... Si us plau. No sé si és que amb el curs s'acaba el món (que en tot cas, ja poc li queda) o què, però porto com una setmana escoltant parlar de comiats, d'a reveures o fins mai, de coses que mai tornaran o finals encara per venir. Avui no, si us plau. Parlem avui de coses que comencen.
I de cop i volta t'enteres que se'n va (Sí, ja sé que no és la millor manera de començar un article sobre començaments, però tranquils, tingueu paciència), se'n va perquè no pot aguantar tan lluny de casa, allò al que mon avi sempre deia "la pàtria xica". Barcelona és massa gran, massa monstruosa, massa impersonal. A les maletes que s'emporta de tornada a casa de ben segur que hi porta souvenirs de tota mena, algun dragonet del Parc Güell en miniatura, qui sap si alguna postal. Al lloc d'honor de la maleta, allà on la gent corrent hi posa l'ouzo de contraban quan ve de Grècia hi ha tres peces de roba que no portava quan va venir a la gran ciutat. S'emporta uns pantalons blancs immaculats, tot i el fangar que té per poble (No diguem ja el poble veí!), una faixa negra, encara que la seva falta total i absoluta de greix corporal denota que no és de les que s'amaguen sota la roba, a més d'una camisa blava. Aquella camisa blava porta un escut, ovalat i blanc per més senyes, el qual llueix al seu centre una figura que de ben segur que abans de sortir de les ribes del llac de Banyoles hagués jurat que serien vés a saber, animadores americanes, cheerleaders trapezistes o quelcom. De volta al nord s'emporta el saber què són aquelles figuretes, haver-ne vist en temps real, ser-ne part i tot d'alguna d'elles.
Qui t'ho hagués dit, eh?
font: facebook.com
Allà, al seu poble, encara pensen en trapezistes. Ell està entestat en fer-los saber què és, què dic, què es sent! I diu que vol muntar una colla allà dalt, tant lluny de tot. És el començament que portava buscant des que he començat a escriure l'article. Un casteller, un ganàpia, un amic se'n torna amb la maleta carregada d'idees i il·lusions cap a la petita vila de Porqueres. Les males llengües diuen que ja ha revolucionat el poble i les padrines s'escandalitzen de com al jovent ara li ha donat per fer el boig pujant-se uns a coll dels altres.
Una nova plaça castellera a terres gironines
font: enciclopèdia.cat
No dubtis pas que hi serem allà, en aquest nou començament. Aquella sensació tan americana del pare que, assegut a les grades, somriu i murmura: "Aquest és el meu fill!".
No sé perquè alguna cosa em diu que no és l'últim no-comiat que escriuré en els propers dies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada