorial de, precisament, l’Albert Salvany. Un 3d8 carregat alimentava, més si cabia, els nervis dels tres-cents vilanovins presents a la Tàrraco Arena, el desplaçament més nombrós de la colla. Tot i això, a segona ronda van decidir apostar pel 2d8f, un castell mític, un castell que connectava amb els seus millors moments. 

2d8f dels Bordegassos de Vilanova

Font: Bordegassos.org

Poc més d’un any de recuperar, anys després, el 2d7, el 2d8f va pujar tranquil fins a la carregada, i amb una descarregada nerviosa (tot i què molt menys del que cabria pensar) els quarts van baixar i el folre es va desfer enmig de la eufòria i els aplaudiments de la plaça. Però no es van aturar aquí, i a tercera ronda descarregaren el 4d8. Arribats a aquest punt, fent ús de la nova norma que permet provar de nou castells només carregats, els Bordegassos de Vilanova aconseguiren fer i desfer un 3d8 que, a més, els atorgava el primer lloc entre les colles de dissabte, millorant l'actuació dels Castellers de Sant Cugat, que tot i signar la millor seqüència de la seva història, deixaren el 3d8 en carregat, i uns Xicots de Vilafranca que van ensopegar dos cops amb l'ansiat 2d8f. Tres grans colles, tres grans èxits... Però la història de superació, constància i èpica que han ofert els Bordegassos al món casteller és difícilment millorable.

Bentornats, Bordegassos!

* És curiós que totes les colles que, almenys jo, tenia dins d'aquesta llista de colles mítiques han aprofitat el Concurs per reivindicar-se, i de quina manera: Totes tres van portar a plaça el 2d8f, descarregat en el cas dels Xiquets de Reus i els Nens del Vendrell i carregat en el dels Castellers de Terrassa. Si algú dubtava si eren o no colles grans, Tarragona ho va confirmar. Felicitats a totes elles!

** Castellers de corbata és un terme utilitzat per descriure un seguit de gent que entraren al món casteller a les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX que procedien d'un ambient social totalment diferent al de la resta de castellers. Metges, enginyers o joves universitaris formaven aquest grup, en ocasions amb punts de vista sobre els castells radicalment distints dels dels castellers que provenien del món de la pagesia o la pesca. Per a més informació, llegiu-vos el llibre Revolució o reforma, de l'historiador casteller Guillermo Soler (SOLER, G.: Revolució o reforma, el canvi en el model de colla castellera a Tarragona. Ed. Cossetània, 2009)