És indubtable que hi ha moments a la temporada castellera que et posen la pell de gallina. Alguns (afortunadament) són per assumptes propis: Un Sant Magí gloriós, la primera tripleta de l'any, vèncer un 5d8 que se't resisteix... Altres, però, els valores més pel fet de que et sents partícep d'un fet que, més enllà d'èxits puntuals, sents que canvia (o canviarà) la trajectòria d'una colla. Que sí, que dit així és molt melodramàtic, i que un castell no vol dir ni assegura res, però... M'enteneu, oi?
L'any passat vaig viure el 2d8f dels Nens del Vendrell. A pesar de que per la nostra part va ser una diada que va deixar que desitjar, vaig sortir de la plaça amb aquell somriure que no et pots treure de cap de les maneres. Sens dubte, acabàvem de viure un moment especial. Una colla mítica, aquella que a mitjans del segle XX, quan a Tarragona no passàvem dels castells de set, ells lluitaven amb la Vella pel domini del pilar de set amb folre. Una colla que havia patit una dura travessera del desert. Una colla que s'havia sabut reposar després d'escissions i ostracismes. Una colla que tenia un somni: plantar el 2d8f després de 40 anys...
"Vamos a soñar más fuerte" va ser l'eslògan escollit per l'Atleti per promocionar la final de l'Europa League, trofeu que finalment s'emportaren al vèncer al Fulham FC. A l'anunci, una veu en off sentenciava que els nens madrilenys somiarien més fort que els londinencs, que això donaria la més invencible de les forces als matalassers (déjà-vu) per avassallar als anglesos. Doncs bé, segurament la nit del 16 al 17 d'octubre d'aquell mateix any els terrats de les cases vendrellenques treien fum. Un any després, eren els nens graciencs el que, tancant els ulls fortament, somiaven el mateix somni. Enmig de la nit, es devia escoltar pels carrers engalanats i estrafolaris del centre de la vila un murmuri sord, que res tenia a veure amb la festa i la rauxa. Arraulits al coixí, els nens graciencs imaginaven una blava silueta, esvelta i panxuda per sota, retallada sobre un fons blau.
Una vegada va sortir el sol (Déu n'hi do si va sortir aquell dia!), arreplegant la camisa blava d'una revolada, tot casteller gracienc devia seguir somiant despert. Tot el que passava al seu voltant (pilars d'entrada, gent saludant, sorolls típics d'una plaça avarrotada) estava lluny, era borrós, no entrava al somni. A un cel blau com pocs, un cel de somni (novament), solament una silueta blava, esvelta i panxuda per sota es retallava amb claredat sobre una façana igualment blava. I els nens graciencs seguien somiant, aquesta vegada arrapapats als braços dels més grans. Segurament, van seguir somiant fins a segona ronda. De sobte, un cop sord (i ben dolç) va fer despertar als blaus del somni. Una caiguda, sí. Una caiguda mentre es descarregava el 2d8f. S'havia despertat del somni per adonar-se de què era ben real. incomplet, però corpori. Què millor? A més d'un li devia venir trempera matutina amb retard (menys mal de les faixes!)
Després de mirar i de remirar les fotos d'aquell pilotó blau sobre una pinya tutti-frutti (de móra, maduixa i mentol), algú devia pensar: Gràcia folrada. Sona bé.
Foto: Ciutatoci.com
Dedicat a tots els graciencs ganàpies, que no són pocs,
que es van quedar sense paraules (devien somiar encara) en aquell precís instant de la diada.
Heu acomplert el vostre somni. Us ho mereixeu!
Acabo de venir del Catllar. Quan pugui escriuré sobre la diada. Fins aquell moment...
Força, Equilibri, Valor i Seny!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada