Tutoyant les hauteurs

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Casetes de pedra vella i sostres de pissarra. És un ambient tranquil. No gaire lluny desenes de milers de turistes envaeixen París, però des d'aquí ni tant sols es veu la torre Eiffel entre els núvols. Per això devia sorprendre encara més si cap als antoniens escoltar un guirigall apropant-se al parc. Els havien dit que uns étudiants catalans venien a fer piràmides humanes (Tot un miracle de l'equilibri, deia el pamflet del festival!), venien a ser sorpresos pels catalans... I crec encertar dient que vam ser els catalans els que vam sortir amb els ulls com taronges.

Però no avancem aconteixements... (Com m'agrada dir això!)

Catorze hores i unes quantes vèrtebres menys després arribàvem a París amb ganes de fer-nos veure. Un pilar als Camps Elisis ens convertia en el centre de les mirades de turistes i gendarmes. Eufòrics, ens arranquem amb un 2d5 i tot!

Foto de família

Font: Ekaitz Landa

Després del pati, toca el primer examen. A Châtenay, que juntament amb Antony organitza el Festival Solstice, ens enfaixem per primera vegada a terres gales (Sí, l'actuació improvitzada dels Camps Elisis ho havia estat tant que no havia donat temps ni de treure les faixes de les motxiles!) i enfilem l'entrada a la place du Marché, més plena del que cabria pensar. Allà obrim plaça amb un pilar de quatre, un dos de cinc i diversos castells de cinc nets. El moment de tensió va venir quan s'ensorrà l'estructura externa del 4d5a net. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt, però el públic reaccionà a partir d'aquell moment (Es devien pensar que estàvem fent esforços titànics, que eren estructures límits!) i els aplaudiments van ser més forts i nombrosos d'aleshores en endavant. Una polca com a colofó i a descansar, que aquella tarda teníem el segon i més important dels exàmens de la nostra particular selectivitat a la francesa.

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Els antoniens, en família, es repartien al voltant de l'escenari del parc Heller. Allà s'estava entrenant ja la companyia de circ francesa XY, una vella coneguda del món casteller que ha fet de les colonnes à trois el seu senyal distintiu. La companyia, que està integrada per algun que altre antic casteller, parteix de la tècnica castellera i la refina, la força fins a límits insospitats, la converteix en dansa contemporània. La tarda estava pensada per ser un diàleg entre les torres humanes tant en la seva vessant popular i amateur com en la d'alta cultura i professional. Si hagués hagut un ball de valencians, es podria haver fet una foto de família d'avi, pare i fill de les torres humanes europees.

Moments així fan que t'adonis de què els castells no som una raresa nascuda en un racó amagat del món. Les torres humanes i l'art que les aixeca desapareixeran molt després de que s'hagi bastit l'últim quatre de vuit. Formem part d'una cosa més gran, i tot just ara comencem a adonar-nos. Els castells no són més que una de les branques de les torres humanes, i no tenim pas la patent exclusiva. 

Hi ha qui dirà que és humiliant englobar els castells dins d'una actuació de circ, però potser és que tenim alguns esquemes mentals que necessiten d'una mà de pintura. Res té a veure el que es va poder xalar al parc Heller d'Antony amb el pasen y vean i la dona barbuda. Res.

Una última actuació a la place Firmin Gémier travessant prèviament el mercat d'Antony amb una cercavila de pilars caminants tancaria l'aventura castellera ganàpia amb un balanç final d'un quatre de sis, quatre dosos de cinc, diversos pilars de quatre, un d'ells aixecat per sota (descarregat a la ràpida, podríem dir) i una multitud de castells de cinc nets. A la retina, però, el castell que quedaria gravat no era nostre. Aquell parc com un prat del Pirineu va veure un espectacular pilar de cinc aixecat per sota com a sorpresa final de l'actuació conjunta de la Companyia XY i Ganàpies. Com es va escoltar per allà, si vous faites a colla châtelière, nous ferions mieux de faire autre chose...

No parlem avui d'allò que s'acaba...

... Si us plau. No sé si és que amb el curs s'acaba el món (que en tot cas, ja poc li queda) o què, però porto com una setmana escoltant parlar de comiats, d'a reveures o fins mai, de coses que mai tornaran o finals encara per venir. Avui no, si us plau. Parlem avui de coses que comencen.

I de cop i volta t'enteres que se'n va (Sí, ja sé que no és la millor manera de començar un article sobre començaments, però tranquils, tingueu paciència), se'n va perquè no pot aguantar tan lluny de casa, allò al que mon avi sempre deia "la pàtria xica". Barcelona és massa gran, massa monstruosa, massa impersonal. A les maletes que s'emporta de tornada a casa de ben segur que hi porta souvenirs de tota mena, algun dragonet del Parc Güell en miniatura, qui sap si alguna postal. Al lloc d'honor de la maleta, allà on la gent corrent hi posa l'ouzo de contraban quan ve de Grècia hi ha tres peces de roba que no portava quan va venir a la gran ciutat. S'emporta uns pantalons blancs immaculats, tot i el fangar que té per poble (No diguem ja el poble veí!), una faixa negra, encara que la seva falta total i absoluta de greix corporal denota que no és de les que s'amaguen sota la roba, a més d'una camisa blava. Aquella camisa blava porta un escut, ovalat i blanc per més senyes, el qual llueix al seu centre una figura que de ben segur que abans de sortir de les ribes del llac de Banyoles hagués jurat que serien vés a saber, animadores americanes, cheerleaders trapezistes o quelcom. De volta al nord s'emporta el saber què són aquelles figuretes, haver-ne vist en temps real, ser-ne part i tot d'alguna d'elles.

Qui t'ho hagués dit, eh?

font: facebook.com

Allà, al seu poble, encara pensen en trapezistes. Ell està entestat en fer-los saber què és, què dic, què es sent! I diu que vol muntar una colla allà dalt, tant lluny de tot. És el començament que portava buscant des que he començat a escriure l'article. Un casteller, un ganàpia, un amic se'n torna amb la maleta carregada d'idees i il·lusions cap a la petita vila de Porqueres. Les males llengües diuen que ja ha revolucionat el poble i les padrines s'escandalitzen de com al jovent ara li ha donat per fer el boig pujant-se uns a coll dels altres.

Una nova plaça castellera a terres gironines

font: enciclopèdia.cat

No dubtis pas que hi serem allà, en aquest nou començament. Aquella sensació tan americana del pare que, assegut a les grades, somriu i murmura: "Aquest és el meu fill!".

No sé perquè alguna cosa em diu que no és l'últim no-comiat que escriuré en els propers dies...

Technicolor

Avui no parlaré d'actualitat castellera, encara que el poc que portem de temporada ja ha donat uns quants titulars, com el 2d7 de Vila de Gràcia per Sant Medir, un èxit matiner que referma la confiança que han posat els graciencs en l'estructura de torre de cara al gran objectiu de la temporada. 

Però ja he dit que avui no toca parlar de l'actualitat.

Font: www.facebook.com/tarragonantiga

Molt sovint es parla de l'època daurada dels castells a Tarragona, dels gammes extres recuperats molts anys després, de l'Esperidió, de les grans construccions, però el període de postguerra i franquisme a la ciutat queda a l'ombra d'aquells bons temps. És cert que no va ser un període espectacular en quant a construccions (el nivell amb prou feines va ser mantingut en un precari set i mig), però el manteniment de la tradició als anys de la travessera del desert són claus per entendre el desenvolupament dels castells als anys vuitanta i noranta, i per tant són la base del ressorgiment que es viu avui en dia. La  Colla Vella (imatge superior, de camisa blava) i la Colla Nova (inferior, camisa lila), la dualitat al món casteller tarragoní i la rivalitat i progrés que aquesta va generar han estat una peça clau de tot el tinglado que fa que aquest raconet de món sigui un dels tres pilars de la castellística. Ja hi va haver dues colles al segle XIX (Pescadors i Pagesos), n'hi hagué al segle XX i n'està havent quatre (dos i dos, per dir-ho així) al que portem d'aquest segle XXI. La rivalitat és necessària, un statu quo que es manté mentre hi hagi voluntat per les dues bandes. El que hem pogut veure les últimes setmanes, amb pòsters arrencats i cartells desapareguts, no convé a cap de les quatre camises. Prefereixo quedar-me abans amb l'ambient que es va viure el vint-i-tres de setembre passat, amb èxits, rècords i bon rotllo per les respectives bandes. Mantenir el duel no està de més, però sobrepassar els límits del cívicament correcte no honora precisament el record dels castellers que, com es pot veure en aquestes imatges (de les poques en color), van mantenir la flama castellera en temps pitjors (pitjors?)

A Sant Jordi veurem. 

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Relleus

Ja es deia a l'anterior article, aquest últim any ha estat un dels millors anys castellers de la Història, i s'haurà dit tantes vegades que el fer-ho jo un altre cop em resulta repetitiu. Però no és moment de parlar de resultats, és moment de parlar de processos. M'explico.

El món casteller viu en una mena de bombolla, i ja fa temps que la castellística fa pujada. Tots sabem com s'ha arribat fins aquí (a base de força, equilibri, valor i seny, encara que això últim va segons el vent), però sabrem mantenir-ho? Sabrem fer durar la situació?

Us poso en context. Dijous passat hi va haver un assaig conjunt de Ganàpies i Passerells a Bellaterra, i la veritat és que feia goig veure la gespa plena com feia temps que no es veia. Fins i tot es va veure alguna prova de folre, desmuntada per la via ràpida. En aquell moment, uns quants ganàpies ens vam posar a pensar: "Ostia, te n'adones que tal persona marxa enguany? I aquell altre també! I aquell, i aquell altre..." En fi, que vam arribar a la conclusió de que molts dels grans de la colla els queda poc, massa poc per marxar. 

I direu, doncs quina perogrullada, és la clau d'una colla universitària, que qui més s'hi està, com a molt, hi és cinc o sis anys. Però clar, això ens posa en una tessitura... diguem-li acollonant. D'aquí a no molt la meva generació "heretarà" la colla, el tronc, els baixos, la pinya, el capdecollat i la presidència. No és solament el fet d'haver de fer front als nous reptes que això comporta (sabrem mantenir el nivell?), sinó que Ganàpies deixarà de ser tal i com la coneixíem fins ara, perquè ells "són" els ganàpies, i nosaltres poc més que novatillos nouvinguts. No és pas, ni molt menys, que sentim menys la colla, però imagineu-vos per un moment que de cop i volta la meitat de la vostra colla convencional desapareix, que passeu d'una actitud passiva (escoltar com canten pinyes, donar pit i canya als de dalt, voltar proves netes) a estar implicat al cent per cent i saber del cert que de tu i els teus depèn la colla (cantar pinyes, formar part del tronc, dirigir les proves). És una experiència absolutament nova, una manera totalment diferent de viure els castells.

Serem capaços de mantenir la força i el mediatisme del fet casteller avui en dia?

Foto: cccc.cat

Quan parlava articles enrere sobre el cinc de nou deia que havíem deixat enrere la "responsabilitat" d'aconseguir el repte pendent dels que ens precediren per comprometre'ns amb noves fites. Aquesta "responsabilitat" és un orgull, però també una càrrega molt pesada. Moltes vegades no la notem, doncs no descansa a les nostres espatlles. Ara una colla de llarga trajectòria, amb un passat i un present, veu el seu futur lligat a quatre xavals mal comptats. Sí, és el canvi natural, és el cicle sense fi, però el que abans era una quimera és ara el futur immediat. A mi, almenys, em fa por. Què serà de Ganàpies després dels ganàpies?

Vaques grasses

Mira que les trobàvem a faltar entre tanta crisi i tanta tristesa, i de fet, actualment és de les poques coses en la vida que van “cap amunt”. Enguany és indiscutible assegurar que ha estat un bon, no, boníssim any casteller. Aquest petit món cada vegada més deixa de ser-ho i els castells, de mica en mica, van prenent una posició més central (o menys perifèrica) en el dia a dia de la societat catalana del que estàvem acostumats fins ara. Les plusmarques globals i de colla es trenquen una darrere d’altre sense cap mirament, i fins i tot antics dogmes que semblaven inamovibles són polvoritzats per l’ànim de tota una generació castellera que ve trepitjant molt fort.

Aquest ha estat l’any de les sorpreses, començant per la principal de totes: ningú s’esperava que aniria tant bé. L’any 2010 havia marcat una mena de zenit psicològic que, vist a un any vista, semblava difícil de superar, si no igualar. La proclamació dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un espectacular Concurs i fites com el primer 2d8sf de l’era moderna o el 2d9fm que coronava als Capgrossos de Mataró com a cinquena colla de Gamma Extra feien augurar que la “bombolla castellera” tard o d’hora hauria d’esclatar...

A Tarragona, i concretament a la Jove, el traspàs d’any es va viure amb certa intranquil·litat. L’artífex de la remuntada de la colla, el que havia portat a la gent del Cós del Bou al nivell dels anys mítics, plegava. El cap de colla Jordi Crespo obria un procés de successió que fins l’últim moment no es veia clar cap a on tiraria. Estava clar que calia una solució continuista, però qui podia tenir el suficient valor com per a agafar el timó en un moment en què el llistó estava tant alt? Van sonar diversos noms, però finalment Jordi Sentís va agafar les regnes de la colla, i no solament ha mantingut el nivell dels de la camisa lila, sinó que ha portat a la Jove a fer la millor temporada de la història, amb el cinc de nou amb folre carregat com a insígnia. Què ens depararà l’any 2012? Tant de bo, repeteixo, tant de bo, que sigui el que el missatge no tant subliminal d’aquest vídeo d’en Dani Seró insinua... Però si és, serà a base de molt d’esforç i molt suar, sens cap mena de dubte. Com tota la vida s'han fet els bons castells.

Per altra banda, aquest 2011 ens ha deixat moments brillants tals com els dos dosos de vuit sense folre dels Castellers de Vilafranca, que demostren com d’apamada tenen aquesta estructura i que els va permetre provar i carregar el 2d9f a la diada de Tots Sants. Un altre dos de nou, però emmanillat, va revalidar la condició de Gamma Extra als Capgrossos de Mataró. De vuit han estat les torres de Gràcia i Sabadell, que l’estrenaven, i la de Reus, que l’ha recuperat passats uns anys. Però no em negareu que enguany, més que de dosos, ha estat un any de cincs.

Sis vegades (si no em deixo cap) s’ha vist el cinc de nou amb folre a plaça en aquesta temporada, dues vegades descarregat, dues carregat, una intentat i una més desmuntat, que comparant-ho amb les deu que s’ha vist el dos, a priori pot induir a pensar que vaig errat en la meva afirmació. Però ben pensat, tot i què les estructures de dos han suposat el colofó, les de cinc han suposat un punt d’inflexió que ha permès (o impedit) arribar a fites més elevades. El cinc és un castell que, per la quantitat de gent que puja al tronc, i que està al folre si és de nou, condiciona en gran mesura una part important de la temporada per a la colla que l’intenta. Una mala hòstia de cinc pot canviar el curs d’una temporada que semblava destinada a l’èxit (cas del desafortunat intent dels Minyons a Girona) o pot envalentonar als caiguts (cas del carregat per Vilafranca a Sitges). Tot i què a vegades el caure d’un cinc pot ser el millor que t’hagi passat en la vida... Així són els castells!

Què ens portarà el 2012? S’ha fet molt enguany, però queda molt per fer encara a casa del casteller... Qui anirà a St. Fèlix l’any que ve? Quin serà el format del Concurs? Qui el guanyarà? Podran Capgrossos sobreposar-se a la davallada d’aquest any i revalidar el seu paper de colla de Gamma Extra? Aconseguirà la Jove descarregar el 5d9f? Podrà Minyons amb el 3d10fm? I Vilafranca amb el 2d9f? Tornarà la Vella a ser de deu? I la Joves, de Gamma Extra? Quina serà la setena, Xiquets o Sants? Farà Gràcia el salt al nou? Seguiran els Sagals el camí emprés per graciencs, ganxets i saballuts? Reeditaran les colles de vuit bàsic el bon paper d’aquesta temporada? Aconseguirà alguna de les colles de set i mig fer el pas a la gamma de vuit? Què serà de les noves colles de Cunit i Sant Pere de Ribes? Esdevindran finalment colles estables les de Gelida i Sarrià? Quina colla s’emportarà la palma en la temporada més igualada de la història dels castells universitaris, Xoriguers, Ganàpies o Arreplegats? Tot això i molt més, passades festes. Fins aleshores, feliç Nadal i bon any nou!

