Dues rareses, dues proeses

El penúltim cap de setmana de la cada cop més llarga temporada castellera ha deixat quatre castells que han centrat l'atenció per un o altre motiu. Són aquests:

1. A la diada de Festa Major del barri barceloní del Clot, els Castellers de Barcelona van carregar un castell de nou set anys després, assolint una marca que des de feia uns anys només havien aconseguit els Castellers de Sants: Ser colla de nou a la ciutat de Barcelona. No només suposa una proesa pel que representa per la història de la colla, sinó que arriba en un moment clau pel repartiment de rols entre les colles de la capital. I és que amb uns Castellers de la Vila de Gràcia assajant sisens (i havent desmuntat un intent de 3d9f al Concurs d'enguany) i uns Castellers de Sants als que sembla que se'ls resisteixen les descarregades del 3d9f més del que els pertoca per trajectòria, el que passi d'aquí a una setmana a Terrassa (on CdB i CdS es veuran les cares a la Diada de Minyons) i Gràcia (CVG no renuncia a portar els seus tres castells límits) pot canviar el panorama casteller de l'àrea metropolitana. En joc està, a més del títol de colla gran de Barcelona, la diada de la Mercè gran.

3d9f dels Castellers de Barcelona

Font: ElPuntAvui

2. Granollers torna a fer-se visible com a enclau casteller. Després de marcar la trajectòria dels Minyons fa un any amb una dolorosa caiguda de 3d8 que condicionà l'objectiu de tripleta de gammes extra que els malves s'havien posat per la seva Diada, enguany els titulars no podien ser més diferents: La plaça de la Porxada va veure el primer 5d8 carregat de la història dels Castellers de la Vila de Gràcia. Després d'ensopegar amb el 3d9f al Concurs de Castells de Tarragona i no poder acomplir l'objectiu de descarregar el 2d8f que tenien aquesta temporada, un treball discret, constant i metòdic ha portat als vilatans a carregar amb suficiència la catedral, que va cedir una vegada la canalla començava a baixar fruit més dels nervis que d'una altra cosa. Ampliant el que es deia més amunt, els graciencs el volen tornar a intentar aquest diumenge a la seva pròpia diada, qui sap si sumant-hi el 2d8f... i el 3d9f.

5d8c dels Castellers de la Vila de Gràcia

Font: CVG.cat

3. Els Tirallongues de Manresa van posar el primer accent curiós a aquest cap de setmana casteller. Un dia després d'igualar la seva segona millor actuació de l'any davant la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Minyons de Terrassa a la Fira Mediterrània de la capital del Bages, els ratllats de blau van portar a la seva diada una estructura inèdita, el 8d6. Aquest castell, composat per dos tresos units per les respectives rengles per un fals dos, amb tres poms i una sola enxaneta, no sembla haver causat el mateix quòrum que el 7 o el 9 a l'hora d'integrar-lo dins la gamma normal de castells, tot i què fins fa poques temporades tampoc cap d'aquestes dues estructures en tenia. El temps dirà.

8d6 dels Tirallongues de Manresa

Font: Manresainfo.cat

4. A les Festes Majors del barri andreuenc de la Sagrera, la Colla Castellera Jove de Barcelona va portar a plaça un 3d6a... a l'inrevès: Primer de tot van alçar un pilar de quatre que van envoltar d'una estructura de tres a l'ús. Quan l'exterior es va completar, l'enxaneta del pilar va remuntar els dosos i, encavalcant l'acotxador, va fer l'aleta mentre el pilar s'anava desmuntant. Una vegada la canalla va encarar la baixada, el castell es va desmuntar com si d'un 3d6 normal es tractés. Un mètode que afegeix dificultat als castells amb agulla, doncs el pilar ha d'aguantar més temps i més sotracs. Els granats van acompanyar aquest castell amb un 3d6 i un 4d6 simultanis, la quarta colla en assolir aquest registre rere els 3d9f i 4d9f de Castellers de Vilafranca, els 3d8 i 4d8 de la Colla Jove Xiquets de Tarragona i el 3d7 i 4d7 dels Castellers de la Vila de Gràcia, si no fallen les fonts. I és que la Jove de Barcelona ja va nèixer amb ganes de trencar esquemes.

#FMUAB

Amb l'arribada dels primers polars sota les camises, passades ja les grans diades santorals i amb no més d'un parell de diades per endavant, és hora de guardar una camisa per treure-li la pols a una altra, i és que amb el novembre arriba la diada de Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona, la diada degana del món casteller universitari*, on els Ganàpies de la UAB aixequen les primeres construccions d'entitat de la temporada a la plaça Cívica de Bellaterra.

La #FMUAB (hashtag que s'utilitzarà per piular la diada) havia sigut l'ocasió per estrenar la categoria de sis pels blaus fins fa dos anys, encara que actualment aquesta fita s'ha avançat diverses setmanes, a la diada de la facultat de Comunicació el curs passat i la de l'escola de Postgrau enguany. Aquest curs l'objectiu per la Festa Major de la universitat serà l'assolir els castells de gamma alta de sis, de cara a portar en cartera diverses construccions de la gamma ja estrenades a plaça pensant en les no molt llunyanes diades d'hivern. 

La Universitat Autònoma de Barcelona viurà la primera cita castellera important de la temporada

Font: Dipity.com

La cita serà demà dijous, dia 8 de novembre a les 13:45 a la plaça Cívica del campus Bellaterra de la UAB, i els actes es perllongaran fins la nit a l'esplanada de Lletres, entre la biblioteca d'Humanitats i les facultats d'Educació, Traducció i Lletres amb música en directe i barraques dels diversos col.lectius universitaris, entre ells la pròpia colla castellera.

*Va ser a la Festa Major de l'any 1994 on els Ganàpies de la UAB, que tot just s'havien establert com a colla, van carregar el primer castell universitari, un 3d6 (Cal suposar que amb acotxaneta)

...I aquest conte ja s'ha fos

Octubre és un mes calent, un mes de màxims, de confirmacions i zenits. Aquest, l'octubre d'una de les millors temporades de la història, no podia quedar-se enrere.

El primer cap de setmana del mes Tarragona va prendre la negreta de publicacions castelleres o no, locals o generalistes, nacionals i internacionals: El XXIVè Concurs de Castells. El 2d8sf i el 4d9sf descarregats pels Castellers de Vilafranca i l'empat tècnic entre les dues esquadres vallenques (Joves i Vella van ser declarades segones ex aequo descarregant el 9d8 i el 5d9f) van marcar la jornada de diumenge, així com els 5d8 i 2d8f dels Castellers de Sabadell, Xiquets de Reus, Castellers de Lleida, Nens del Vendrell, Castellers de Sant Cugat, Xicots de Vilafranca, Castellers de Terrassa i Bordegassos de Vilanova ens van fer recordar quin és el veritable sentit de la castellística. 

2d8f dels Castellers de Sant Cugat

Font: Castellersdesantcugat.org

Tot  just una setmana després, el focus d'atenció es desplaçava quaranta quilòmetres resseguint la Costa Daurada, a la plaça Vella del Vendrell. Una Vella i una Joves de Valls amb el cap a Santa Úrsula es combregaven sota els antics arbres juntament amb una Jove de Tarragona i uns Nens del Vendrell amb ganes de cremar els últims cartutxos. En un moment d'ànims a mig gas, després d'alguns dels pitjors i menys multitudinaris assajos del tram fort de la temporada, amb canalla lesionada, amb la gran majoria de variables en contra i, per a més inri, un intent desmuntat per indecisió de la canalla, els liles van tirar d'èpica per escriure el final d'una de les històries més boniques, cruels i memorables de la història moderna dels castells: El cinc de nou amb folre era vençut, divuit anys després, per la gent del Cós del Bou. La seqüència, completada amb el 9d8, el 3d9f i el pd7f descarregats, era la millor de la història dels liles, així com la més reeixida de les que aquella plaça penedesenca havia vist en tota la història moderna, a més de descarregar el pd7f per primera vegada després de la gesta aconseguida pels Nens del Vendrell en els temps mítics de lideratge del món casteller. Uns Nens que van signar una actuació de màxims, descarregant el 4d8 i un 2d8f que recorda als vells temps de glòria, una diada per recordar tot i l'intent de 3d8.

5d9f de la Jove de Tarragona

Font: Neus Baena

L'Esperidió, la diada que recorda a aquell casteller mític de finals del segle XIX que descarregà a segons el 4d9sf tanca, any rere any, els registres liles. Tot i no arribar al nivell de l'any passat, on les tres colles participants, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Castellers de Sant Cugat i la convocadora, van assolir registres molt alts (Gràcia carregant el seu segon 2d8f, Sant Cugat aconseguint el primer 4d8 lluny del Vallès i la Jove descarregant el seu primer 7d8), un 5d8a carregat pels locals va posar el punt d'interès. Tot i això, res pot fer ombra a la patrona dels castells. I és que l'octubre ha estat i és, molt abans del mes del Concurs, molt abans del mes de Santa Teresa o de l'Esperidió, el mes de Santa Úrsula.

pd6 de la Jove de Tarragona al Camp de Mart per l'Esperidió

Font: @JoveDeTarragona

Les dues colles vallenques arribaven a la seva cita en una situació que ningú hagués cregut tot just fa un any. Aleshores, la Vella es va emportar el derbi vallenc amb 3d9f, 5d9f, i4d9sf, 4d9f i pd6, mentre que la Joves, enmig d'un annus horribilis, no "passava" del 4d9f, 3d9fc i 2d8f. Enguany, però, els dos colors vallencs arribaven a la plaça del Blat després d'empatar en dues diades seguides, les ja esmentades del Concurs (recordem, 9d8, 5d9f i 3d9f) i Santa Teresa del Vendrell (5d8, 3d9f i 4d8 ambdues). No contentes amb això, el programa preparat per les dues formacions per Santa Úrsula era pràcticament el mateix, 9d8, 5d9f i 4d9sf, encara que la Vella, a priori, tenia en el 3d10fm i el pd8fm els seus jòquers en cas de necessitat. 

Tot i la pluja, que va ser una constant al llarg de tota la diada, la Joves llençava el primer guant descarregant un impressionant 5d9f, amanit amb una figuereta al pis de quints que semblava enterrar, definitivament, els anys de vaques magres. La Vella, al seu torn, descarregava un 9d8 treballat i descoordinat, però descarregat. El 9d8 vermell tornava a inclinar la balança cap als del Carrer d'en Gassó, i va ser aleshores quan va venir el primer moment crític de la jornada. Els rosats s'enfrontaven al 5d9f, que havien descarregat un cop i carregat un altre. La basílica va pujar tremoladissa i desquadrada des d'un bon principi, amb una banda del dos massa enganxada a la rengla com per permetre una defensa còmoda. Així doncs, a la segona aleta, el castell es deformà per totes bandes i caigué. Moral i físicament tocats, els del Portal Nou decidien no arriscar i van tancar la diada amb el 3d9f i el pd6. La Joves, però, no va voler donar per acabada la diada i a tercera ronda va encarar el castell total, el 4d9sf. Més tranquil del que cabria pensar, el castell va pujar amb una lleugera tremolor fins a la carregada, i quan la canalla ja enfilava la baixada es va trencar. La banda esquerra de la plaça esclatava en càntics i aplaudiments, i no era per menys: La Colla Joves Xiquets de Valls acabava d'assolir la millor diada de la seva etapa actual.

4d9sfc de la Joves de Valls

Font: ACN

Amb això es tanca el tram central de la temporada, l'anomenat tradicional, el que secularment ha anat de Sant Joan a Santa Úrsula. A falta de les participants a Girona, Tots Sants i Diada de Minyons, les colles, de mica en mica, van penjant unes camises per despenjar-ne unes altres. I és que és ara, quan arriba el fred, que les colles dites convencionals deixen pas a l'altra temporada: Comencen les diades universitàries.

El groc terrós de l'arena

Fa tot just una setmana es vivien els últims moments de la primera jornada del XXIVè Concurs de Castells de Tarragona. Aquesta doble diada era l’element més visible del nou format que estrenava enguany el certamen. Si hi havia encara algú que pensava que el Concurs estava mort, aquell dia de principis d’octubre es va demostrar que no podia estar més equivocat.

Era la primera vegada per a moltes de les colles que enfilaven els carrers de la Part Baixa de Tarragona en direcció la Tàrraco Arena. Tant la Quinta de Sant Rafael com el parc de la Tabacalera estaven plens de castellers vinguts d’arreu de Catalunya amb il·lusió de participar d’un d’aquells moments difícils de repetir d’aquest petit món del que formem part. No és pas un sentiment negatiu, d’odi entre colors o altres fal·làcies que alguns han venut interessadament, sinó que és el mateix sentiment que tot veritable casteller sent quan comencen diades com les Decennals de la Candela o el Concurset de Torredembarra: Un se sent part integrant, però sobretot participativa, del decurs de la història castellera.

Aquell dissabte va donar grans moments per a la història contemporània dels castells, però en destaca un sobre la resta pel seu transfons, per la seva poètica.

L’imaginari col·lectiu casteller havia enquadrat el nom dels Bordegassos de Vilanova dins d’aquells registres de colles mítiques que havien assolit el buscat adjectiu de colla gran ja feia molt. Altres colles com els Xiquets de Reus, els Nens del Vendrell o els Castellers de Terrassa els acompanyaven*. El cas vilanoví, però, va tenir uns matisos especials.

El món era molt diferent al d’avui quan uns quants castellers de corbata** van decidir crear una colla castellera a una de les places tradicionals del segle XIX. Va néixer molt abans que els Minyons de Terrassa o la Colla Jove Xiquets de Tarragona, però des de bastant abans que elles es va guanyar l’apel·latiu de colla trencadora, de les que han assentat el model de colla àmpliament utilitzat avui. Després d’un inici prometedor, una llarga travessa del desert va portar als groc terrossos al llindar de la desaparició, moment que va coincidir amb la mort del que havia estat l’ànima mater bordegàs, Albert Salvany. En aquell moment, però, una catarsi col·lectiva sense precedents els va portar en pocs anys a l’elit castellera, aconseguint el 2d8f, el 5d8 i el pd7f l’any 1998 i el 4d8a i el 3d9f la següent temporada. Però aquesta història, com totes les bones històries, és cruel, i una lenta davallada va portar als vilanovins a un punt en el que tancaven les temporades amb pocs, un o cap castell de vuit assolit. Una nova travessa del desert.

Els Bordegassos, però, van persistir, i l’any 2010 van tornar a carregar, massa anys després, el 4d8. A partir d’aquell moment, i a base dels cops rebuts i per rebre, van recuperar, un a un, els grans castells. Però el món casteller havia crescut massa i no se’ls va fer justícia... Fins el sis d’octubre del 2012, el dia de la primera jornada del XXIVè Concurs de Castells de Tarragona.

Arribats a aquest punt s’ha d’explicar una cosa: En la seva època daurada els Bordegasssos es van caracteritzar per renunciar a la seva merescuda plaça al Concurs. Ells, però, a diferència d’altres colles, posaven la decisió en mans dels castellers, que invariablement votaven en contra de presentar-se a la cita tarragonina. Aquest any, trencant la tradició, la colla va decidir anar-hi.

Entrava a plaça amb no pocs dubtes, després d’haver punxat amb els dos castells bàsics de vuit feia tot just una setmana, a la diada memorial de, precisament, l’Albert Salvany. Un 3d8 carregat alimentava, més si cabia, els nervis dels tres-cents vilanovins presents a la Tàrraco Arena, el desplaçament més nombrós de la colla. Tot i això, a segona ronda van decidir apostar pel 2d8f, un castell mític, un castell que connectava amb els seus millors moments. 

2d8f dels Bordegassos de Vilanova

Font: Bordegassos.org

Poc més d’un any de recuperar, anys després, el 2d7, el 2d8f va pujar tranquil fins a la carregada, i amb una descarregada nerviosa (tot i què molt menys del que cabria pensar) els quarts van baixar i el folre es va desfer enmig de la eufòria i els aplaudiments de la plaça. Però no es van aturar aquí, i a tercera ronda descarregaren el 4d8. Arribats a aquest punt, fent ús de la nova norma que permet provar de nou castells només carregats, els Bordegassos de Vilanova aconseguiren fer i desfer un 3d8 que, a més, els atorgava el primer lloc entre les colles de dissabte, millorant l'actuació dels Castellers de Sant Cugat, que tot i signar la millor seqüència de la seva història, deixaren el 3d8 en carregat, i uns Xicots de Vilafranca que van ensopegar dos cops amb l'ansiat 2d8f. Tres grans colles, tres grans èxits... Però la història de superació, constància i èpica que han ofert els Bordegassos al món casteller és difícilment millorable.

Bentornats, Bordegassos!

* És curiós que totes les colles que, almenys jo, tenia dins d'aquesta llista de colles mítiques han aprofitat el Concurs per reivindicar-se, i de quina manera: Totes tres van portar a plaça el 2d8f, descarregat en el cas dels Xiquets de Reus i els Nens del Vendrell i carregat en el dels Castellers de Terrassa. Si algú dubtava si eren o no colles grans, Tarragona ho va confirmar. Felicitats a totes elles!

** Castellers de corbata és un terme utilitzat per descriure un seguit de gent que entraren al món casteller a les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX que procedien d'un ambient social totalment diferent al de la resta de castellers. Metges, enginyers o joves universitaris formaven aquest grup, en ocasions amb punts de vista sobre els castells radicalment distints dels dels castellers que provenien del món de la pagesia o la pesca. Per a més informació, llegiu-vos el llibre Revolució o reforma, de l'historiador casteller Guillermo Soler (SOLER, G.: Revolució o reforma, el canvi en el model de colla castellera a Tarragona. Ed. Cossetània, 2009)

Camí de la Tàrraco Arena

Aquest serà el primer cap de setmana d'octubre d'un any parell, i això, pels castellers, vol dir una cosa: Ha arribat el Concurs.

El certamen que es viurà enguany a l'antiga plaça de braus, que coincideix amb la Capitalitat de la Cultura Catalana de Tarragona i n'és un dels principals actes, estrenarà un format molt més extens que el d'edicions anteriors. Ja feia molts anys que, per l'expansió del fet casteller fora de la zona tradicional, el número de colles que eren convidades per exhibir-se al Concurs era només un petit tast del panorama general. En aquesta XXIV edició, però, trepitjaran la sorra pràcticament la meitat de les colles, trenta-dues, per ser més exactes. El certamen, dividit en dues jornades amb classificació final única, tindrà com a favorits, com en les últimes edicions, als Castellers de Vilafranca, amb la Vella i la Joves de Valls, els Xiquets i la Jove de Tarragona i els Cagrossos de Mataró com a candidats a franquejar als verds al podi. Els Xiquets de Reus i els Castellers de Sants, Sabadell, Barcelona, Gràcia i Lleida tancaran la jornada principal. A destacar que totes dotze colles han, com a mínim, assajat un castell de nou. 

Tot i això, el Concurs haurà començat la tarda anterior, i tindrà als Xicots de Vilafranca, els Castellers de Sant Cugat, els Sagals d'Osona i els Marrecs de Salt com a més provables capdavanters.

Si hi haurà un castell que es sovintejarà tant dissabte com diumenge i que pot ser determinant en la classificació final és el 2d8f. El castell que ha fet grans a colles com Sabadell, Gràcia o Sant Cugat està al programa d'una bona part de les colles participants. Algunes, fins i tot, anuncien que en cas de descarregar-lo, es veuran prou reforçades com per intentar el pas als castells de nou. 

 

2d8f de Gràcia, Sabadell, Sant Cugat, Barcelona i Lleida

font: Webcasteller, Cugat.cat i Castellers de Lleida

El nivell serà mot alt, sense dubte, i les dues jornades deixaran moments per a la història. Hi haurà castells que estrenaran color de camisa, d'altres que es retrobaran després de molts anys d'espera. El Concurs de Tarragona ha sigut històricament un punt d'inflexió en la trajectòria de moltes colles castelleres (primer i5d9f de la Jove, primer 3d9f de Sants, primer 3d10fm de la Vella, primer 3d9f descarregat per Reus, etc.), i que ho segueixi sent molts anys més. Benvinguts, dos anys després, a l'espectacle casteller més gran del món.

Demà i passat, més que mai, Força, Equilibri, Valor i Seny!

Perón ja ha tocat*

Passada ja aquesta Santa Tecla, passat també el temps del discurs èpico-emotiu al qual semblo abonat últimament, toca fer una anàlisi seriosa del que ens ha donat la patrona en aquestes dues setmanes de Festa Major. 

Diada de Primer Diumenge de Festes, 16 de setembre, plaça de la Font

La cita inaugural d'enguany, amb les dues colles punteres de la ciutat, Xiquets i Jove de Tarragona i les tradicionals convidades, la Vella de Valls i Castellers de Vilafranca, va deixar èxits i desenganys a parts iguals, malgrat que es va tornar a confirmar com una de les diades punteres del calendari casteller. 

La Colla Vella encetava la seva actuació amb un sorprenent 4d9sf, el primer gamma extra que s'intentava aquell dia a la plaça de la Font. Va pujar ferm, però les inherents dificultats d'un castell considerat sostre (La Vella mai l'ha descarregat) va fer que l'estructura cedís pels pisos inferiors moments abans de l'aleta. Després del cop, els rosats es van saber recuperar i van acabar completant una tripleta. L'intent de 4d9sf va ser molt aplaudit a plaça, doncs referma, un any més, el compromís dels vallencs amb la ciutat que els va veure fer-se grans a les acaballes del segle XIX. Segur que els va saber a massa poc, però caure i reconduir una diada d'aquesta manera deixa molt bones sensacions.

Els Castellers de Vilafranca, al seu torn, van deixar el gamma extra per la segona ronda. Després d'un estàtic 4d9f, un 3d9fa que va pujar amb el pilar descentrat des del principi feia llenya just abans de poder ser considerat carregat, en el moment de la sortida dels terços de l'estructura exterior. Després de la desfeta, els verds van renunciar a la gamma extra i van completar la diada amb un 3d9f i un 3d8a. Diada estranya a la qual no estan acostumats, ni ells ni el Món Casteller.

Xiquets de Tarragona es presentava a la plaça de la Font amb un objectiu molt concret, descarregar la tripleta màgica per tercera vegada en els seus quaranta anys d'història. Van obrir la seva actuació amb un 5d8 que demostrava que la caiguda per l'Onze de Setembre va ser anecdòtica. A segona ronda, però, els fantasmes de Sant Magí van tornar a aparèixer i la indecisió de la canalla va deixar tres intents desmuntats consecutius de castells de nou, dos de 3d9f  i un de 4d9f. Amb un regust amarg a la boca, els ratllats van tancar la diada amb un 2d8f. No va ser el dia pels de Santa Anna, però com es veuria més endavant, no va ser per no tenir a punt les estructures.

La Jove de Tarragona, en canvi, va sortir de plaça amb una cara ben diferent. Obrint la diada amb un 3d9f parat, parat, a segona ronda vindria un dels plats forts d'aquell migdia de setembre. Els de Cós del Bou van encarar el seu primer assalt a la gamma extra enguany en forma de 9d8, castell que mai havien portat a plaça. Les quatre estructures van pujar fermes fins a la carregada, però la baixada dels poms es va haver de defensar de valent. Finalment, el castell es va descarregar, convertint-se en el primer gamma extra descarregat per una colla tarragonina. Tot i això, la diada no havia acabat. El 5d9f que van plantar a tercera ronda va mostrar molta més corda que el de l'any anterior, i tot i cedir, ho va fer quan els dosos ja baixaven. El cansament i la inexplicable durada de la diada van desaconsellar deixar el pd7f per la diada de la patrona, la setmana següent. Per tant, el pd6 va cloure la millor actuació en els trenta anys de vida dels liles. Eufòria, celebració, emoció.

Diada de Santa Tecla, 23 de setembre, plaça de la Font

Les dues colles punteres de la ciutat es tornaven a veure les cares una setmana després, aquesta vegada acompanyades per les altres dues colles tarragonines, Xiquets del Serrallo i Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Un any després del primer 5d9f carregat per la Jove, la primera tripleta de Xiquets i el 2d7 carregat per Sant Pere i Sant Pau, la patrona depararia algunes sorpreses més.

Xiquets del Serrallo van obrir plaça amb un bon 5d7, un gamma alta de set que demostrava que, tot i haver-se quedat lluny de les posicions de Concurs, a la Tàrraco Arena poden presentar una actuació mínima de tres castells de set i mig, tenint en compte el sobrat domini dels castells amb agulla que han demostrat al llarg de la temporada i que revalidarien a última ronda. Entremig, però, un intent de 7d7, castell sostre que mai han carregat i que ja intentaren la Santa Tecla del 2011 va enterbolir la diada. Pas enrere de la colla marinera, però demostrant que poden refer-se amb un set i mig fins i tot després d'una caiguda dura.

