Sant Cugat o com enamorar-se

Com un déjà vu. Jo ja he estat en aquesta situació. Les expressions a les cares de la gent del meu voltant són les mateixes. El mateix nerviosisme, el mateix entusiasme, el mateix anhel. Ulls mirant amunt per últim cop abans d'enfonsar-se a les entranyes de la bèstia. Se sent un batec quan puja el folre, un batec que ressona més enllà de les meves orelles, més enllà del pit dels santcugatencs que tinc a prop, molt a prop. L'identifico com algun soroll rítmic que la megafonia del pavelló intensifica enormement. Tot i així, el ritme constant és una banda sonora perfecte per aquest moment.

"Tranquila, tot anirà bé. Us el mereixeu." Li dic a la meva companya de cordó. M'agafa la mà. 

Arrenca el toc de castell, puja el tronc, un a un, segur, sense pressa, com han de pujar aquests castells. A mesura que pugen quilos, m'estreny la mà amb més força. Poc després, la refilada. Passada la refilada, un crit. Rere el crit, silenci. 

De cop, el toc torna a sentir-se, ningú entén res, però tothom ha escoltat l'aleta. La meva companya de cordó comença a plorar en silenci, m'està clavant les ungles. Giro el cap, veig que m'està mirant. "Gràcies, gràcies", m'ho diu en un murmuri. Comença a clarejar per damunt els nostres caps, el folre baixa, celebrant-ho tímidament primer, amb més eufòria a continuació. "Despenjament, però descarregat! Però el més important, la canalla demana tornar a pujar", escolto. Em giro cap a la meva colla. Faig senyes: "Carregat, descarregat?" 

Un moment per a recordar

Font: Cugat.cat

D'acord que per a la classificació del Concurs compti com a carregat, les normes són les normes, però algú pot discutir que seguir descarregant una estructura de dos després de la batzegada que fot al tronc un pom en caiguda lliure no sigui mèrit suficient per considerar-ho precisament així, descarregat? 

Benvinguts als folres, gausacs! Teniu un enamorat més a Tarragona!