Ah! I per suposat, Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Parlar de castells no és tan fàcil com semblava...

Demà dia 13 d'octubre a aquestes hores espero estar despullat enmig de la plaça Catalunya o, en el seu defecte, veure com els tendres novatillos ganàpies corretegen entre els coloms esquivant flaixos de guiris. Abans d'aquesta bucòlica estampa hauré hagut de passar una hora tancat a una habitació parlant de castells. I direu: no és el que sempre es fa al bar de sota casa o al sortidor del local amb els companys de camisa? Bé, sí, però aquesta vegada és diferent... 

A principi de curs em van proposar de col.laborar al curs de castellística que imparteix la UAB amb la col.laboració de Ganàpies. Sense pensar-m'ho dues vegades em vaig apuntar, per dos motius: Primer, que m'apunto a un bombardeig (Els que em coneixen ho poden assegurar), i segon, que les parrafades que foto quan algun pobre guiri encerta a preguntar-me sobre els castells són antològiques (Els que em coneixen ho poden assegurar). Per tant, a priori hauria de ser senzill muntar una classe de castells, no?

Una merda

Se'm van donar dos temes dels que prometo haver tret tot el suc possible: El cobriment mediàtic dels castells, entroncat amb l'arrigament dels castells a la societat i el rèdit que aquesta en treu, parlant dels mitjans (escrits, audiovisuals o cibernètics) que cobreixen les diades, del mundillo creat al voltant del món dels castells (Lapinya.cat, Eljoccasteller), etc. El segon bloc parla de la declaració dels castells com a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat, a on no podrà faltar una introducció a les polèmiques tractades a l'assemblea de Tarragona, els fitxatges de canalla i la publicitat a les camises.

Anem a pams:

El cobriment mediàtic dels castells:

-Antecedents (I): s. XVIII i XIX

-Antecedents (II): tres primers quarts del s. XX

-Periodisme casteller (mitjans escrits)

-Periodisme casteller (ràdio)

-Periodisme casteller (TV)

-Periodisme casteller (blogs)

-Castells virtuals (Webcasteller, Moncasteller, Lapinya, Eljoccasteller)

-Les revistes de colla (L'Esperidió, L'Aleta, etc.)

-Revista Castells

Els castells com a patrimoni de la Humanitat:

-Què vol dir ser patrimoni?

-Què ha significat? Què ha canviat?

-Polèmiques derivades (fitxatges, publicitat)

A més, material com una comparativa de l'edició del Diari de Tarragona del 24 de setembre del 2011 (5d9fc en portada) i la del Diario Español de Tarragona del 21 de novembre del 1975 (ja us imagineu què surt en portada), exemplars de l'Esperidió, l'Aleta i Revista Castells, etc, a part dels vídeos dels castells patrimoni de la humanitat i el Quèquicom dedicat als castells.

A veure com surt...

Cosmin

Per un diumenge que no has de treure la camisa de l'armari i et veus obligat a canviar de color, de nom, de colla per poder passar aquesta maleïda fal.lera (Què ens donaran per esmorzar?). Per un diumenge que pots descansar d'un dissabte intens, de clàssiques, de castells nets i ball de gralles (i masclet!)... Doncs no, cap a Torredembarra a fer castells. La veritat, però, és que no em penedia de no haver tingut temps ni de criar lleganyes, que era el Concurset. Era el meu primer, com totes les coses en castells des de fa tres temporades, però pel que m'havien dit, em podia esperar una gran diada. I si a sobre saps que sortiràs de plaça amb samarreta nova... Què millor?