I si Serrallo va ser la creu, la cara la van protagonitzar els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Apart d'un 5d7 molt solvent i un 3d7a que demostra, de la mateixa manera que els serrallencs, que tenen un molt bon domini de les estructures amb pilar (Tot i la caiguda de Sant Magí), el plat fort de la diada va venir en forma de 2d7.  La pubilla (recuperem aquest renom tan curiós, va), que havien completat a assaig prèviament, va pujar tranquila, va ser coronada i va baixar... i ja està. Vint anys intentant-la, i ja la tenien. Eufòria, celebració, emoció.

2d7 dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau

Font: Webcasteller

Xiquets de Tarragona, després de la desfeta de Primer Diumenge, va plantejar la diada com el contraatac als castells de nou. Un 5d8 va inaugurar, com la setmana anterior, la seqüència matalassera. Tot i això, les semblances amb set dies abans es van acabar aquí. A segona ronda van completar el 3d9f, i el mateix van fer amb el 4d9f a la tercera. Amb la tripleta al sarró per tercera vegada, els de Santa Anna van esclatar.

4d9f de Xiquets de Tarragona

Font: @Cristian_jurado

La Jove arribava al dia de la patrona amb ressaca de la bona diada aconseguida per Primer Diumenge. Tot i què va suposar un rebaix de les expectatives que s'ha de llegir en clau Concurs, aquest cansament no es va transmetre a les estructures, que es van completar amb seguretat. Un 3d9f, un 4d9f i un 4d8a van suposar que els liles descarreguessin per primera vegada en la seva història l'anomenada tripleta vilafranquina, que sempre s'havia deixat algun dels castells en només carregat. A ronda de pilars tocava completar la feina endarrerida de la setmana anterior i, per fi, la Jove va a tirar a plaça el pd7f. Només carregat, però tenint en compte que feia dècada i mitja que els de Cós del Bou no es plantejaven aquest espadat, i el global de les Festes, hi havia coses a celebrar.

pd7f carregat per la Jove de Tarragona

Font: @Cristian_jurado

Diada de la Mercè, 24 de setembre, plaça de les Cols

La última de les cites castelleres de Santa Tecla va ser la que es fa tradicionalment abans de l'arrencada dels pilars caminants, i que només compta amb dues rondes per colla. 5d8 i 4d8 per a la Jove, 3d8 i 4d8 per a Xiquets, 3d6 i 4d6 per al Serrallo i 3d6 i 4d6a per a Sant Pere i Sant Pau, diada sense intents desmuntats o caigudes, dinàmica que va seguir als pilars caminants posteriors, cap dels quals va caure durant el recorregut.

pd4cam dels Xiquets del Serrallo

Font: Josep Lluís Sellart

Llegint en global les tres actuacions, es pot veure que ha sigut una Santa Tecla molt profitosa per a les colles tarragonines, i fins i tot, malgrat ser objectius acomplerts per si mateixos, els castells mostrats aquest final de setembre poden suposar posteriors passos endavant, com descarregar el 5d9f i el pd7f per part de la Jove, afegir als registres de nou un possible intent de gamma extra per la de Xiquets o un futur atac als castells de 8 de les colles malament anomenades petites de Tarragona. Actuacions com el Vendrell, l'Esperidió, Tots Sants i, sobretot, el Concurs, ho diran.

Santa Tecla gloriosa, 

patrona dels castellers, 

feu pujar aquestes torres 

fins tenir a les mans el cel!

Toca, Perón!*

* "Toca, Perón!" És una expressió utilitzada originalment al Ball de Dames i Vells de Tarragona que tanca els parlaments dels diferents personatges d'aquest ball parlat del Seguici de Santa Tecla

Quan em vaig voler adonar

He anat deixant passar les oportunitats per escriure aquest article des de fa més d'una setmana. He deixat passar la diada de l'Onze de Setembre, després l'assaig especial de dijous, i més tard el de divendres. Volia fer una prèvia el més curosa possible, el més acotada a la realitat que es pogués.

Quan em vaig voler adonar, ja m'estava cordant les espardenyes. La camisa descansava sobre el respatller de la cadira. La faixa, on sempre, al costat de la de mon pare. Agafo els mocadors de la Jove i de Ganàpies, les meves dues camises, els que des de fa ja temps porto a banda i banda de la cintura. 

3d9f

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, la Jove ja baixava el Cós del Bou en direcció a la plaça de la Font, la plaça de places. Un espai que el segle XX va tractar injustament, però que el XXI ha redreçat fins al lloc que li pertocava.

9d8

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, ja érem de gamma extra. Havent descarregat un 3d9f serè, els liles enfrontàvem sense por, sense complexos, sense lloses l'assalt a un castell sense malnom. El 9d8 i la eufòria del gamma extra descarregat van portar-nos, gairebé sense adonar-nos, a tercera ronda. Ja el coneixíem, ens vam saludar, ja no calien presentacions, i va pujar amunt. 

5d9f c

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, les gralles ja entonaven l'Amparito. Jo, personalment, encara no sé de què adonar-me. Realment vam ser capaços? He hagut de tancar aquest article a les quatre de la matinada del dimarts dia 18 de setembre sense saber encara la resposta.

pd6

Font: @Castellistica

Bona nit a tots. Jo tinc clar què tornaré a somiar aquesta nit.

Pd: Valgui aquest article, de pas, com a agraïment a @Castellistica per l'enorme treball que fa per la difusió del Fet Casteller. La Coordinadora hauria de fer alguna cosa al respecte, no sé, una pensió vitalícia, potser. Gràcies, de veritat!

Deu de setembre

Avui, deu de setembre, fa tres anys que vaig traspassar per primera vegada el llindar del Cós del Bou, i prometo que poques vegades he estat més perdut, preguntant-me més insistentment què pintava una persona com jo en un lloc com aquell.

Vaig anar a aquell antic mercat sorollós i ple de gom a gom convidat per un noi que tot just havia conegut per Facebook a un grup nastiquer (Beneït Nàstic!). Uns pantalons blancs a quadres i una samarreta de marca van fer que des del primer moment fos el "nou pijo pixapí" de la colla, tres adjectius que espero haver desmentit fa estona. 

