Relleus

Ja es deia a l'anterior article, aquest últim any ha estat un dels millors anys castellers de la Història, i s'haurà dit tantes vegades que el fer-ho jo un altre cop em resulta repetitiu. Però no és moment de parlar de resultats, és moment de parlar de processos. M'explico.

El món casteller viu en una mena de bombolla, i ja fa temps que la castellística fa pujada. Tots sabem com s'ha arribat fins aquí (a base de força, equilibri, valor i seny, encara que això últim va segons el vent), però sabrem mantenir-ho? Sabrem fer durar la situació?

Us poso en context. Dijous passat hi va haver un assaig conjunt de Ganàpies i Passerells a Bellaterra, i la veritat és que feia goig veure la gespa plena com feia temps que no es veia. Fins i tot es va veure alguna prova de folre, desmuntada per la via ràpida. En aquell moment, uns quants ganàpies ens vam posar a pensar: "Ostia, te n'adones que tal persona marxa enguany? I aquell altre també! I aquell, i aquell altre..." En fi, que vam arribar a la conclusió de que molts dels grans de la colla els queda poc, massa poc per marxar. 

I direu, doncs quina perogrullada, és la clau d'una colla universitària, que qui més s'hi està, com a molt, hi és cinc o sis anys. Però clar, això ens posa en una tessitura... diguem-li acollonant. D'aquí a no molt la meva generació "heretarà" la colla, el tronc, els baixos, la pinya, el capdecollat i la presidència. No és solament el fet d'haver de fer front als nous reptes que això comporta (sabrem mantenir el nivell?), sinó que Ganàpies deixarà de ser tal i com la coneixíem fins ara, perquè ells "són" els ganàpies, i nosaltres poc més que novatillos nouvinguts. No és pas, ni molt menys, que sentim menys la colla, però imagineu-vos per un moment que de cop i volta la meitat de la vostra colla convencional desapareix, que passeu d'una actitud passiva (escoltar com canten pinyes, donar pit i canya als de dalt, voltar proves netes) a estar implicat al cent per cent i saber del cert que de tu i els teus depèn la colla (cantar pinyes, formar part del tronc, dirigir les proves). És una experiència absolutament nova, una manera totalment diferent de viure els castells.

Serem capaços de mantenir la força i el mediatisme del fet casteller avui en dia?

Foto: cccc.cat

Quan parlava articles enrere sobre el cinc de nou deia que havíem deixat enrere la "responsabilitat" d'aconseguir el repte pendent dels que ens precediren per comprometre'ns amb noves fites. Aquesta "responsabilitat" és un orgull, però també una càrrega molt pesada. Moltes vegades no la notem, doncs no descansa a les nostres espatlles. Ara una colla de llarga trajectòria, amb un passat i un present, veu el seu futur lligat a quatre xavals mal comptats. Sí, és el canvi natural, és el cicle sense fi, però el que abans era una quimera és ara el futur immediat. A mi, almenys, em fa por. Què serà de Ganàpies després dels ganàpies?

Vaques grasses

Mira que les trobàvem a faltar entre tanta crisi i tanta tristesa, i de fet, actualment és de les poques coses en la vida que van “cap amunt”. Enguany és indiscutible assegurar que ha estat un bon, no, boníssim any casteller. Aquest petit món cada vegada més deixa de ser-ho i els castells, de mica en mica, van prenent una posició més central (o menys perifèrica) en el dia a dia de la societat catalana del que estàvem acostumats fins ara. Les plusmarques globals i de colla es trenquen una darrere d’altre sense cap mirament, i fins i tot antics dogmes que semblaven inamovibles són polvoritzats per l’ànim de tota una generació castellera que ve trepitjant molt fort.

Aquest ha estat l’any de les sorpreses, començant per la principal de totes: ningú s’esperava que aniria tant bé. L’any 2010 havia marcat una mena de zenit psicològic que, vist a un any vista, semblava difícil de superar, si no igualar. La proclamació dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un espectacular Concurs i fites com el primer 2d8sf de l’era moderna o el 2d9fm que coronava als Capgrossos de Mataró com a cinquena colla de Gamma Extra feien augurar que la “bombolla castellera” tard o d’hora hauria d’esclatar...

A Tarragona, i concretament a la Jove, el traspàs d’any es va viure amb certa intranquil·litat. L’artífex de la remuntada de la colla, el que havia portat a la gent del Cós del Bou al nivell dels anys mítics, plegava. El cap de colla Jordi Crespo obria un procés de successió que fins l’últim moment no es veia clar cap a on tiraria. Estava clar que calia una solució continuista, però qui podia tenir el suficient valor com per a agafar el timó en un moment en què el llistó estava tant alt? Van sonar diversos noms, però finalment Jordi Sentís va agafar les regnes de la colla, i no solament ha mantingut el nivell dels de la camisa lila, sinó que ha portat a la Jove a fer la millor temporada de la història, amb el cinc de nou amb folre carregat com a insígnia. Què ens depararà l’any 2012? Tant de bo, repeteixo, tant de bo, que sigui el que el missatge no tant subliminal d’aquest vídeo d’en Dani Seró insinua... Però si és, serà a base de molt d’esforç i molt suar, sens cap mena de dubte. Com tota la vida s'han fet els bons castells.

Per altra banda, aquest 2011 ens ha deixat moments brillants tals com els dos dosos de vuit sense folre dels Castellers de Vilafranca, que demostren com d’apamada tenen aquesta estructura i que els va permetre provar i carregar el 2d9f a la diada de Tots Sants. Un altre dos de nou, però emmanillat, va revalidar la condició de Gamma Extra als Capgrossos de Mataró. De vuit han estat les torres de Gràcia i Sabadell, que l’estrenaven, i la de Reus, que l’ha recuperat passats uns anys. Però no em negareu que enguany, més que de dosos, ha estat un any de cincs.

Sis vegades (si no em deixo cap) s’ha vist el cinc de nou amb folre a plaça en aquesta temporada, dues vegades descarregat, dues carregat, una intentat i una més desmuntat, que comparant-ho amb les deu que s’ha vist el dos, a priori pot induir a pensar que vaig errat en la meva afirmació. Però ben pensat, tot i què les estructures de dos han suposat el colofó, les de cinc han suposat un punt d’inflexió que ha permès (o impedit) arribar a fites més elevades. El cinc és un castell que, per la quantitat de gent que puja al tronc, i que està al folre si és de nou, condiciona en gran mesura una part important de la temporada per a la colla que l’intenta. Una mala hòstia de cinc pot canviar el curs d’una temporada que semblava destinada a l’èxit (cas del desafortunat intent dels Minyons a Girona) o pot envalentonar als caiguts (cas del carregat per Vilafranca a Sitges). Tot i què a vegades el caure d’un cinc pot ser el millor que t’hagi passat en la vida... Així són els castells!

Què ens portarà el 2012? S’ha fet molt enguany, però queda molt per fer encara a casa del casteller... Qui anirà a St. Fèlix l’any que ve? Quin serà el format del Concurs? Qui el guanyarà? Podran Capgrossos sobreposar-se a la davallada d’aquest any i revalidar el seu paper de colla de Gamma Extra? Aconseguirà la Jove descarregar el 5d9f? Podrà Minyons amb el 3d10fm? I Vilafranca amb el 2d9f? Tornarà la Vella a ser de deu? I la Joves, de Gamma Extra? Quina serà la setena, Xiquets o Sants? Farà Gràcia el salt al nou? Seguiran els Sagals el camí emprés per graciencs, ganxets i saballuts? Reeditaran les colles de vuit bàsic el bon paper d’aquesta temporada? Aconseguirà alguna de les colles de set i mig fer el pas a la gamma de vuit? Què serà de les noves colles de Cunit i Sant Pere de Ribes? Esdevindran finalment colles estables les de Gelida i Sarrià? Quina colla s’emportarà la palma en la temporada més igualada de la història dels castells universitaris, Xoriguers, Ganàpies o Arreplegats? Tot això i molt més, passades festes. Fins aleshores, feliç Nadal i bon any nou!

Ah! I per suposat, Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Parlar de castells no és tan fàcil com semblava...

Demà dia 13 d'octubre a aquestes hores espero estar despullat enmig de la plaça Catalunya o, en el seu defecte, veure com els tendres novatillos ganàpies corretegen entre els coloms esquivant flaixos de guiris. Abans d'aquesta bucòlica estampa hauré hagut de passar una hora tancat a una habitació parlant de castells. I direu: no és el que sempre es fa al bar de sota casa o al sortidor del local amb els companys de camisa? Bé, sí, però aquesta vegada és diferent... 

A principi de curs em van proposar de col.laborar al curs de castellística que imparteix la UAB amb la col.laboració de Ganàpies. Sense pensar-m'ho dues vegades em vaig apuntar, per dos motius: Primer, que m'apunto a un bombardeig (Els que em coneixen ho poden assegurar), i segon, que les parrafades que foto quan algun pobre guiri encerta a preguntar-me sobre els castells són antològiques (Els que em coneixen ho poden assegurar). Per tant, a priori hauria de ser senzill muntar una classe de castells, no?

Una merda

Se'm van donar dos temes dels que prometo haver tret tot el suc possible: El cobriment mediàtic dels castells, entroncat amb l'arrigament dels castells a la societat i el rèdit que aquesta en treu, parlant dels mitjans (escrits, audiovisuals o cibernètics) que cobreixen les diades, del mundillo creat al voltant del món dels castells (Lapinya.cat, Eljoccasteller), etc. El segon bloc parla de la declaració dels castells com a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat, a on no podrà faltar una introducció a les polèmiques tractades a l'assemblea de Tarragona, els fitxatges de canalla i la publicitat a les camises.

Anem a pams:

El cobriment mediàtic dels castells:

-Antecedents (I): s. XVIII i XIX

-Antecedents (II): tres primers quarts del s. XX

-Periodisme casteller (mitjans escrits)

-Periodisme casteller (ràdio)

-Periodisme casteller (TV)

-Periodisme casteller (blogs)

-Castells virtuals (Webcasteller, Moncasteller, Lapinya, Eljoccasteller)

-Les revistes de colla (L'Esperidió, L'Aleta, etc.)

-Revista Castells

Els castells com a patrimoni de la Humanitat:

-Què vol dir ser patrimoni?

-Què ha significat? Què ha canviat?

-Polèmiques derivades (fitxatges, publicitat)

A més, material com una comparativa de l'edició del Diari de Tarragona del 24 de setembre del 2011 (5d9fc en portada) i la del Diario Español de Tarragona del 21 de novembre del 1975 (ja us imagineu què surt en portada), exemplars de l'Esperidió, l'Aleta i Revista Castells, etc, a part dels vídeos dels castells patrimoni de la humanitat i el Quèquicom dedicat als castells.

A veure com surt...

Cosmin

Per un diumenge que no has de treure la camisa de l'armari i et veus obligat a canviar de color, de nom, de colla per poder passar aquesta maleïda fal.lera (Què ens donaran per esmorzar?). Per un diumenge que pots descansar d'un dissabte intens, de clàssiques, de castells nets i ball de gralles (i masclet!)... Doncs no, cap a Torredembarra a fer castells. La veritat, però, és que no em penedia de no haver tingut temps ni de criar lleganyes, que era el Concurset. Era el meu primer, com totes les coses en castells des de fa tres temporades, però pel que m'havien dit, em podia esperar una gran diada. I si a sobre saps que sortiràs de plaça amb samarreta nova... Què millor?

Dues faixes preparades, mocadors a tutiplén i cap a Vilaescarbats a escoltar gralles. Res més arribar a una abarrotadíssima plaça del Castell torrenca, divorci entre pare i fill. El Varona II se'n va, com a bon anxova, a fer pinya als amfitrions, uns pletòrics Nois de la Torre que avui estan disposats a donar la gran campanada guanyant el seu concurs. El Varona I, un servidor, per la seva banda, buscant la taca granat del fons de la plaça, la Colla Castellera Jove de Barcelona (I no Colla Jove Xiquets de Barcelona, com vaig escoltar...). És curiós trobar-te gent que coneixes de diades i diades amb un color determinat (lila Jove o verd Sant Pere, per exemple) vestint colors que et descol.loquen (blau cel Nois, en majoria), però és que aquest poti-poti de colors, el mestissatge de les pinyes és la grandesa del Concurset. Una de les crítiques reiterades de Miny... de certs col.lectius castellers contra el model de diada concursal és que fomenta la rivalitat, l'odi i poc menys que la vendetta entre colles castelleres. Segur? Solament recordaré dos moments concursals que desbaraten aquesta teoria tan obtusa: les pinyes multicolors i enormes dels intents de 2d9fm i 5d9f de Capgrossos i Jove al Concurs de 2010 i la lloable resposta de Nois en el moment que, sent campions virtuals del Concurset havent descarregat un 7d7 (Del qual parlarem més endavant) es posaren, en massa, a la pinya del 2d7 d'Esplugues que donava matemàticament el primer lloc a la colla llobregatenca i el robava a la gaianenca. Quin acte més desinteressat es pot trobar als castells que posar-te a la pinya de la colla rival pel simple plaer de saber-te part d'un castell enlairant-se? Això, crec jo, són els castells en estat pur.

3d7ps dels Castellers d'Esplugues

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Dos castells, per damunt de la resta, van marcar la diada. Dos castells de la gamma alta de set que demostren la puixança de les colles de mitja taula i, per tant, la salut del Món Casteller. Un 3d7ps dels Castellers d'Esplugues, ben portat i defensat, com qualsevol estructura aixecada per sota, d'aquelles que fan vibrar a cada aixecada, i el 7d7... quin 7d7! Tot i no ser el primer que s'havia vist a la diada (Tot just Poblesec l'acabava de completar), sens dubte va ser el moment estelar del migdia. No podia començar pitjor: Res més sonar gralles, un terç es queda en calçotets i sense solució de continuitat, quarts amunt i a patir. Carregada ràpida i amb un salt de pom a pom en comptes de l'habitual pujar i baixar entre un i l'altre. Aleshores, fruit dels nervis i de la inexperiència (el primer de la llarga història dels Nois), el castell es comença a rebregar, a deformar-se salvatjement...

el 7d7 torrenc instants després de la carregada

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Amb la canalla baixant, un segon (curiosament, el de davant del terç despilotat... coincidència?) es plega cap a un costat i queda en una postura dolorosa res més de veure-la. El castell està a punt de petar... i aleshores, miraculosament, una mà surt d'entre les tantes de la pinya i apuntala el braç del segon. En aquesta postura el pobre home treballa, pateix i es deslloma per tal de descarregar el castell. Els corresponsals de TAC12, ulliplàtics, corren cap al pobre casteller per acosar-lo a preguntes: És l'estrella. Un casteller romanès, quatre mesos a la colla, el primer castell a plaça. Es diu Cosmin i dos torrencs el porten mig en volandes, no pot ni parlar. Aquells petits plaers, aquells miracles tan estranys a la vida desencamisada i tan comuns a la vida dintre la faixa... Moments d'aquells que, portis la camisa que portis, notes la pell, igual per a tots, eriçada de la mateixa manera als braços enlairats al cel. Un cel blau, blau cel, més blau (cel) que mai sobre l'Alfa i l'Omega de Torredembarra.