Dues faixes preparades, mocadors a tutiplén i cap a Vilaescarbats a escoltar gralles. Res més arribar a una abarrotadíssima plaça del Castell torrenca, divorci entre pare i fill. El Varona II se'n va, com a bon anxova, a fer pinya als amfitrions, uns pletòrics Nois de la Torre que avui estan disposats a donar la gran campanada guanyant el seu concurs. El Varona I, un servidor, per la seva banda, buscant la taca granat del fons de la plaça, la Colla Castellera Jove de Barcelona (I no Colla Jove Xiquets de Barcelona, com vaig escoltar...). És curiós trobar-te gent que coneixes de diades i diades amb un color determinat (lila Jove o verd Sant Pere, per exemple) vestint colors que et descol.loquen (blau cel Nois, en majoria), però és que aquest poti-poti de colors, el mestissatge de les pinyes és la grandesa del Concurset. Una de les crítiques reiterades de Miny... de certs col.lectius castellers contra el model de diada concursal és que fomenta la rivalitat, l'odi i poc menys que la vendetta entre colles castelleres. Segur? Solament recordaré dos moments concursals que desbaraten aquesta teoria tan obtusa: les pinyes multicolors i enormes dels intents de 2d9fm i 5d9f de Capgrossos i Jove al Concurs de 2010 i la lloable resposta de Nois en el moment que, sent campions virtuals del Concurset havent descarregat un 7d7 (Del qual parlarem més endavant) es posaren, en massa, a la pinya del 2d7 d'Esplugues que donava matemàticament el primer lloc a la colla llobregatenca i el robava a la gaianenca. Quin acte més desinteressat es pot trobar als castells que posar-te a la pinya de la colla rival pel simple plaer de saber-te part d'un castell enlairant-se? Això, crec jo, són els castells en estat pur.

3d7ps dels Castellers d'Esplugues

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Dos castells, per damunt de la resta, van marcar la diada. Dos castells de la gamma alta de set que demostren la puixança de les colles de mitja taula i, per tant, la salut del Món Casteller. Un 3d7ps dels Castellers d'Esplugues, ben portat i defensat, com qualsevol estructura aixecada per sota, d'aquelles que fan vibrar a cada aixecada, i el 7d7... quin 7d7! Tot i no ser el primer que s'havia vist a la diada (Tot just Poblesec l'acabava de completar), sens dubte va ser el moment estelar del migdia. No podia començar pitjor: Res més sonar gralles, un terç es queda en calçotets i sense solució de continuitat, quarts amunt i a patir. Carregada ràpida i amb un salt de pom a pom en comptes de l'habitual pujar i baixar entre un i l'altre. Aleshores, fruit dels nervis i de la inexperiència (el primer de la llarga història dels Nois), el castell es comença a rebregar, a deformar-se salvatjement...

el 7d7 torrenc instants després de la carregada

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Amb la canalla baixant, un segon (curiosament, el de davant del terç despilotat... coincidència?) es plega cap a un costat i queda en una postura dolorosa res més de veure-la. El castell està a punt de petar... i aleshores, miraculosament, una mà surt d'entre les tantes de la pinya i apuntala el braç del segon. En aquesta postura el pobre home treballa, pateix i es deslloma per tal de descarregar el castell. Els corresponsals de TAC12, ulliplàtics, corren cap al pobre casteller per acosar-lo a preguntes: És l'estrella. Un casteller romanès, quatre mesos a la colla, el primer castell a plaça. Es diu Cosmin i dos torrencs el porten mig en volandes, no pot ni parlar. Aquells petits plaers, aquells miracles tan estranys a la vida desencamisada i tan comuns a la vida dintre la faixa... Moments d'aquells que, portis la camisa que portis, notes la pell, igual per a tots, eriçada de la mateixa manera als braços enlairats al cel. Un cel blau, blau cel, més blau (cel) que mai sobre l'Alfa i l'Omega de Torredembarra.

7d7 dels Nois de la Torre

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Què odio més de les diades concursals? Aquella sensació al desemfaixar-te de que no tornaràs a viure res semblant en dos anys; dos temporades que poden donar per moltes, moltes coses... 

...Però sobretot per a quatre: Força, Equilibri, Valor i Seny!!


Pd: Ep! Els que em coneixen personalment saben que tinc una molt bona relació amb gent de Minyons (collons, que sóc ganàpia!), i que l'únic enfrontament que puc tenir amb els de la camisa malva és per la seva tossuda negació de l'adeqüació del model concursal de diada al Fet Casteller. No us ho prengueu a males, que és la meva feina: Al cap i a la fi, sóc de Tarragona...