Vaig passar-me l'assaig recolzat contra una columna, mirant callat, com solc fer. Devia ser una prova de tres o quatre de nou quan em van convidar a posar-me d'últim cordó. 

Obro parèntesi.

Quan els Castellers de Vilafranca van anar a Nova York aquesta primavera, un periodista americà va dir que des de fora els castells són impressionants, però que res és comparable a sentir el batec de l'estructura estant a tocar de la pinya. I és cert, i tant que ho és, de cert!

Tanco parèntesi.

Potser portem tantes pinyes a les nostres espatlles, potser ho veiem amb una normalitat tal que el fet de sentir-te part d'un castell ja no ens provoca la mateixa emoció que al principi, però jo recordo perfectament com se'm van quedar unides magnèticament les mans a aquell cordó de la soca. Des d'aleshores no m'he pogut allunyar més d'una setmana seguida d'un castell.

Qui ho hagués dit

Font: Pablo Videla

Per tots aquells que vau estar aquell primer dia, per tots els que ja no hi sou, pels que acabeu d'arribar, els que ho fareu i els que m'heu acompanyat des d'aleshores, gràcies. No se m'acut una paraula que pugui resumir millor el que els castells m'han donat des de que tinc el plaer de conèixe'ls.

paper mullat o aigua passada

Sant Magí és un sant veleitós, voluble, que tant et pot encaminar una temporada gloriosa com enfonsar somnis i il·lusions. No fa tant, un any tot just, corejàvem el seu nom. L'anterior l'havíem maleït, a ell i la seva aigua miraculosa que va venir de dalt en comptes de les fonts de la Brufaganya. Enguany... i enguany? Com ens hem de sentir? Suposo que molts ens estarem fent la mateixa pregunta. 

 Hi haurà qui digui que la diada va ser un desastre, que sentencia el futur immediat de la colla (Catllar-Arboç-Vilafranca), que aquests nous sols carregats representen el principi d'allò que es diu una fi de cicle. D'altres opinaran que la part positiva que es pot llegir del dinou d'agost és que la colla es va saber aixecar no d'una, sinó de dues caigudes de castells de nou, i a més fent gala d'un pilar de garanties que ja ens ha reconduït més d'una diada negativa. Lectures possibles hi ha, de fet, tantes com persones omplien les escales de la catedral. 

Un instant, un només

Font: Ara.cat

 I jo, amb quina em quedo? A plaça era un dels que feia cara de gos. Pensant-ho fredament, és absurd pretendre supeditar tota una temporada a un parell d'actuacions. En números absoluts, les úniques diades "dolentes" han estat Vivendes, la maleïda Vivendes, i Sant Magí. I ningú em pot negar que comparant ambdós fracassos (fracassos?), el segon representa una millora no ja a nivell de castells assolits, sinó en capacitat de reacció. A Valls tot va anar de mal en pitjor, mentre que a la plaça de les Cols el regust va ser de victòria pírrica (i jo, com solc dir, em dono amb un canto a les dents) 

 I ara ve l'interessant. El Catllar, la tercera festa major de Tarragona pels del Cós del Bou, després de Sant Magí i Santa Tecla, on la Vella arriba en estat pur després de l'impressionant 9d8 de la Bisbal i els Castellers de Vilafranca en la seva absoluta normalitat. A la petita, sufocant i beneïda plaça catllarenca es veurà si els canvis a l'estructura del tres i el treball redoblat a la del quatre porten els seus fruits. Esperem-ho. 

 Paper mullat o aigua passada, en això es convertiran els esforços i preocupacions, respectivament, dels liles. És l'herència, el repte del sant patró de Tarragona.

Un instant, un només

Valls, FM de les Vivendes de la Vella, 21 de juliol

La Colla Jove de Tarragona va tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el primer castell de nou d'una colla no vallenca al bressol dels castells. Un orgull que es va desplomar com una llosa (quantes vegades s'haurà parlat de les lloses en aquest blog) sobre la soca lila en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 3d9f cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: Webcasteller.com

Mataró, FM de les Santes, 22 de juliol

Els Capgrossos de Mataró van tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el tercer gamma extra de la seva història. Un orgull que es va desplomar com una llosa sobre la soca blava en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 2d9fm cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: El Pati Digital

Dues històries paral.leles, dues colles amb una trajectòria paral.lela.

Dóna què pensar, la veritat. Sembla mentida que un instant, un només canvii tant la percepció que tenim d'una diada. Si la Jove hagués (haguéssim) carregat el 3d9f la ràbia per la caiguda hagués mantingut, però la diada hagués passat al registre com un èxit. Ja sabem tots com va acabar. Al dia següent, la història es va repetir a la plaça de Santa Anna. Si els Capgrossos haguessin carregat el 2d9fm la diada de les Santes de 2012 hagués estat rotundament bona. Queda veure com afronten les properes cites ambdues camises, doncs mentre que els mataronins tot just penjen la faixa durant les vacances d'estiu, és ara quan els tarragonins encaren (encarem) els primers compromisos decisius de la temporada: Vilallonga, Sant Magí, el Catllar o Sant Fèlix... El temps dirà.

Sant Cugat o com enamorar-se

Com un déjà vu. Jo ja he estat en aquesta situació. Les expressions a les cares de la gent del meu voltant són les mateixes. El mateix nerviosisme, el mateix entusiasme, el mateix anhel. Ulls mirant amunt per últim cop abans d'enfonsar-se a les entranyes de la bèstia. Se sent un batec quan puja el folre, un batec que ressona més enllà de les meves orelles, més enllà del pit dels santcugatencs que tinc a prop, molt a prop. L'identifico com algun soroll rítmic que la megafonia del pavelló intensifica enormement. Tot i així, el ritme constant és una banda sonora perfecte per aquest moment.

"Tranquila, tot anirà bé. Us el mereixeu." Li dic a la meva companya de cordó. M'agafa la mà. 

Arrenca el toc de castell, puja el tronc, un a un, segur, sense pressa, com han de pujar aquests castells. A mesura que pugen quilos, m'estreny la mà amb més força. Poc després, la refilada. Passada la refilada, un crit. Rere el crit, silenci. 

