Avui, deu de setembre, fa tres anys que vaig traspassar per primera vegada el llindar del Cós del Bou, i prometo que poques vegades he estat més perdut, preguntant-me més insistentment què pintava una persona com jo en un lloc com aquell.
Vaig anar a aquell antic mercat sorollós i ple de gom a gom convidat per un noi que tot just havia conegut per Facebook a un grup nastiquer (Beneït Nàstic!). Uns pantalons blancs a quadres i una samarreta de marca van fer que des del primer moment fos el "nou pijo pixapí" de la colla, tres adjectius que espero haver desmentit fa estona.
Vaig passar-me l'assaig recolzat contra una columna, mirant callat, com solc fer. Devia ser una prova de tres o quatre de nou quan em van convidar a posar-me d'últim cordó.
Obro parèntesi.
Quan els Castellers de Vilafranca van anar a Nova York aquesta primavera, un periodista americà va dir que des de fora els castells són impressionants, però que res és comparable a sentir el batec de l'estructura estant a tocar de la pinya. I és cert, i tant que ho és, de cert!
Tanco parèntesi.
Potser portem tantes pinyes a les nostres espatlles, potser ho veiem amb una normalitat tal que el fet de sentir-te part d'un castell ja no ens provoca la mateixa emoció que al principi, però jo recordo perfectament com se'm van quedar unides magnèticament les mans a aquell cordó de la soca. Des d'aleshores no m'he pogut allunyar més d'una setmana seguida d'un castell.
Qui ho hagués dit
Font: Pablo Videla
Per tots aquells que vau estar aquell primer dia, per tots els que ja no hi sou, pels que acabeu d'arribar, els que ho fareu i els que m'heu acompanyat des d'aleshores, gràcies. No se m'acut una paraula que pugui resumir millor el que els castells m'han donat des de que tinc el plaer de conèixe'ls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada