Churchill va dir que es va necessitar sang, suor i llàgrimes per guanyar la IIa Guerra Mundial. A Catalunya plorem, suem i ens dessagnem cada diumenge a plaça per poder tocar, encara que sigui un segon, el cel de cadascú.

dijous, 22 de desembre del 2011

Vaques grasses

Mira que les trobàvem a faltar entre tanta crisi i tanta tristesa, i de fet, actualment és de les poques coses en la vida que van “cap amunt”. Enguany és indiscutible assegurar que ha estat un bon, no, boníssim any casteller. Aquest petit món cada vegada més deixa de ser-ho i els castells, de mica en mica, van prenent una posició més central (o menys perifèrica) en el dia a dia de la societat catalana del que estàvem acostumats fins ara. Les plusmarques globals i de colla es trenquen una darrere d’altre sense cap mirament, i fins i tot antics dogmes que semblaven inamovibles són polvoritzats per l’ànim de tota una generació castellera que ve trepitjant molt fort.

Aquest ha estat l’any de les sorpreses, començant per la principal de totes: ningú s’esperava que aniria tant bé. L’any 2010 havia marcat una mena de zenit psicològic que, vist a un any vista, semblava difícil de superar, si no igualar. La proclamació dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un espectacular Concurs i fites com el primer 2d8sf de l’era moderna o el 2d9fm que coronava als Capgrossos de Mataró com a cinquena colla de Gamma Extra feien augurar que la “bombolla castellera” tard o d’hora hauria d’esclatar...

A Tarragona, i concretament a la Jove, el traspàs d’any es va viure amb certa intranquil·litat. L’artífex de la remuntada de la colla, el que havia portat a la gent del Cós del Bou al nivell dels anys mítics, plegava. El cap de colla Jordi Crespo obria un procés de successió que fins l’últim moment no es veia clar cap a on tiraria. Estava clar que calia una solució continuista, però qui podia tenir el suficient valor com per a agafar el timó en un moment en què el llistó estava tant alt? Van sonar diversos noms, però finalment Jordi Sentís va agafar les regnes de la colla, i no solament ha mantingut el nivell dels de la camisa lila, sinó que ha portat a la Jove a fer la millor temporada de la història, amb el cinc de nou amb folre carregat com a insígnia. Què ens depararà l’any 2012? Tant de bo, repeteixo, tant de bo, que sigui el que el missatge no tant subliminal d’aquest vídeo d’en Dani Seró insinua... Però si és, serà a base de molt d’esforç i molt suar, sens cap mena de dubte. Com tota la vida s'han fet els bons castells.



Per altra banda, aquest 2011 ens ha deixat moments brillants tals com els dos dosos de vuit sense folre dels Castellers de Vilafranca, que demostren com d’apamada tenen aquesta estructura i que els va permetre provar i carregar el 2d9f a la diada de Tots Sants. Un altre dos de nou, però emmanillat, va revalidar la condició de Gamma Extra als Capgrossos de Mataró. De vuit han estat les torres de Gràcia i Sabadell, que l’estrenaven, i la de Reus, que l’ha recuperat passats uns anys. Però no em negareu que enguany, més que de dosos, ha estat un any de cincs.

Sis vegades (si no em deixo cap) s’ha vist el cinc de nou amb folre a plaça en aquesta temporada, dues vegades descarregat, dues carregat, una intentat i una més desmuntat, que comparant-ho amb les deu que s’ha vist el dos, a priori pot induir a pensar que vaig errat en la meva afirmació. Però ben pensat, tot i què les estructures de dos han suposat el colofó, les de cinc han suposat un punt d’inflexió que ha permès (o impedit) arribar a fites més elevades. El cinc és un castell que, per la quantitat de gent que puja al tronc, i que està al folre si és de nou, condiciona en gran mesura una part important de la temporada per a la colla que l’intenta. Una mala hòstia de cinc pot canviar el curs d’una temporada que semblava destinada a l’èxit (cas del desafortunat intent dels Minyons a Girona) o pot envalentonar als caiguts (cas del carregat per Vilafranca a Sitges). Tot i què a vegades el caure d’un cinc pot ser el millor que t’hagi passat en la vida... Així són els castells!

Què ens portarà el 2012? S’ha fet molt enguany, però queda molt per fer encara a casa del casteller... Qui anirà a St. Fèlix l’any que ve? Quin serà el format del Concurs? Qui el guanyarà? Podran Capgrossos sobreposar-se a la davallada d’aquest any i revalidar el seu paper de colla de Gamma Extra? Aconseguirà la Jove descarregar el 5d9f? Podrà Minyons amb el 3d10fm? I Vilafranca amb el 2d9f? Tornarà la Vella a ser de deu? I la Joves, de Gamma Extra? Quina serà la setena, Xiquets o Sants? Farà Gràcia el salt al nou? Seguiran els Sagals el camí emprés per graciencs, ganxets i saballuts? Reeditaran les colles de vuit bàsic el bon paper d’aquesta temporada? Aconseguirà alguna de les colles de set i mig fer el pas a la gamma de vuit? Què serà de les noves colles de Cunit i Sant Pere de Ribes? Esdevindran finalment colles estables les de Gelida i Sarrià? Quina colla s’emportarà la palma en la temporada més igualada de la història dels castells universitaris, Xoriguers, Ganàpies o Arreplegats? Tot això i molt més, passades festes. Fins aleshores, feliç Nadal i bon any nou!

Ah! I per suposat, Força, Equilibri, Valor i Seny!!

dijous, 13 d’octubre del 2011

Parlar de castells no és tan fàcil com semblava...

Demà dia 13 d'octubre a aquestes hores espero estar despullat enmig de la plaça Catalunya o, en el seu defecte, veure com els tendres novatillos ganàpies corretegen entre els coloms esquivant flaixos de guiris. Abans d'aquesta bucòlica estampa hauré hagut de passar una hora tancat a una habitació parlant de castells. I direu: no és el que sempre es fa al bar de sota casa o al sortidor del local amb els companys de camisa? Bé, sí, però aquesta vegada és diferent... 

A principi de curs em van proposar de col.laborar al curs de castellística que imparteix la UAB amb la col.laboració de Ganàpies. Sense pensar-m'ho dues vegades em vaig apuntar, per dos motius: Primer, que m'apunto a un bombardeig (Els que em coneixen ho poden assegurar), i segon, que les parrafades que foto quan algun pobre guiri encerta a preguntar-me sobre els castells són antològiques (Els que em coneixen ho poden assegurar). Per tant, a priori hauria de ser senzill muntar una classe de castells, no?

Una merda

Se'm van donar dos temes dels que prometo haver tret tot el suc possible: El cobriment mediàtic dels castells, entroncat amb l'arrigament dels castells a la societat i el rèdit que aquesta en treu, parlant dels mitjans (escrits, audiovisuals o cibernètics) que cobreixen les diades, del mundillo creat al voltant del món dels castells (Lapinya.cat, Eljoccasteller), etc. El segon bloc parla de la declaració dels castells com a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat, a on no podrà faltar una introducció a les polèmiques tractades a l'assemblea de Tarragona, els fitxatges de canalla i la publicitat a les camises.

Anem a pams:

El cobriment mediàtic dels castells:
-Antecedents (I): s. XVIII i XIX
-Antecedents (II): tres primers quarts del s. XX
-Periodisme casteller (mitjans escrits)
-Periodisme casteller (ràdio)
-Periodisme casteller (TV)
-Periodisme casteller (blogs)
-Castells virtuals (Webcasteller, Moncasteller, Lapinya, Eljoccasteller)
-Les revistes de colla (L'Esperidió, L'Aleta, etc.)
-Revista Castells
Els castells com a patrimoni de la Humanitat:
-Què vol dir ser patrimoni?
-Què ha significat? Què ha canviat?
-Polèmiques derivades (fitxatges, publicitat)

A més, material com una comparativa de l'edició del Diari de Tarragona del 24 de setembre del 2011 (5d9fc en portada) i la del Diario Español de Tarragona del 21 de novembre del 1975 (ja us imagineu què surt en portada), exemplars de l'Esperidió, l'Aleta i Revista Castells, etc, a part dels vídeos dels castells patrimoni de la humanitat i el Quèquicom dedicat als castells.

A veure com surt...



divendres, 7 d’octubre del 2011

Cosmin

Per un diumenge que no has de treure la camisa de l'armari i et veus obligat a canviar de color, de nom, de colla per poder passar aquesta maleïda fal.lera (Què ens donaran per esmorzar?). Per un diumenge que pots descansar d'un dissabte intens, de clàssiques, de castells nets i ball de gralles (i masclet!)... Doncs no, cap a Torredembarra a fer castells. La veritat, però, és que no em penedia de no haver tingut temps ni de criar lleganyes, que era el Concurset. Era el meu primer, com totes les coses en castells des de fa tres temporades, però pel que m'havien dit, em podia esperar una gran diada. I si a sobre saps que sortiràs de plaça amb samarreta nova... Què millor?

Dues faixes preparades, mocadors a tutiplén i cap a Vilaescarbats a escoltar gralles. Res més arribar a una abarrotadíssima plaça del Castell torrenca, divorci entre pare i fill. El Varona II se'n va, com a bon anxova, a fer pinya als amfitrions, uns pletòrics Nois de la Torre que avui estan disposats a donar la gran campanada guanyant el seu concurs. El Varona I, un servidor, per la seva banda, buscant la taca granat del fons de la plaça, la Colla Castellera Jove de Barcelona (I no Colla Jove Xiquets de Barcelona, com vaig escoltar...). És curiós trobar-te gent que coneixes de diades i diades amb un color determinat (lila Jove o verd Sant Pere, per exemple) vestint colors que et descol.loquen (blau cel Nois, en majoria), però és que aquest poti-poti de colors, el mestissatge de les pinyes és la grandesa del Concurset. Una de les crítiques reiterades de Miny... de certs col.lectius castellers contra el model de diada concursal és que fomenta la rivalitat, l'odi i poc menys que la vendetta entre colles castelleres. Segur? Solament recordaré dos moments concursals que desbaraten aquesta teoria tan obtusa: les pinyes multicolors i enormes dels intents de 2d9fm i 5d9f de Capgrossos i Jove al Concurs de 2010 i la lloable resposta de Nois en el moment que, sent campions virtuals del Concurset havent descarregat un 7d7 (Del qual parlarem més endavant) es posaren, en massa, a la pinya del 2d7 d'Esplugues que donava matemàticament el primer lloc a la colla llobregatenca i el robava a la gaianenca. Quin acte més desinteressat es pot trobar als castells que posar-te a la pinya de la colla rival pel simple plaer de saber-te part d'un castell enlairant-se? Això, crec jo, són els castells en estat pur.

3d7ps dels Castellers d'Esplugues
Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat


Dos castells, per damunt de la resta, van marcar la diada. Dos castells de la gamma alta de set que demostren la puixança de les colles de mitja taula i, per tant, la salut del Món Casteller. Un 3d7ps dels Castellers d'Esplugues, ben portat i defensat, com qualsevol estructura aixecada per sota, d'aquelles que fan vibrar a cada aixecada, i el 7d7... quin 7d7! Tot i no ser el primer que s'havia vist a la diada (Tot just Poblesec l'acabava de completar), sens dubte va ser el moment estelar del migdia. No podia començar pitjor: Res més sonar gralles, un terç es queda en calçotets i sense solució de continuitat, quarts amunt i a patir. Carregada ràpida i amb un salt de pom a pom en comptes de l'habitual pujar i baixar entre un i l'altre. Aleshores, fruit dels nervis i de la inexperiència (el primer de la llarga història dels Nois), el castell es comença a rebregar, a deformar-se salvatjement...

el 7d7 torrenc instants després de la carregada
Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat


Amb la canalla baixant, un segon (curiosament, el de davant del terç despilotat... coincidència?) es plega cap a un costat i queda en una postura dolorosa res més de veure-la. El castell està a punt de petar... i aleshores, miraculosament, una mà surt d'entre les tantes de la pinya i apuntala el braç del segon. En aquesta postura el pobre home treballa, pateix i es deslloma per tal de descarregar el castell. Els corresponsals de TAC12, ulliplàtics, corren cap al pobre casteller per acosar-lo a preguntes: És l'estrella. Un casteller romanès, quatre mesos a la colla, el primer castell a plaça. Es diu Cosmin i dos torrencs el porten mig en volandes, no pot ni parlar. Aquells petits plaers, aquells miracles tan estranys a la vida desencamisada i tan comuns a la vida dintre la faixa... Moments d'aquells que, portis la camisa que portis, notes la pell, igual per a tots, eriçada de la mateixa manera als braços enlairats al cel. Un cel blau, blau cel, més blau (cel) que mai sobre l'Alfa i l'Omega de Torredembarra.

7d7 dels Nois de la Torre
Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat


Què odio més de les diades concursals? Aquella sensació al desemfaixar-te de que no tornaràs a viure res semblant en dos anys; dos temporades que poden donar per moltes, moltes coses... 

...Però sobretot per a quatre: Força, Equilibri, Valor i Seny!!


Pd: Ep! Els que em coneixen personalment saben que tinc una molt bona relació amb gent de Minyons (collons, que sóc ganàpia!), i que l'únic enfrontament que puc tenir amb els de la camisa malva és per la seva tossuda negació de l'adeqüació del model concursal de diada al Fet Casteller. No us ho prengueu a males, que és la meva feina: Al cap i a la fi, sóc de Tarragona...

dimecres, 28 de setembre del 2011

Legadors

"En voz alta y clara, rompiendo aquel viejo silencio, Ged pronunció el nombre de la sombra, y en el mismo instante habló la sombra, sin labios ni lengua, y dijo la misma palabra: -Ged. Y las dos voces fueron una sola voz.

Ged soltó la vara, extendió los brazos i abrazó a la sombra, a la negra mitad que reptaba hacia él. Luz y oscuridad se encontraron, se fusionaron, se unieron."
Ursula K. Le Guin, Un mago de Terramar

Casualitats de la vida, vaig decidir rellegir-me per enèssima vegada aquest llibre just abans de Santa Tecla. Tracta, pels que no l'hagueu llegit, de com un aprenent de mag, per la seva sobèrbia i ignorància, desprén la seva  part obscura, la seva maldat de si mateix i li dóna forma i poder. A partir d'aquell moment, l'ombra l'empaita i l'amenaça durant tota la seva vida. Ningú sap trobar la solució fins que Ged (que així es diu el mag) troba la resposta: s'ha de reunir el que està separat. S'ha d'acceptar el mal per conviure amb el bé. Ha de buscar l'ombra i reunir-se amb ella per poder avançar en pau per la vida.

El dia 23 de setembre de l'any 2011 un miracle semblant es va poder sentir a la plaça de la Font. Una figura fantasmal, del color del cel quan el sol es pon, del color heràldic d'aquest Camp de Tarragona que va veure néixer  els castells s'aixecava per damunt les façanes ocres. 

Ni tant sols el vam notar. Més que el pes de vuit pisos i un folre per damunt dels nostres caps, el que pesava era la llosa que intent a intent, any rere any, dècada rere dècada havíem anat forjant amb envoltoris buits de somnis vells i trencats; de sang, d'antics crits de guerra i de dolor. Sembla una broma del destí, o la justa retribució de la Història envers la colla, que l'enxaneta que coronà el primer 5d9f de la Colla Jove Xiquets de Tarragona es digués Laura Lloses.

Tots havíem somiat amb això
foto: LaMalla.cat

Trencat tot complexe del passat, tancat aquest cicle, toca mirar endavant. La obsessió pel 5d9f ha marcat pràcticament la meitat de la història de la colla, del 1994 cap aquí. D'ara en endavant, una etapa encara més dura s'albira. Fins ara érem hereus d'una trajectòria, pràcticament esclaus d'un mite. Ara, solventat el deute que teníem amb nosaltres mateixos, som legadors dels nostres propis actes als que vinguin darrere.

Ara comença la veritable lluita.

Perdoneu si he fet aquest article massa fantasiós, poètic o poc rigorós... però permeteu-m'ho.

Pd: quan pugui parlaré de la resta de la diada, de la tripleta de Xiquets i del 2d7c de Sant Pere i Sant Pau


Ara més que mai: Força, Equilibri, Valor i Seny!!

dimarts, 20 de setembre del 2011

Lluites II: La rivalitat reencesa

A mi sempre me l'havien explicat, doncs mai l'havia viscut. S'explicaven històries, pactes de sang traïts, pilars caminants entorpits, expulsions i camises tretes... Però almenys jo no ho acabava d'entendre tot. Les noves generacions de camises liles havíem perdut els complexes del passat, i d'igual manera que recuperàvem antics somnis, anàvem cosint antigues ferides. Aquella ja no era la nostra guerra, i confio que des de l'altra banda de la plaça del Rei es veiés d'igual manera. Tot i així, de tant en tant encara sonaven ecos d'aquells temps llegendaris, curiosament tocats per aquells madurs, els de sang atemperada, els gats vells d'una i altra camisa. Però mai, mai fins ara, s'havia viscut el duel com en aquells temps que els grans ens expliquen.

3d9f i 3d9f(c) de Xiquets i Jove. Primer Diumenge 2011
foto: LaMalla.cat


Jo vaig cridar contra els Xiquets de Tarragona quan els seus quarts, castellers de dubtable honor, van alletjar la que, fins aleshores, era una tàcita ignorància entre les dues parts, una tranquil.la i tàcita ignorància. Per aquest motiu, jo, Pablo Varona Rubio, demano disculpes obertament a una colla on tinc coneguts, amics i fins i tot familiars per una reacció fruit del nerviosisme i del mal perdre puntual. D'igual manera, m'avergonyeix que l'ampolla d'aigua sortís de la pinya de la meva colla, perdent en aquell moment tota la credibilitat que hauríem tingut limitant-nos a respondre als xiulets, insults i botifarres amb pit, esforç i aletes. No sé qui va ser el desgraciat casteller que va tacar el nom de la meva colla, però si tingués el que tot casteller ha de tenir ja hagués sortit a donar la cara per la Jove.

Els castellers de Tarragona som hereus d'una tradició, d'un llegat massa gran com per fer avergonyir al Món Casteller dels nostres actes. Recordem-ho tots. Jo, el primer.

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Lluites I: 5d9f

Mea culpa. Meva i de molts. El tenim tan a prop...

Sempre he sentit dir que la Jove, la meva colla, és una colla d'aquelles "simpàtiques", que cau bé en general. És aquella colla que, pobres, fa molt van intentar una gran cosa però els va fallar. Aquells que queden quarts al Concurs, just fora del podi. Al límit, al límit, però que mai apareixen a la portada dels diaris.

Érem el nen bo, que mai ha trencat un plat, sempre a l'ombra dels pares i a punt de complir els quinze anys: l'adolescència; els que en un acte de rebel·lia es van atrevir a desafiar als grans. Com a aquelles rondalles moralitzants de quan érem nens, la història acabava amb l’escarment del nen rebel i la tornada a la normalitat i l’harmonia còsmica.

Però oh, sorpresa, que la història torna a començar. Arriba el príncep lila (sic) i rescata la colla de l’oblit. A base d’esforç i tensió, de treball i concentració, un a un anaven pujant, tots forts, els pisos d’un nou castell bastit sobre antics folres. Sang nova regant velles artèries. Com el nen que ha estat escarmentat, sempre vivint amb la llosa a sobre. Sempre parlant als dinars familiars amb la boca petita, per si de cas algú s’enrecordava de la malifeta anterior.

Aquell puto complexe d’inferioritat tan tarragoní que sempre ens empaita...

id5d9f, Primer Diumenge 2011
foto: LaMalla.cat


El 5d9f de la Jove deu ser el castell més car que s’ha bastit mai. Tant s’ha sacrificat, tant s’ha demanat i s’ha donat a cor obert, tant s’ha perdut... per una recompensa tan minsa.

Alguns ens titllen de xulos, prepotents, a la Jove. I jo pregunto... És xulo qui té un somni, i el somia tan fort que el creu de carn i óssos? Aleshores, castellers, tots ho som. Què són els castells més que somnis arrencats amb sang, suor i llàgrimes de la boira de la nit?

dimarts, 13 de setembre del 2011

Sobre la renúncia de la Joves a actuar per Primer Diumenge

"Sant Joan, sant Pere i la santa mare que els parí

Sempre és dur no acomplir els objectius, encara que tot i fracassant assoleixis un enorme èxit."

Així hagués començat un article que vaig voler escriure poc després de les diades de Sant Joan i Sant Pere, a la Font tarragonina i el Mercadal reusenc, respectivament. En aquelles dues diades, si recordeu, el 5d8, el nostre castell, caigué. A més, de forma dolorosa, d'aquelles caigudes que no fan mal físic però que deixen a un tocat.

A l'article que vaig voler escriure hagués parlat de la ràbia que sentíem per les dues caigudes, tot i reconèixer, com vaig arribar a escriure, que carregar un 5d8 és una fita que, mirada en global, ja és un fet com per tenir-lo en compte. Volia deixar clar de que aquell "canvi de cicle", com alguns il·luminats van arribar a xiuxiuejar, no era tal, que la Colla Jove Xiquets de Tarragona era massa orgullosa com per deixar-se derrotar per un accident tan aïllat. I el temps, ningú m'ho negarà, m'ha donat la raó.

Perquè començo així un article que parla sobre la renúncia de la Colla Joves Xiquets de Valls a actuar a la diada de Primer Diumenge de Festes de Santa Tecla? Crec que és evident.

Ahir em vaig anar a dormir (tard, com sempre) amb el rumor de què al dia següent els alts càrrecs vermells anunciarien que la Joves no aniria a l'actuació degut a les baixes que havia sofert la colla a les caigudes de l'11 de setembre, a més de la trajectòria actual de la colla, la impossibilitat de portar ni tant sols una diada mínima com seria la tripleta, i ja sense parlar del 2d9fm que es va arribar a plantejar. Aquest matí, res més aixecar-me, el Twitter m'informa de què, efectivament, és oficial. Analitzem-ho, doncs.

Qüestió 1: Valls és Valls

Quantes vegades hem escoltat tots aquesta frase? Ningú dubta que al bressol dels castells aquests es viuen d'una manera que no trobem a cap altre lloc. Deixem-los fer, que al final sorprenen. Aquesta filosofia, la més centenària de les que trobem al Món Casteller, carregada de tòpics i prejudicis (A Valls no s'assaja, els castells sembla que cauran, però els saben defendre al límit, els odis eterns irreconciliables, etc.) ha donat fruits, és innegable. No en va les dues colles vallenques són de Gamma Extra (almenys fins enguany), amb grans fites com el primer 4d9f del segle XX de la Vella, el 4d9 net de la Joves i tota la resta de GE que han anat domant els Xiquets de Valls. Però realment és un model de colla adequat al segle XXI? Sóc de la opinió de que no, i crec que en gran part la mala ratxa de la Joves no és més que la punta de l'iceberg d'un problema que ve de més lluny i que arriba més profundament del que a simple vista sembla.

S'ha de dir una cosa, i és que Valls també és Valls quan la Joves renuncia a Santa Tecla. L'honor vallenc en joc és quelcom tan gran que la simple idea de ferir-lo esgarrifa a més d'un. Tots saben, tots sabem què és i què significa Santa Tecla, precisament, a això em refereixo a la següent qüestió.

Qüestió 2: Santa Tecla és Santa Tecla

La raó principal que la colla ha donat per renunciar a la diada m'omple d'orgull, perquè negar-ho, i més venint d'anys a on algunes boques havien dit que la que en l'Època d'Or havia estat l'esdeveniment casteller més important, per davant de Concursos o diversos sants advenedissos, ara no era més que una diadeta de tràmit. A mi, perdoneu, però me la sopla. Si les colles vallenques li ténen tal reverència a la patrona de Tarragona, per alguna cosa serà. El gest de sacrificar una diada importantíssima per no enfosquir el pas de la diada de Primer Diumenge del 2011 a la història dels castells honora enormement a la Joves. Estic segur que tot tarragoní sabrà apreciar-ho.

Qüestió 3: La Joves és la Joves

Alguna cosa de premonició tenien aquells tresos de vuit de la Candela. No va començar bé la temporada per cap de les dues colles vallenques, però els camins que han seguit són completament oposats. Mentre la Vella descarregava el 9d8 per tercera vegada en la història a la diada de Sant Fèlix, culminant una recuperació espectacular de la negra temporada passada, la Joves ha anat decaient de mica en mica, fins a convertir-se en una ombra del que arribà a ser.

Joves, vallencs, com a germans que sou de la colla lila, em queda recordar que naltros també les vam passar molt putes en una època de la nostra història. Potser (tant de bo m’equivoqui, sincerament) ara enceteu una etapa complicada a on l’entrega i l’esperit de sacrifici dels vermells es veuran posats a prova. Si us heu d’enfonsar, que sigui per tocar fons i agafar impuls i sortir un altre cop a la superfície, amb el vermell més net i brillant que mai. Però no us rendiu. Mai.

Recordeu sempre les paraules que valtros mateixos vau dir:

Orgullosos de ser de la Joves!

I com sempre, per acabar, recordar:
Força, Equilibri, Valor i Seny!!


dimarts, 6 de setembre del 2011

La pubilla enfaldillada

Ni naltros, els castellers, ens lliurem de les maleïdes modes. Modes als colors de camisa, o modes als escuts, últimament d'aquell estil minimalista-abstracte (horrorosos i incomprensibles, permeteu-me!) tant fashion als darrers anys. 

Més enllà d'això, sembla que una altra "moda" arrasa entre els enfaixats: el 2d8f. La pubilla enfaldillada.

Aquest castell ha estat protagonista, per mi, de la mitja-alta taula de les últimes dues temporades, i ho seguirà sent per un temps, segons sembla. Si l'any passat eren els Nens del Vendrell els que tornaven a posar en boca de tots aquesta estructura, portant-la a plaça quaranta anys després de l'última vegada i descarregant-la, enguany són dues colles en alça, Vila de Gràcia i Sabadell, qui es serveixen del folre més "barat" per anar escalant posicions. Més enllà dels ja tangibles, també hi ha colles, com Sant Cugat o Xicots, que tot i quedar feina encara per devant, tenen les mateixes possibilitats que Gràcia o Saballuts quan es van plantejar folrar-se. Qui sap què veurem en temporades vinents? Personalment, quan començaven a circular els rumors dels dos de vuit de les dues colles que recentment l'han coronat, què voleu que us digui... No m'ho acabava de creure. Per què? Home, potser perquè un té, o tenia fins ara, massa ficada al cap la idea de què les "grans" eren el G4, el mini G2, Xiquets, Sants i Lleida, i fora d'això no existien els castells folrats. Cras error, evidentment. Sembla que les coses comencen a canviar. I ja tardaven! A veure quants més li aconsegueixen aixecar les faldes a la pubilla.

Aquí estan les proves:

últim 2d8f dels Nens del Vendrell 
Foto: Nens del Vendrell

primer 2d8f(c) dels Castellers de la Vila de Gràcia 
Foto: Carol Martín

Primer 2d8f(c) dels Castellers de Sabadell 
Foto: Efren Garcia

i2d8f dels Xicots de Vilafranca al Concurs de 2010
Foto: Wikipedia

2d7 de Castellers de Sant Cugat (un futur 2d8f?)
Foto: ElPunt

Apa, a berenar!

Força, Equilibri, Valor i Seny!!


diumenge, 28 d’agost del 2011

Ai, que el nen se'ns ha fet gran...

És indubtable que hi ha moments a la temporada castellera que et posen la pell de gallina. Alguns (afortunadament) són per assumptes propis: Un Sant Magí gloriós, la primera tripleta de l'any, vèncer un 5d8 que se't resisteix... Altres, però, els valores més pel fet de que et sents partícep d'un fet que, més enllà d'èxits puntuals, sents que canvia (o canviarà) la trajectòria d'una colla. Que sí, que dit així és molt melodramàtic, i que un castell no vol dir ni assegura res, però... M'enteneu, oi?

L'any passat vaig viure el 2d8f dels Nens del Vendrell. A pesar de que per la nostra part va ser una diada que va deixar que desitjar, vaig sortir de la plaça amb aquell somriure que no et pots treure de cap de les maneres. Sens dubte, acabàvem de viure un moment especial. Una colla mítica, aquella que a mitjans del segle XX, quan a Tarragona no passàvem dels castells de set, ells lluitaven amb la Vella pel domini del pilar de set amb folre. Una colla que havia patit una dura travessera del desert. Una colla que s'havia sabut reposar després d'escissions i ostracismes. Una colla que tenia un somni: plantar el 2d8f després de 40 anys...



"Vamos a soñar más fuerte" va ser l'eslògan escollit per l'Atleti per promocionar la final de l'Europa League, trofeu que finalment s'emportaren al vèncer al Fulham FC. A l'anunci, una veu en off sentenciava que els nens madrilenys somiarien més fort que els londinencs, que això donaria la més invencible de les forces als matalassers (déjà-vu) per avassallar als anglesos. Doncs bé, segurament la nit del 16 al 17 d'octubre d'aquell mateix any els terrats de les cases vendrellenques treien fum. Un any després, eren els nens graciencs el que, tancant els ulls fortament, somiaven el mateix somni. Enmig de la nit, es devia escoltar pels carrers engalanats i estrafolaris del centre de la vila un murmuri sord, que res tenia a veure amb la festa i la rauxa. Arraulits al coixí, els nens graciencs imaginaven una blava silueta, esvelta i panxuda per sota, retallada sobre un fons blau.

Una vegada va sortir el sol (Déu n'hi do si va sortir aquell dia!), arreplegant la camisa blava d'una revolada, tot casteller gracienc devia seguir somiant despert. Tot el que passava al seu voltant (pilars d'entrada, gent saludant, sorolls típics d'una plaça avarrotada) estava lluny, era borrós, no entrava al somni. A un cel blau com pocs, un cel de somni (novament), solament una silueta blava, esvelta i panxuda per sota es retallava amb claredat sobre una façana igualment blava. I els nens graciencs seguien somiant, aquesta vegada arrapapats als braços dels més grans. Segurament, van seguir somiant fins a segona ronda. De sobte, un cop sord (i ben dolç) va fer despertar als blaus del somni. Una caiguda, sí. Una caiguda mentre es descarregava el 2d8f. S'havia despertat del somni per adonar-se de què era ben real. incomplet, però corpori. Què millor? A més d'un li devia venir trempera matutina amb retard (menys mal de les faixes!)

Després de mirar i de remirar les fotos d'aquell pilotó blau sobre una pinya tutti-frutti (de móra, maduixa i mentol), algú devia pensar: Gràcia folrada. Sona bé.

Foto: Ciutatoci.com

Dedicat a tots els graciencs ganàpies, que no són pocs, 
que es van quedar sense paraules (devien somiar encara) en aquell precís instant de la diada. 
Heu acomplert el vostre somni. Us ho mereixeu!


Acabo de venir del Catllar. Quan pugui escriuré sobre la diada. Fins aquell moment...

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Suor i alfàbrega

Abans de parlar de Sant Magí (Em moria de ganes de fer-ho!), demanar perdó a qui em llegeixi per haver estat tant de temps inactiu. He estat massa temps en un viatge a ple segle XIX on tenir un ordinador (dic més, internet!) era una absoluta utopia. Dit queda.

4d9f, diada de Sant Magí.
Foto: Neus Baena


Afrontàvem Sant Magí amb una barreja de sensacions alarmant: Nervis i preocupació, arran de la caiguda del 3d9f del Cós del Bou i les baixes que va provocar (Ànims especialment a Enric Masip), però a la vegada eufòria i aquella sensació d'invencibilitat que dóna haver estat fent un juliol i un agost... espatarrant. tres 3d9f descarregats i el ja esmentat carregat, més uns 5d8 estabilitzats després del mal Sant Joan donaven ales per pensar en complir la promesa que se li va fer al sant copatró de la ciutat, aquell que va salvar la ciutat de les explosions napoleòniques apagant les metxes amb l'aigua d'un càntir a l'acabar l'invasió de la qual enguany se celebra el bicentenari: Us enrecordeu del famós "Prepara't, Magí!"? L'any passat molts vam maleïr la punyetera frase després de com va anar la diada, però era impossible no enrecordar-se'n d'ella quan un enfila el carrer Major en direcció la plaça de les Cols.

Cadascuna de les quatre colles de Tarragona va sortir amb un regust ben diferent de la plaça.

Els serrallencs, que per expectatives durant la prèvia eren els que menys nivell (relatiu, evidentment) aportaven, van sortir amb una boníssima actuació a la butxaca que els permet seguir somiant de cara a una Santa Tecla gloriosa que els torni a nivells fa massa temps oblidats. 4d7a, 5d7, 3d7a, pd5

L'altra colla de barri de la ciutat, els cooperativistes de Sant Pere i Sant Pau, no van tenir tanta sort. Potser van arriscar massa en castells encara no consolidats, potser un error de càlcul a l'hora de dissenyar la diada... El que està clar és que encara em sorprèn (a mi, almenys) com un sol instant, un detall mínim pot tirar per terra el treball de mesos. Crec parlar en nom de tots els castellers tarragonins al dir que tenim encara esperances posades en els verds per tal de que siguin capaços de recuperar-se aviat i plantar a la plaça de la Font castells màxims, especialment el 2d7 que tants maldecaps els està donant. 4d7a, id5d7, i2d7, pd5

Xiquets de Tarragona venia de tapada. Històricament, Sant Magí ha estat una diada talismà per als matalassers, però sincerament, ningú s'esperava tal actuació de la colla ratllada. La diada, tot i això, va començar malament: la indecisió de la canalla va fer posposar el 5d8 i substituïr-lo per un 4d8 ferm, marca de la casa. Després, a segona ronda, diversos peus desmuntats i un intent desmuntat  de 3d9f no gaire segur van fer creure a castellers i assistens a la diada que la colla renunciaria al salt de categoria, però a tercera ronda la seva aposta pel 3d9f va tenir el resultat desitjat. La eufòria es va desencadenar per la banda esquerra de la plaça, i algun mal gest li degué costar a algú un bon clatellot de part dels dirigents dels de Santa Anna. Un 5d8 va servir per bastir la millor diada de la quarantena d'anys dels Xiquets de Tarragona. 4d8, 3d9f, 5d8, 3p5

I la Jove... Ai, la Jove! Com he dit abans, veníem un pèl frustrats i preocupats per l'entrebancada de Cós del Bou (que, en qualsevol cas, va servir per estrenar nova plaça de nou a la ciutat de Tarragona, i ja van quatre!), però segurs de la feina feta i de que el que ens plantejàvem no estava fora del nostre abast. Obríem la diada amb un 5d8 del qual ja em canso de posar-li adjectius... Un 5d8 preparat per créixer. El nostre 3d9f va venir després dels peus i intents matalassers, pel que cal confessar que anàvem confiats... una mica envalentonats, fins i tot. I va passar factura: El 3d9f es va patir de valent, amb la por al cos de que en un segon tot s'esmicolés. Però Sant Magí és dia d'èpica, ja se sap, i sembla que el gaiato del sant va aguantar el castell per la banda del carrer Major, perquè si no, poc s'explica que aguantés. Ja està, ja el teníem, érem els millors i la hòstia en patinet... i de sobte Xiquets descarrega el 3d9f. Seria hipòcrita dir que no se'ns va posar el cul com un cigró, què cony, sinceritat davant tot. Tinc amics i coneguts a la colla matalassera, i personalment odio els (tant d'una colla com de l'altra) que segueixen allò de l'enemic mític, irreconciliable i malèvol de l'altra banda de la plaça del Rei. Tot i això, l'orgull lila és l'orgull lila, i el fet de que sentíssim l'alè matalasser al clatell (i algun gest no molt diplomàtic d'algun membre del tronc ratllat...) va fer sortir la bèstia parda que portem sota la camisa. Si abans volíem fer el 4d9f per completar la tripleta, ara tot ja era qüestió d'honor, d'instints primaris... No he viscut un 4d9f tant violent, tant "necessari", des del 4 de la tripleta del 2009, i perquè ens jugàvem la vida, com qui diu. Ningú va respirar tranquil fins que baixaren terços. Amparitos i allò de l'"I Jove, i Jove, i Jove, Jove, Jove!" van servir de bandera lila que clavar a la punyetera rampa de la plaça de les Cols. Manteníem la supremacia a Tarragona, però havia quedat clar que, a partir d'ara, tenim un rival a batre res més passar el Pretori. Ni un moment de relaxació! 5d8, 3d9f, 4d9f, 2p5

A partir d'ara tot és pujada. La diada gracienca (de la que parlaré quan pugui) va servir de coixí entre l'intens Sant Magí i l'intensíssim Catllar que ens espera. I Primer Diumenge està a tocar... I tot el que porta camisa lila, tot el món casteller, de fet, sap què significa això. Oi?

Força, Equilibri, Valor i Seny!

dilluns, 20 de juny del 2011

Lletres castelleres I: Les revistes

Suc de pinya, la torre, el pati, peus negres... noms que a priori no haurien de tenir molt a veure amb el Fet Casteller, però que al llarg dels anys (especialment els últims trenta) han anat agafant un sentit que, depenent de la camisa que portis, s'apropa molt a això de pujar-se uns sobre els altres. Concretament, tots aquests noms, i molts més, formen part de la ja respectable hemeroteca castellera, formada a base de les revistes, ja siguin mensuals, fulletins, annuaris o publicacions digitals, de les diferents colles castelleres.

La degana de les publicacions castelleres (i per aquest motiu, com pel fet de que la seva colla té una llarga trajectòria en preservació de fons documentals castellers, dotada d'un renom remarcable) és la revista L'Esperidió, de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Nascuda pràcticament a la par de la seva colla matriu, el desembre de l'any 1980, passà d'ésser un mer fulletó intern a una veritable revista estable que incorpora periòdicament articles d'investigació sobre història castellera (Com a mostra, el reportatge que se li dedica a l'últim número al Pardalete, Esteve Sesplugues, l'últim dels castellers mítics tarragonins), a més de reportatges sobre les diades de la colla i actualitat diversa del Món Casteller

Pràcticament totes les colles tenen o han tingut en algun moment de la seva història una publicació per tal de difondre què, com i perquè fa el que fa cada agrupació. Amb graus de professionalisme molt disparells, encara que amb un nivell de bona voluntat altíssim en tots els casos, podem trobar: 

-El Figarot (Castellers de Vilafranca)
-La Veu de la Colla Vella (Colla Vella Xiquets de Valls)
-Foc Nou (Colla Joves Xiquets de Valls)
-Colla (Minyons de Terrassa)
-Tirant lo Blau (Capgrossos de Mataró)
-Suc de Pinya (Castellers de Sants)
-Xiquets (Xiquets de Tarragona)
-Fem Castells (Castellers de Lleida)
-Fem Pinya (Nens del Vendrell)
-L'Espadat (Castellers de la Vila de Gràcia)

Aquestes són solament una petita mostra, però existeixen moltes més. De les colles "grans", destacar absències editorials notables com la dels Castellers de Sant Cugat o Castellers de Terrassa. I de fet, no el fet de ser colla gran assegura una gran publicació, o millor dit, no una petita colla assegura un rotatiu "cutre": La revista dels Castellers d'Altafulla, efímera, va introduïr un nou mot dins el vocabulari casteller, castellística. 

La difusió d'aquestes revistes sol ser limitada, just la gent de la colla mateixa o els propers, o bé els que gaudeixin a prop d'alguna hemeroteca castellera. Algunes són penjades a les pàgines de les respectives colles, o fins i tot són penjades a Issuu (per qui no conegui aquesta pàgina, és el Facebook de les revistes, on es poden trobar tot tipus de publicacions penjades, des del Nou Estadi, diari nastiquer, fins edicions digitals de periòdics de tirada internacional), com El Figarot vilafranquí o Peus Negres, la revista dels Castellers d'Esplugues. Un altre exemple de digitalització de les publicacions castelleres és El Pati, pertanyent als Xics de Granollers. Degut a l'alt cost de la tirada en paper, es decidí crear una revista digital (El Pati Digital) que continués, sense repercussions econòmiques per a la colla, la tasca de difusió de l'anterior publicació. S'ha de dir, en honor a la veritat, que ho han aconseguit amb escreix. Pel meu gust, una revista molt correcte amb articles prou interessants com per ser remarcats, traspassant els límits de la colla i aportant informes sobre salut castellera o colles forànies.

La Veu de la Colla Vella, revista que s'autopublicita com a la degana de les publicacions castelleres. Començà el juny de l'any 1981.


Un altre tipus de revistes castelleres són les revistes independents, alienes (almenys nominalment) a una o altra colla. De moment la que més tirada i reconeixement té és la Revista Castells, bimensual, que a més de la publicació en si ha sabut envoltar-se d'una atmòsfera castellera, com la Nit dels Castells, patrocinada per l'entitat.

Perdoneu l'incís... però encara recordo com vaig conèixer la Revista Castells. Estàvem un grup de liles a la plaça del Mercadal, a la diada homònima, on Castellers de Vilafranca descarregà l'"extrany" 5d8a. De cop, veiem una paradeta on es troben apilades un munt de revistes. Jo, innocent de mi i pensant que allò era com el nostre Esperidió, que agafes tots els que vulguis i te'ls emportes, vaig agafar un grapat i me'ls vaig emportar cap a on estaven els meus companys. De sobte, la noia que portava la paradeta, flipada, ens crida, que què fem, que són tres euros per cada revista. Entre decebuts i avergonyits, tornem la majoria de revistes i ens emportem una cadascú... Ai, quins temps!

En fi. Aqui acabaré l'article, que podria seguir molt més, parlant dels casos individuals de cada revista. Però un encara ha d'acabar primer de carrera i un exàmen li toca a la porta.
El pròxim article serà sobre les diades de Sant Joan a Tarragona i Sant Pere a Reus, on la Jove intentarà apretar l'accelerador per tal d'acomplir amb aquella vaga promesa que ens vam fer a naltros mateixos a principi de temporada respecte la Festa Major de Terrassa (A la qual un servidor tindrà una participació més enllà dels castells...). S'anirà desvetllant...

Res més, que Força, Equilibri, Valor i Seny per aquestes dates!

Lletres castelleres

Avui obro una nova sèrie d'articles per inaugurar la nova temporada que està a punt de començar (Encara que enguany ningú diria que comença per Sant Joan quan de moment ja portem tripletes, folres, nous i pilarassos a mansalva a mitjans de juny...). Aquesta nova sèrie, que s'anomenarà "Lletres castelleres", constarà de 5 articles (a revisar si se'm fa alguna proposta d'algun tema no tractat) que aniran desgranant de mica en mica totes les facetes literàries en les quals una pinya ha deixat la seva particular petjada (Ara m'ha vingut al cap el recent monument casteller a la Bonet i Muixí santsenca)

Els articles seran:

-1. Les revistes, sobre com el Món Casteller s'ha sabut dotar d'un petit cercle editorial, amb revistes tant independents com lligades a alguna colla en concret.

-2. El periodisme casteller i com aquest ha aconseguit fer-se un lloc entre les pàgines dels principals mitjans escrits del nostre país.

-3. El Món Casteller a les xarxes socials, un nínxol informatiu cada vegada més demandat i cobert pels propis castellers de peu de plaça.

-4. Prosa castellera, doncs, tot i ser pocs, sí que hi han històries amb una faixa enrotllada al seu voltant.

-5. Poesia castellera, la gran desconeguda tot i que, de fet, els castells són sentiment...

diumenge, 8 de maig del 2011

Quan sostens la història amb les mans

Poques vegades tens la oportunitat de dir que, portant la camisa de la teva colla, has arribat al seu cenit. Que mai abans ningú havia arribat tant amunt com ho ha fet la teva generació. Ha hagut d'arribar la generació ni-ni, la generació Cobi, la olímpica (digueu-nos com volgueu) per a què aquesta quimera finalment s'aconseguís domar.

I prou de poesia de moment, que del que estem parlant ara sí que podem dir que és ben real, i tant! Posem-nos en situació:

Despullats a la pl. Catalunya, perquè sí

-21 d'octubre de 2010, a la plaça Catalunya de Barcelona (si, si, heu entés bé): Els novatos de Ganàpies, que fa "ná y menos" que formem part de la colla bellaterrenca, plantem un castell (4d5a net, potser? No m'enrecordo...) a traïció al melic de Barcelona. Perqué si, què cony! Havent-ho decidit tant sols un parell d'hores abans, amb una assajada ràpida d'amagades de la colla, molts no tenien ni idea de castells. Alguns veterans ja s'ho ensumen, que enguany serà una bona temporada...

Vale, no és precisament la plaça de les Cols, però mola igual

-25 de novembre de 2010, a la plaça Cívica: Naltros, la Colla Castellera dels Ganàpies de la Universitat Autònoma de Barcelona (Menys mal que ho acortem a la quarta paraula normalment!), aconseguim portar el castell de set més matiner de la nostra història, la primera vegada que en setze anys s'aconseguia poder escoltar "Quarts, amunt!" amb les mànigues de la camisa baixades, que s'acosta Nadal. Els veterans que s'ensumaven que seria una bona temporada somriuen còmplices...

Aletes a indrets llunyans

-16 de desembre de 2010, a la Diagonal barcelonina: No solament els fem a caseta, els quatres de set, sinó que ara els exportem, DO Autònoma, a la casa del veí. Pas mal, que diria un terrassenc. Els veterans ja estan orgàsmics perduts (Perdoneu l'expressió!)

preparatòria

-5 de maig de 2011, a la plaça Cívica: El dia havia arribat. Era el dia de (Perdoneu l'expressió taurina!) l'alternativa, un migdia aixafant de calor que havia de confirmar que el que s'havia vist i demostrat a la primera volta de la temporada no havia estat flor d'un dia. Que l'experiència veterana i l'empenta novata encara podien enlairar amunt els castells límit de la colla. I ho vam fer... Vaja si ho vam fer! Aquell dia, els Ganàpies vam descarregar la TRIPLETA UNIVERSITÀRIA (3d7, 4d7, 5d6) que fins ara solament havíem pogut carregar i gràcies. Com seria, que amb quarts encara sobre terços, els segons van començar a aplaudir i a festejar! De fet, si existís un Punto y Aleta, el Roncero-Carnicé de torn no l'hagués donat per descarregat, doncs de la festa que hi havia a la pinya l'estructura va cedir amb terços baixant. Els veterans, que havien ensumat, esperat, confirmat i disfrutat fins aleshores, saltaven al ritme del "Jo vaig de blau", i la Cívica tremolava (LITERALMENT!) sota el pes de tants i tants anys que havien vist passar la seva data sense poder cantar una alegria ganàpia. Sí, és cert, seguim sent uns "segundons", i? Aqui cadascú ha de lluitar per enlairar-se més amunt, no que el veí, sinó de si mateix.

I ho hem fet.

un, dos, tres, quatre, cinc sis, sis i set. Doncs sí, té set pisos...

A destacar el cul en pompa de l'enxaneta pataquera

Jo vaig de blau, jo vaig de blau, jo vaig de blau, ganàpia sóc!

I atents, que a aquest tren li queda molta via encara, moltes parades on alçar l'aleta.

I ho farem. Oi que sí, ganàpies?

Doncs Força, Equilibri, Valor i Seny, que faran falta pel camí!!

Pd: Totes les fotos han estat extretes de facebooks ganàpies o del perfil de la colla directament. Gràcies a tots per la vostra aportació gràfica a aquell dia històric!

dijous, 5 de maig del 2011

Judgement day

No ho neguem, tots teníem demà i passat ben marcats al calendari amb subratllador blau, que es vegi bé, oi?

I els no universitaris direu... i perquè? Doncs és que demà i passat hi ha festa grossa...

5 de maig: DIADA GANÀPIA DE PRIMAVERA

Un servidor fa de desè del pd11!

6 de maig: DIADA ARREPLEGADA DE PRIMAVERA


Demà i passat es confirmaran trajectòries (tant ascendents com descendents), es trencaran somnis i es superaran d'altres, demà i passat, sobretot, seran dies viscuts intensament. I tant que serà així!

El Duescamises estarà allà com a mitjà de comunicació acreditat (xist) i us portarà un bona crònica (Prometo que serà millor que la d'abans ahir). A més, si la cosa surt bé, prometo recuperar el projecte "La colla de la setmana" amb un especial dedicat a la meva segona colla.

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

dimarts, 3 de maig del 2011

Petites glòries, petites llegendes

Si preguntes a un minyó per la seva glòria, pel seu castell llegendari, indubtablement recorrerà a aquell dia de finals de segle on el Raval de Montserrat esclatà al voltant d'una titànica soca. El mateix castell evocarà algú de la Vella, encara que el fons de la imatge no serà, ni molt menys, semblant. Un vilafranquí recordarà una data propera, potser massa propera encara com per haver deixat petjada psicològica, per adonar-se de la trascendència del record. I així podem anar enumerant. Cincs de nou que s'emporten els bocins de somni tronc avall, dosos de nou ferms com l'antiga Torre Llauder, infinitat de bàsics de nou que anaren dibuixant somriures i solcs mullats al ritme del timbal i la gralla... i segueix. Si cada terra fa sa guerra, cada colla té els seus referents, fites al seu imaginari col.lectiu per a recordar amb nostàlgia i ganes de superació.

Ara bé, hem parlat dels famosos... però i les "petites llegendes"? I tants carros grossos que costaren suor, llàgrimes (i sang) de veure del color propi? I tants castells que no figuraran mai en lletres d'or als llibres d'història castellera però que molts recorden amb més claredat i emoció que un 3d10fm o un 2d8sf? Aquest blog va començar amb un esperit, que era el de fer arribar la veu de les colles petites, les modestes, més enllà del feu propi; esperit que s'ha anat perdent paulatinament (mea culpa) en favor de les grans cròniques. Doncs bé, és hora de posar justícia.

En el que portem de temporada no han estat poques les colles que han sorprès gratament en assolir màxims o superar-ne d'antics. Concretament un tercet barceloní de colles verdes (Sant Cugat, Sabadell i Sagrada Família) han anat escrivint poc a poc pàgines de premsa mentre les grans encara dormien. Aquestes tres colles han assolit castells de set i mig molt meritoris per aquestes dates que vivim. Tresos de set per sota, dosos de set, agulles i pilars han fet que la resta de colles es treguin el barret davant unes colles modestes però que s'han fet un lloc en aquest món tan apretat.

Un altre grup que cal i m'agradaria remarcar és el de les colles nounates, la Jove de Barcelona, la Jove de Vilafranca i Castellers de Solsona, que sense pressa però sense pausa van fent. Un 4d6 groc, el primer 4d7 blau cel i el pd5 granat són, ara per ara, els tresos de deu d'aquestes colles. De ben segur que somiaran encara temps en el dia que van sentir aquestes llegendes a l'esquena.

Una altra colla, inclassificable en aquests dos altres grups, seria Gràcia. Va començar la temporada tremenda, amb una empenta per Sta. Eulàlia que espantava. Qui sap si a finals d'any, si la cosa segueix com està, podem veure l'emoció als ulls dels que pugen i la sorpresa dels que romanen avall. Tant de bo!

I com aquests, molts d'altres. L'u de maig, a Guissona, els Margeners intentaren el 7d7, que malauradament no acabà de sortir bé, però allà estava, plantat davant l'església. A Lleida, uns dies abans, els Marracos havien tirat a plaça tot un (universitari) 2d7f, que tampoc arribà a més extrems. Cares i creus de la moneda de la fortuna.

I anirà passant el temps mandrosament fins a St. Joan. Aniran pujant i baixant vuits, gammes altes de vuit, nous, etc. Quedarà una temporada ben parida.

Apa! Força, Equilibri, Valor i Seny!!

primer castell, un 4d6, dels Castellers de Solsona
Foto: Castellers de Solsona

dimecres, 27 d’abril del 2011

La doctrina McDonalds s'infiltra al món casteller

Tarragona, després d'una Setmana Santa deslluïda per la previsible pluja d'abril, necessitava una bona traca per tancar les vacances. I no negaré que arribar, el que es diu arribar, ho va fer; ara, que la traca va ser d'aquelles que en un moment ja han petat del tot i se't queda el cos amb ganes de més petardos.

Enguany la diada del llibre i la rosa tarragonina estrenava "nou" sistema de rondes, extrapolació del concepte fast food al Món Casteller amb el qual les colles actuaven simultàniament i amb límit de temps (un quart d'hora per cada ronda i a tres quarts justos s'havien d'estar enlairant els pilars), estratègia que s'argumentava en què s'havien d'agilitzar les diades "menors" de la ciutat per a atraure gent a les grans cites castelleres de l'estiu, a més de que així es recuperava l'estil de diada vuitcentista, el que visquéren l'Esperidió i el seu famós quatre de nou net. No us espereu de la diada d'enguany, però, bestialitats com aquestes en ple abril, i menys coincidint amb les vacances de setmana santa, mitja Tarragona amb el cucurutxo al cap i l'altre mitja menjant la mona a Tombuctú. Va ser una actuació ràpida, àgil, agraïda (s'ha de reconèixer) per l'espectador, tot i que el fet de la simultaneïtat potser va fer baixar una mica el llistó degut a un menor nombre de camises a plaça (Sabent positivament que Xiquets no es posarà a les pinyes de la Jove i viceversa, podrien haver fer una semironda de les colles "grans" i una altra de les colles "petites", per tal de poder engrandir pinyes)

Valoració, doncs? Bé, de fredes i de calentes. Potser per a un seguidor casteller assidu li semblaria una mica caòtic, amb dos, o fins i tot tres tocs de castells sonant alhora (que no acompassats), però en general es va sortir de la Rambla amb bon sabor de boca. L'espineta? La caiguda del 3d7 de Sant Pere i Sant Pau, però tothom va coincidir en sentenciar en què va ser una relliscada puntual que no farà baixar les expectatives cooperativistes per aquesta temporada. Prepara't, Magí? Tant de bo.

Au, i la setmana que ve la crònica de la diada margenera! I potser no serà la única actualització lleidatana aquesta setmana... Força, Equilibri, Valor i Seny!


Diada de Sant Jordi
23-4-2011
Rambla Nova, Tarragona

Xiquets de Tarragona: 4d7, 5d7, 3d7, vd5
Colla Jove Xiquets de Tarragona: 4d7, 5d7, 4d7a, vd5, 3p4
Xiquets del Serrallo: 3d6, 3d6a, id2d6, 2d6, 3p4
Castellers de Sant Pere i Sant Pau: 2d6, 3d7c, 4d6, pd5, 2p4

dimarts, 5 d’abril del 2011

Delcamp.cat entrevista a en Jordi Sentís

Ahir parlava de la sèrie de reportatges castellers que estava fent el diari digital tarragoní Delcamp.cat. Doncs bé, avui precisament han publicat una nova entrevista, aquesta vegada al cap de colla de la Jove de Tarragona, Jordi Sentís. Us deixo l'enllaç a l'entrevista per a què us la llegiu.

Jordi Sentís: "Ens hem de consolidar a la gamma de castells de nou"

Aniré penjant la resta d'entrevistes quan apareguin.

Força, Equilibri, Valor i Seny!

Baix Gaià on fire

Com ja vaig comentar en l'anterior article, una diada amb mosquitaires i escarbats compartint plaça sempre és sinònim de camisa suada, mirades de reüll al cap de pinyes contrari i, sobretot, de màxims. Aquest diumenge prometia, i no va defraudar.

S'arribava a plaça (Per cert, una plaça molt adient per fer castells, ampla, porxada, sense elements que dificultin la visió i amb graderies, tot s'ha de dir i de tot s'ha de presumir) amb la meitat de les cartes boca amunt, però encara hi havia alguna sorpreseta, algun cartutx extra a tirar en cas d'urgència.

Altafulla començà conservadora, amb un 5d6 un pèl lent però segur, al que Nois responguè amb un 4d7 que ja demostrà que la diada era d'alt voltatge. Va costar, i quant! un d'aquells petits castells que et fan recordar que la paraulà èpic potser la reservem massa pels gammes extres. A primera ronda el duel ja es decantava cap a la banda visitant. Sescelades, amb un 3d7, completava la màniga.

A segona, la cosa es començà a animar. Els violetes van alçar un 3d7, i aplaudiments a plaça: la colla del municipi menys poblat amb camisa pròpia feia un castell de set a primers d'abril. Pas mal, no? Aleshores, els de blau cel intentaren la mateixa estructura. Refilen gralles, puja l'estructura però ràpidament es veu que allò no arribarà lluny, i entre presses i trompicons baixa el 3d7. Seguint la ronda, Sant Pere i Sant Pau fa el 4d7, i callant callant ja tenien dos terços d'una bona actuació.

A la ronda de repetició, els torrencs van tirar un altre cop el 3d7. "És que és un derbi", vaig escoltar rere meu en aquell moment, i és ben cert. Deixant de banda la decepció de la ronda anterior, els de Torredembarra van  saber sobreposar-se i el van descarregar. Tota una demostració de força i coratge.

A la tercera ronda de la diada, i amb la pòlvora ja cremada, Nois i Sant Pere i Sant Pau escolliren el 5d6, mentre que els de l'Era de l'Ixart coronaren un 2d6 per acabar la bona actuació. Pilars de comiat i cap a casa, amb un bon grapat de sensacions: emoció amb el 4d7 torrenc, esperança verda en que aquesta sigui la primera de moltes bones diades, orgull altafullenc d'haver plantat cara i haver signat una actuació de set tan aviat al calendari.

Verd, blau cel, violeta i lila baieta a la pinya torrenca. 
Foto: Albert Blay León

Quina lectura es treu d'això? Bé, doncs que les dues colles més modestes del Tarragonès (amb l'excepció de la Global), en una de les rivalitats més exemplars que he conegut (no vaig veure una sola pinya torrenca sense camises violetes i viceversa, i ni una mala paraula a l'etern rival) comencen a encalçar a les dues petites tarragonines, igualant ahir la Torre al barri cooperativista. Segur que aquest run-run per la part baixa de l'olla fa bullir encara més un aigua que promet coure enguany grans diades a la Costa Daurada. Una prova d'això és aquest vídeo gravat a un assaig cooperativista:


I per anar fent boca per a les fites d'enguany, el diari digital tarragoní Delcamp.cat està fent una sèrie d'entrevistes als caps de colla de les diferents colles de la província. De moment ja n'hi ha als líders de Torraires de MontblancNens del Vendrell i Castellers d'Altafulla. Disfruteu-les, perquè el que es diu té el seu què.

I res més fins a Sant Jordi, que enguany diuen que serà una diada d'allò més... rara? Ja veurem. Força, Equilibri, Valor i Seny!





Diada de Primavera Plaça Martí Royo, Altafulla, 3-4-2011


-Castellers d'Altafulla: 5d6, 3d7, 2d6, pd5, pd4
-Nois de la Torre: 4d7, id3d7, 3d7, 5d6, pd5, pd4
-Castellers de Sant Pere i Sant Pau: 3d7, 4d7, 5d6, pd5, pd4