Avui, deu de setembre, fa tres anys que vaig traspassar per primera vegada el llindar del Cós del Bou, i prometo que poques vegades he estat més perdut, preguntant-me més insistentment què pintava una persona com jo en un lloc com aquell.
Vaig anar a aquell antic mercat sorollós i ple de gom a gom convidat per un noi que tot just havia conegut per Facebook a un grup nastiquer (Beneït Nàstic!). Uns pantalons blancs a quadres i una samarreta de marca van fer que des del primer moment fos el "nou pijo pixapí" de la colla, tres adjectius que espero haver desmentit fa estona.
Vaig passar-me l'assaig recolzat contra una columna, mirant callat, com solc fer. Devia ser una prova de tres o quatre de nou quan em van convidar a posar-me d'últim cordó.
Obro parèntesi.
Quan els Castellers de Vilafranca van anar a Nova York aquesta primavera, un periodista americà va dir que des de fora els castells són impressionants, però que res és comparable a sentir el batec de l'estructura estant a tocar de la pinya. I és cert, i tant que ho és, de cert!
Tanco parèntesi.
Potser portem tantes pinyes a les nostres espatlles, potser ho veiem amb una normalitat tal que el fet de sentir-te part d'un castell ja no ens provoca la mateixa emoció que al principi, però jo recordo perfectament com se'm van quedar unides magnèticament les mans a aquell cordó de la soca. Des d'aleshores no m'he pogut allunyar més d'una setmana seguida d'un castell.
Qui ho hagués dit
Font: Pablo Videla
Per tots aquells que vau estar aquell primer dia, per tots els que ja no hi sou, pels que acabeu d'arribar, els que ho fareu i els que m'heu acompanyat des d'aleshores, gràcies. No se m'acut una paraula que pugui resumir millor el que els castells m'han donat des de que tinc el plaer de conèixe'ls.