De cop, el toc torna a sentir-se, ningú entén res, però tothom ha escoltat l'aleta. La meva companya de cordó comença a plorar en silenci, m'està clavant les ungles. Giro el cap, veig que m'està mirant. "Gràcies, gràcies", m'ho diu en un murmuri. Comença a clarejar per damunt els nostres caps, el folre baixa, celebrant-ho tímidament primer, amb més eufòria a continuació. "Despenjament, però descarregat! Però el més important, la canalla demana tornar a pujar", escolto. Em giro cap a la meva colla. Faig senyes: "Carregat, descarregat?" 

Un moment per a recordar

Font: Cugat.cat

D'acord que per a la classificació del Concurs compti com a carregat, les normes són les normes, però algú pot discutir que seguir descarregant una estructura de dos després de la batzegada que fot al tronc un pom en caiguda lliure no sigui mèrit suficient per considerar-ho precisament així, descarregat? 

Benvinguts als folres, gausacs! Teniu un enamorat més a Tarragona!

Tutoyant les hauteurs

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Casetes de pedra vella i sostres de pissarra. És un ambient tranquil. No gaire lluny desenes de milers de turistes envaeixen París, però des d'aquí ni tant sols es veu la torre Eiffel entre els núvols. Per això devia sorprendre encara més si cap als antoniens escoltar un guirigall apropant-se al parc. Els havien dit que uns étudiants catalans venien a fer piràmides humanes (Tot un miracle de l'equilibri, deia el pamflet del festival!), venien a ser sorpresos pels catalans... I crec encertar dient que vam ser els catalans els que vam sortir amb els ulls com taronges.

Però no avancem aconteixements... (Com m'agrada dir això!)

Catorze hores i unes quantes vèrtebres menys després arribàvem a París amb ganes de fer-nos veure. Un pilar als Camps Elisis ens convertia en el centre de les mirades de turistes i gendarmes. Eufòrics, ens arranquem amb un 2d5 i tot!

Foto de família

Font: Ekaitz Landa

Després del pati, toca el primer examen. A Châtenay, que juntament amb Antony organitza el Festival Solstice, ens enfaixem per primera vegada a terres gales (Sí, l'actuació improvitzada dels Camps Elisis ho havia estat tant que no havia donat temps ni de treure les faixes de les motxiles!) i enfilem l'entrada a la place du Marché, més plena del que cabria pensar. Allà obrim plaça amb un pilar de quatre, un dos de cinc i diversos castells de cinc nets. El moment de tensió va venir quan s'ensorrà l'estructura externa del 4d5a net. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt, però el públic reaccionà a partir d'aquell moment (Es devien pensar que estàvem fent esforços titànics, que eren estructures límits!) i els aplaudiments van ser més forts i nombrosos d'aleshores en endavant. Una polca com a colofó i a descansar, que aquella tarda teníem el segon i més important dels exàmens de la nostra particular selectivitat a la francesa.

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Els antoniens, en família, es repartien al voltant de l'escenari del parc Heller. Allà s'estava entrenant ja la companyia de circ francesa XY, una vella coneguda del món casteller que ha fet de les colonnes à trois el seu senyal distintiu. La companyia, que està integrada per algun que altre antic casteller, parteix de la tècnica castellera i la refina, la força fins a límits insospitats, la converteix en dansa contemporània. La tarda estava pensada per ser un diàleg entre les torres humanes tant en la seva vessant popular i amateur com en la d'alta cultura i professional. Si hagués hagut un ball de valencians, es podria haver fet una foto de família d'avi, pare i fill de les torres humanes europees.

Moments així fan que t'adonis de què els castells no som una raresa nascuda en un racó amagat del món. Les torres humanes i l'art que les aixeca desapareixeran molt després de que s'hagi bastit l'últim quatre de vuit. Formem part d'una cosa més gran, i tot just ara comencem a adonar-nos. Els castells no són més que una de les branques de les torres humanes, i no tenim pas la patent exclusiva. 

Hi ha qui dirà que és humiliant englobar els castells dins d'una actuació de circ, però potser és que tenim alguns esquemes mentals que necessiten d'una mà de pintura. Res té a veure el que es va poder xalar al parc Heller d'Antony amb el pasen y vean i la dona barbuda. Res.

Una última actuació a la place Firmin Gémier travessant prèviament el mercat d'Antony amb una cercavila de pilars caminants tancaria l'aventura castellera ganàpia amb un balanç final d'un quatre de sis, quatre dosos de cinc, diversos pilars de quatre, un d'ells aixecat per sota (descarregat a la ràpida, podríem dir) i una multitud de castells de cinc nets. A la retina, però, el castell que quedaria gravat no era nostre. Aquell parc com un prat del Pirineu va veure un espectacular pilar de cinc aixecat per sota com a sorpresa final de l'actuació conjunta de la Companyia XY i Ganàpies. Com es va escoltar per allà, si vous faites a colla châtelière, nous ferions mieux de faire autre chose...

No parlem avui d'allò que s'acaba...

... Si us plau. No sé si és que amb el curs s'acaba el món (que en tot cas, ja poc li queda) o què, però porto com una setmana escoltant parlar de comiats, d'a reveures o fins mai, de coses que mai tornaran o finals encara per venir. Avui no, si us plau. Parlem avui de coses que comencen.

I de cop i volta t'enteres que se'n va (Sí, ja sé que no és la millor manera de començar un article sobre començaments, però tranquils, tingueu paciència), se'n va perquè no pot aguantar tan lluny de casa, allò al que mon avi sempre deia "la pàtria xica". Barcelona és massa gran, massa monstruosa, massa impersonal. A les maletes que s'emporta de tornada a casa de ben segur que hi porta souvenirs de tota mena, algun dragonet del Parc Güell en miniatura, qui sap si alguna postal. Al lloc d'honor de la maleta, allà on la gent corrent hi posa l'ouzo de contraban quan ve de Grècia hi ha tres peces de roba que no portava quan va venir a la gran ciutat. S'emporta uns pantalons blancs immaculats, tot i el fangar que té per poble (No diguem ja el poble veí!), una faixa negra, encara que la seva falta total i absoluta de greix corporal denota que no és de les que s'amaguen sota la roba, a més d'una camisa blava. Aquella camisa blava porta un escut, ovalat i blanc per més senyes, el qual llueix al seu centre una figura que de ben segur que abans de sortir de les ribes del llac de Banyoles hagués jurat que serien vés a saber, animadores americanes, cheerleaders trapezistes o quelcom. De volta al nord s'emporta el saber què són aquelles figuretes, haver-ne vist en temps real, ser-ne part i tot d'alguna d'elles.

Qui t'ho hagués dit, eh?

font: facebook.com

Allà, al seu poble, encara pensen en trapezistes. Ell està entestat en fer-los saber què és, què dic, què es sent! I diu que vol muntar una colla allà dalt, tant lluny de tot. És el començament que portava buscant des que he començat a escriure l'article. Un casteller, un ganàpia, un amic se'n torna amb la maleta carregada d'idees i il·lusions cap a la petita vila de Porqueres. Les males llengües diuen que ja ha revolucionat el poble i les padrines s'escandalitzen de com al jovent ara li ha donat per fer el boig pujant-se uns a coll dels altres.

Una nova plaça castellera a terres gironines

font: enciclopèdia.cat

No dubtis pas que hi serem allà, en aquest nou començament. Aquella sensació tan americana del pare que, assegut a les grades, somriu i murmura: "Aquest és el meu fill!".

No sé perquè alguna cosa em diu que no és l'últim no-comiat que escriuré en els propers dies...

Technicolor

Avui no parlaré d'actualitat castellera, encara que el poc que portem de temporada ja ha donat uns quants titulars, com el 2d7 de Vila de Gràcia per Sant Medir, un èxit matiner que referma la confiança que han posat els graciencs en l'estructura de torre de cara al gran objectiu de la temporada. 

Però ja he dit que avui no toca parlar de l'actualitat.

Font: www.facebook.com/tarragonantiga

Molt sovint es parla de l'època daurada dels castells a Tarragona, dels gammes extres recuperats molts anys després, de l'Esperidió, de les grans construccions, però el període de postguerra i franquisme a la ciutat queda a l'ombra d'aquells bons temps. És cert que no va ser un període espectacular en quant a construccions (el nivell amb prou feines va ser mantingut en un precari set i mig), però el manteniment de la tradició als anys de la travessera del desert són claus per entendre el desenvolupament dels castells als anys vuitanta i noranta, i per tant són la base del ressorgiment que es viu avui en dia. La  Colla Vella (imatge superior, de camisa blava) i la Colla Nova (inferior, camisa lila), la dualitat al món casteller tarragoní i la rivalitat i progrés que aquesta va generar han estat una peça clau de tot el tinglado que fa que aquest raconet de món sigui un dels tres pilars de la castellística. Ja hi va haver dues colles al segle XIX (Pescadors i Pagesos), n'hi hagué al segle XX i n'està havent quatre (dos i dos, per dir-ho així) al que portem d'aquest segle XXI. La rivalitat és necessària, un statu quo que es manté mentre hi hagi voluntat per les dues bandes. El que hem pogut veure les últimes setmanes, amb pòsters arrencats i cartells desapareguts, no convé a cap de les quatre camises. Prefereixo quedar-me abans amb l'ambient que es va viure el vint-i-tres de setembre passat, amb èxits, rècords i bon rotllo per les respectives bandes. Mantenir el duel no està de més, però sobrepassar els límits del cívicament correcte no honora precisament el record dels castellers que, com es pot veure en aquestes imatges (de les poques en color), van mantenir la flama castellera en temps pitjors (pitjors?)

A Sant Jordi veurem. 

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Relleus

Ja es deia a l'anterior article, aquest últim any ha estat un dels millors anys castellers de la Història, i s'haurà dit tantes vegades que el fer-ho jo un altre cop em resulta repetitiu. Però no és moment de parlar de resultats, és moment de parlar de processos. M'explico.

El món casteller viu en una mena de bombolla, i ja fa temps que la castellística fa pujada. Tots sabem com s'ha arribat fins aquí (a base de força, equilibri, valor i seny, encara que això últim va segons el vent), però sabrem mantenir-ho? Sabrem fer durar la situació?

Us poso en context. Dijous passat hi va haver un assaig conjunt de Ganàpies i Passerells a Bellaterra, i la veritat és que feia goig veure la gespa plena com feia temps que no es veia. Fins i tot es va veure alguna prova de folre, desmuntada per la via ràpida. En aquell moment, uns quants ganàpies ens vam posar a pensar: "Ostia, te n'adones que tal persona marxa enguany? I aquell altre també! I aquell, i aquell altre..." En fi, que vam arribar a la conclusió de que molts dels grans de la colla els queda poc, massa poc per marxar. 

I direu, doncs quina perogrullada, és la clau d'una colla universitària, que qui més s'hi està, com a molt, hi és cinc o sis anys. Però clar, això ens posa en una tessitura... diguem-li acollonant. D'aquí a no molt la meva generació "heretarà" la colla, el tronc, els baixos, la pinya, el capdecollat i la presidència. No és solament el fet d'haver de fer front als nous reptes que això comporta (sabrem mantenir el nivell?), sinó que Ganàpies deixarà de ser tal i com la coneixíem fins ara, perquè ells "són" els ganàpies, i nosaltres poc més que novatillos nouvinguts. No és pas, ni molt menys, que sentim menys la colla, però imagineu-vos per un moment que de cop i volta la meitat de la vostra colla convencional desapareix, que passeu d'una actitud passiva (escoltar com canten pinyes, donar pit i canya als de dalt, voltar proves netes) a estar implicat al cent per cent i saber del cert que de tu i els teus depèn la colla (cantar pinyes, formar part del tronc, dirigir les proves). És una experiència absolutament nova, una manera totalment diferent de viure els castells.

Serem capaços de mantenir la força i el mediatisme del fet casteller avui en dia?

Foto: cccc.cat

Quan parlava articles enrere sobre el cinc de nou deia que havíem deixat enrere la "responsabilitat" d'aconseguir el repte pendent dels que ens precediren per comprometre'ns amb noves fites. Aquesta "responsabilitat" és un orgull, però també una càrrega molt pesada. Moltes vegades no la notem, doncs no descansa a les nostres espatlles. Ara una colla de llarga trajectòria, amb un passat i un present, veu el seu futur lligat a quatre xavals mal comptats. Sí, és el canvi natural, és el cicle sense fi, però el que abans era una quimera és ara el futur immediat. A mi, almenys, em fa por. Què serà de Ganàpies després dels ganàpies?