7d7 dels Nois de la Torre

Foto: Efren Garcia, LaMalla.cat

Què odio més de les diades concursals? Aquella sensació al desemfaixar-te de que no tornaràs a viure res semblant en dos anys; dos temporades que poden donar per moltes, moltes coses... 

...Però sobretot per a quatre: Força, Equilibri, Valor i Seny!!


Pd: Ep! Els que em coneixen personalment saben que tinc una molt bona relació amb gent de Minyons (collons, que sóc ganàpia!), i que l'únic enfrontament que puc tenir amb els de la camisa malva és per la seva tossuda negació de l'adeqüació del model concursal de diada al Fet Casteller. No us ho prengueu a males, que és la meva feina: Al cap i a la fi, sóc de Tarragona...

Legadors

"En voz alta y clara, rompiendo aquel viejo silencio, Ged pronunció el nombre de la sombra, y en el mismo instante habló la sombra, sin labios ni lengua, y dijo la misma palabra: -Ged. Y las dos voces fueron una sola voz.

Ged soltó la vara, extendió los brazos i abrazó a la sombra, a la negra mitad que reptaba hacia él. Luz y oscuridad se encontraron, se fusionaron, se unieron."

Ursula K. Le Guin, Un mago de Terramar

Casualitats de la vida, vaig decidir rellegir-me per enèssima vegada aquest llibre just abans de Santa Tecla. Tracta, pels que no l'hagueu llegit, de com un aprenent de mag, per la seva sobèrbia i ignorància, desprén la seva  part obscura, la seva maldat de si mateix i li dóna forma i poder. A partir d'aquell moment, l'ombra l'empaita i l'amenaça durant tota la seva vida. Ningú sap trobar la solució fins que Ged (que així es diu el mag) troba la resposta: s'ha de reunir el que està separat. S'ha d'acceptar el mal per conviure amb el bé. Ha de buscar l'ombra i reunir-se amb ella per poder avançar en pau per la vida.

El dia 23 de setembre de l'any 2011 un miracle semblant es va poder sentir a la plaça de la Font. Una figura fantasmal, del color del cel quan el sol es pon, del color heràldic d'aquest Camp de Tarragona que va veure néixer  els castells s'aixecava per damunt les façanes ocres. 

Ni tant sols el vam notar. Més que el pes de vuit pisos i un folre per damunt dels nostres caps, el que pesava era la llosa que intent a intent, any rere any, dècada rere dècada havíem anat forjant amb envoltoris buits de somnis vells i trencats; de sang, d'antics crits de guerra i de dolor. Sembla una broma del destí, o la justa retribució de la Història envers la colla, que l'enxaneta que coronà el primer 5d9f de la Colla Jove Xiquets de Tarragona es digués Laura Lloses.

Tots havíem somiat amb això

foto: LaMalla.cat

Trencat tot complexe del passat, tancat aquest cicle, toca mirar endavant. La obsessió pel 5d9f ha marcat pràcticament la meitat de la història de la colla, del 1994 cap aquí. D'ara en endavant, una etapa encara més dura s'albira. Fins ara érem hereus d'una trajectòria, pràcticament esclaus d'un mite. Ara, solventat el deute que teníem amb nosaltres mateixos, som legadors dels nostres propis actes als que vinguin darrere.

Ara comença la veritable lluita.

Perdoneu si he fet aquest article massa fantasiós, poètic o poc rigorós... però permeteu-m'ho.

Pd: quan pugui parlaré de la resta de la diada, de la tripleta de Xiquets i del 2d7c de Sant Pere i Sant Pau


Ara més que mai: Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Lluites II: La rivalitat reencesa

A mi sempre me l'havien explicat, doncs mai l'havia viscut. S'explicaven històries, pactes de sang traïts, pilars caminants entorpits, expulsions i camises tretes... Però almenys jo no ho acabava d'entendre tot. Les noves generacions de camises liles havíem perdut els complexes del passat, i d'igual manera que recuperàvem antics somnis, anàvem cosint antigues ferides. Aquella ja no era la nostra guerra, i confio que des de l'altra banda de la plaça del Rei es veiés d'igual manera. Tot i així, de tant en tant encara sonaven ecos d'aquells temps llegendaris, curiosament tocats per aquells madurs, els de sang atemperada, els gats vells d'una i altra camisa. Però mai, mai fins ara, s'havia viscut el duel com en aquells temps que els grans ens expliquen.

3d9f i 3d9f(c) de Xiquets i Jove. Primer Diumenge 2011

foto: LaMalla.cat

Jo vaig cridar contra els Xiquets de Tarragona quan els seus quarts, castellers de dubtable honor, van alletjar la que, fins aleshores, era una tàcita ignorància entre les dues parts, una tranquil.la i tàcita ignorància. Per aquest motiu, jo, Pablo Varona Rubio, demano disculpes obertament a una colla on tinc coneguts, amics i fins i tot familiars per una reacció fruit del nerviosisme i del mal perdre puntual. D'igual manera, m'avergonyeix que l'ampolla d'aigua sortís de la pinya de la meva colla, perdent en aquell moment tota la credibilitat que hauríem tingut limitant-nos a respondre als xiulets, insults i botifarres amb pit, esforç i aletes. No sé qui va ser el desgraciat casteller que va tacar el nom de la meva colla, però si tingués el que tot casteller ha de tenir ja hagués sortit a donar la cara per la Jove.

Els castellers de Tarragona som hereus d'una tradició, d'un llegat massa gran com per fer avergonyir al Món Casteller dels nostres actes. Recordem-ho tots. Jo, el primer.

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Lluites I: 5d9f

Mea culpa. Meva i de molts. El tenim tan a prop...

Sempre he sentit dir que la Jove, la meva colla, és una colla d'aquelles "simpàtiques", que cau bé en general. És aquella colla que, pobres, fa molt van intentar una gran cosa però els va fallar. Aquells que queden quarts al Concurs, just fora del podi. Al límit, al límit, però que mai apareixen a la portada dels diaris.

Érem el nen bo, que mai ha trencat un plat, sempre a l'ombra dels pares i a punt de complir els quinze anys: l'adolescència; els que en un acte de rebel·lia es van atrevir a desafiar als grans. Com a aquelles rondalles moralitzants de quan érem nens, la història acabava amb l’escarment del nen rebel i la tornada a la normalitat i l’harmonia còsmica.

Però oh, sorpresa, que la història torna a començar. Arriba el príncep lila (sic) i rescata la colla de l’oblit. A base d’esforç i tensió, de treball i concentració, un a un anaven pujant, tots forts, els pisos d’un nou castell bastit sobre antics folres. Sang nova regant velles artèries. Com el nen que ha estat escarmentat, sempre vivint amb la llosa a sobre. Sempre parlant als dinars familiars amb la boca petita, per si de cas algú s’enrecordava de la malifeta anterior.

Aquell puto complexe d’inferioritat tan tarragoní que sempre ens empaita...

id5d9f, Primer Diumenge 2011

foto: LaMalla.cat

El 5d9f de la Jove deu ser el castell més car que s’ha bastit mai. Tant s’ha sacrificat, tant s’ha demanat i s’ha donat a cor obert, tant s’ha perdut... per una recompensa tan minsa.

Alguns ens titllen de xulos, prepotents, a la Jove. I jo pregunto... És xulo qui té un somni, i el somia tan fort que el creu de carn i óssos? Aleshores, castellers, tots ho som. Què són els castells més que somnis arrencats amb sang, suor i llàgrimes de la boira de la nit?