Perón ja ha tocat*

Passada ja aquesta Santa Tecla, passat també el temps del discurs èpico-emotiu al qual semblo abonat últimament, toca fer una anàlisi seriosa del que ens ha donat la patrona en aquestes dues setmanes de Festa Major. 

Diada de Primer Diumenge de Festes, 16 de setembre, plaça de la Font

La cita inaugural d'enguany, amb les dues colles punteres de la ciutat, Xiquets i Jove de Tarragona i les tradicionals convidades, la Vella de Valls i Castellers de Vilafranca, va deixar èxits i desenganys a parts iguals, malgrat que es va tornar a confirmar com una de les diades punteres del calendari casteller. 

La Colla Vella encetava la seva actuació amb un sorprenent 4d9sf, el primer gamma extra que s'intentava aquell dia a la plaça de la Font. Va pujar ferm, però les inherents dificultats d'un castell considerat sostre (La Vella mai l'ha descarregat) va fer que l'estructura cedís pels pisos inferiors moments abans de l'aleta. Després del cop, els rosats es van saber recuperar i van acabar completant una tripleta. L'intent de 4d9sf va ser molt aplaudit a plaça, doncs referma, un any més, el compromís dels vallencs amb la ciutat que els va veure fer-se grans a les acaballes del segle XIX. Segur que els va saber a massa poc, però caure i reconduir una diada d'aquesta manera deixa molt bones sensacions.

Els Castellers de Vilafranca, al seu torn, van deixar el gamma extra per la segona ronda. Després d'un estàtic 4d9f, un 3d9fa que va pujar amb el pilar descentrat des del principi feia llenya just abans de poder ser considerat carregat, en el moment de la sortida dels terços de l'estructura exterior. Després de la desfeta, els verds van renunciar a la gamma extra i van completar la diada amb un 3d9f i un 3d8a. Diada estranya a la qual no estan acostumats, ni ells ni el Món Casteller.

Xiquets de Tarragona es presentava a la plaça de la Font amb un objectiu molt concret, descarregar la tripleta màgica per tercera vegada en els seus quaranta anys d'història. Van obrir la seva actuació amb un 5d8 que demostrava que la caiguda per l'Onze de Setembre va ser anecdòtica. A segona ronda, però, els fantasmes de Sant Magí van tornar a aparèixer i la indecisió de la canalla va deixar tres intents desmuntats consecutius de castells de nou, dos de 3d9f  i un de 4d9f. Amb un regust amarg a la boca, els ratllats van tancar la diada amb un 2d8f. No va ser el dia pels de Santa Anna, però com es veuria més endavant, no va ser per no tenir a punt les estructures.

La Jove de Tarragona, en canvi, va sortir de plaça amb una cara ben diferent. Obrint la diada amb un 3d9f parat, parat, a segona ronda vindria un dels plats forts d'aquell migdia de setembre. Els de Cós del Bou van encarar el seu primer assalt a la gamma extra enguany en forma de 9d8, castell que mai havien portat a plaça. Les quatre estructures van pujar fermes fins a la carregada, però la baixada dels poms es va haver de defensar de valent. Finalment, el castell es va descarregar, convertint-se en el primer gamma extra descarregat per una colla tarragonina. Tot i això, la diada no havia acabat. El 5d9f que van plantar a tercera ronda va mostrar molta més corda que el de l'any anterior, i tot i cedir, ho va fer quan els dosos ja baixaven. El cansament i la inexplicable durada de la diada van desaconsellar deixar el pd7f per la diada de la patrona, la setmana següent. Per tant, el pd6 va cloure la millor actuació en els trenta anys de vida dels liles. Eufòria, celebració, emoció.

Diada de Santa Tecla, 23 de setembre, plaça de la Font

Les dues colles punteres de la ciutat es tornaven a veure les cares una setmana després, aquesta vegada acompanyades per les altres dues colles tarragonines, Xiquets del Serrallo i Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Un any després del primer 5d9f carregat per la Jove, la primera tripleta de Xiquets i el 2d7 carregat per Sant Pere i Sant Pau, la patrona depararia algunes sorpreses més.

Xiquets del Serrallo van obrir plaça amb un bon 5d7, un gamma alta de set que demostrava que, tot i haver-se quedat lluny de les posicions de Concurs, a la Tàrraco Arena poden presentar una actuació mínima de tres castells de set i mig, tenint en compte el sobrat domini dels castells amb agulla que han demostrat al llarg de la temporada i que revalidarien a última ronda. Entremig, però, un intent de 7d7, castell sostre que mai han carregat i que ja intentaren la Santa Tecla del 2011 va enterbolir la diada. Pas enrere de la colla marinera, però demostrant que poden refer-se amb un set i mig fins i tot després d'una caiguda dura.

I si Serrallo va ser la creu, la cara la van protagonitzar els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Apart d'un 5d7 molt solvent i un 3d7a que demostra, de la mateixa manera que els serrallencs, que tenen un molt bon domini de les estructures amb pilar (Tot i la caiguda de Sant Magí), el plat fort de la diada va venir en forma de 2d7.  La pubilla (recuperem aquest renom tan curiós, va), que havien completat a assaig prèviament, va pujar tranquila, va ser coronada i va baixar... i ja està. Vint anys intentant-la, i ja la tenien. Eufòria, celebració, emoció.

2d7 dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau

Font: Webcasteller

Xiquets de Tarragona, després de la desfeta de Primer Diumenge, va plantejar la diada com el contraatac als castells de nou. Un 5d8 va inaugurar, com la setmana anterior, la seqüència matalassera. Tot i això, les semblances amb set dies abans es van acabar aquí. A segona ronda van completar el 3d9f, i el mateix van fer amb el 4d9f a la tercera. Amb la tripleta al sarró per tercera vegada, els de Santa Anna van esclatar.

4d9f de Xiquets de Tarragona

Font: @Cristian_jurado

La Jove arribava al dia de la patrona amb ressaca de la bona diada aconseguida per Primer Diumenge. Tot i què va suposar un rebaix de les expectatives que s'ha de llegir en clau Concurs, aquest cansament no es va transmetre a les estructures, que es van completar amb seguretat. Un 3d9f, un 4d9f i un 4d8a van suposar que els liles descarreguessin per primera vegada en la seva història l'anomenada tripleta vilafranquina, que sempre s'havia deixat algun dels castells en només carregat. A ronda de pilars tocava completar la feina endarrerida de la setmana anterior i, per fi, la Jove va a tirar a plaça el pd7f. Només carregat, però tenint en compte que feia dècada i mitja que els de Cós del Bou no es plantejaven aquest espadat, i el global de les Festes, hi havia coses a celebrar.

pd7f carregat per la Jove de Tarragona

Font: @Cristian_jurado

Diada de la Mercè, 24 de setembre, plaça de les Cols

La última de les cites castelleres de Santa Tecla va ser la que es fa tradicionalment abans de l'arrencada dels pilars caminants, i que només compta amb dues rondes per colla. 5d8 i 4d8 per a la Jove, 3d8 i 4d8 per a Xiquets, 3d6 i 4d6 per al Serrallo i 3d6 i 4d6a per a Sant Pere i Sant Pau, diada sense intents desmuntats o caigudes, dinàmica que va seguir als pilars caminants posteriors, cap dels quals va caure durant el recorregut.

pd4cam dels Xiquets del Serrallo

Font: Josep Lluís Sellart

Llegint en global les tres actuacions, es pot veure que ha sigut una Santa Tecla molt profitosa per a les colles tarragonines, i fins i tot, malgrat ser objectius acomplerts per si mateixos, els castells mostrats aquest final de setembre poden suposar posteriors passos endavant, com descarregar el 5d9f i el pd7f per part de la Jove, afegir als registres de nou un possible intent de gamma extra per la de Xiquets o un futur atac als castells de 8 de les colles malament anomenades petites de Tarragona. Actuacions com el Vendrell, l'Esperidió, Tots Sants i, sobretot, el Concurs, ho diran.

Santa Tecla gloriosa, 

patrona dels castellers, 

feu pujar aquestes torres 

fins tenir a les mans el cel!

Toca, Perón!*

* "Toca, Perón!" És una expressió utilitzada originalment al Ball de Dames i Vells de Tarragona que tanca els parlaments dels diferents personatges d'aquest ball parlat del Seguici de Santa Tecla

Quan em vaig voler adonar

He anat deixant passar les oportunitats per escriure aquest article des de fa més d'una setmana. He deixat passar la diada de l'Onze de Setembre, després l'assaig especial de dijous, i més tard el de divendres. Volia fer una prèvia el més curosa possible, el més acotada a la realitat que es pogués.

Quan em vaig voler adonar, ja m'estava cordant les espardenyes. La camisa descansava sobre el respatller de la cadira. La faixa, on sempre, al costat de la de mon pare. Agafo els mocadors de la Jove i de Ganàpies, les meves dues camises, els que des de fa ja temps porto a banda i banda de la cintura. 

3d9f

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, la Jove ja baixava el Cós del Bou en direcció a la plaça de la Font, la plaça de places. Un espai que el segle XX va tractar injustament, però que el XXI ha redreçat fins al lloc que li pertocava.

9d8

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, ja érem de gamma extra. Havent descarregat un 3d9f serè, els liles enfrontàvem sense por, sense complexos, sense lloses l'assalt a un castell sense malnom. El 9d8 i la eufòria del gamma extra descarregat van portar-nos, gairebé sense adonar-nos, a tercera ronda. Ja el coneixíem, ens vam saludar, ja no calien presentacions, i va pujar amunt. 

5d9f c

Font: @Castellistica

Quan em vaig voler adonar, les gralles ja entonaven l'Amparito. Jo, personalment, encara no sé de què adonar-me. Realment vam ser capaços? He hagut de tancar aquest article a les quatre de la matinada del dimarts dia 18 de setembre sense saber encara la resposta.

pd6

Font: @Castellistica

Bona nit a tots. Jo tinc clar què tornaré a somiar aquesta nit.

Pd: Valgui aquest article, de pas, com a agraïment a @Castellistica per l'enorme treball que fa per la difusió del Fet Casteller. La Coordinadora hauria de fer alguna cosa al respecte, no sé, una pensió vitalícia, potser. Gràcies, de veritat!

Deu de setembre

Avui, deu de setembre, fa tres anys que vaig traspassar per primera vegada el llindar del Cós del Bou, i prometo que poques vegades he estat més perdut, preguntant-me més insistentment què pintava una persona com jo en un lloc com aquell.

Vaig anar a aquell antic mercat sorollós i ple de gom a gom convidat per un noi que tot just havia conegut per Facebook a un grup nastiquer (Beneït Nàstic!). Uns pantalons blancs a quadres i una samarreta de marca van fer que des del primer moment fos el "nou pijo pixapí" de la colla, tres adjectius que espero haver desmentit fa estona. 

Vaig passar-me l'assaig recolzat contra una columna, mirant callat, com solc fer. Devia ser una prova de tres o quatre de nou quan em van convidar a posar-me d'últim cordó. 

Obro parèntesi.

Quan els Castellers de Vilafranca van anar a Nova York aquesta primavera, un periodista americà va dir que des de fora els castells són impressionants, però que res és comparable a sentir el batec de l'estructura estant a tocar de la pinya. I és cert, i tant que ho és, de cert!

Tanco parèntesi.

Potser portem tantes pinyes a les nostres espatlles, potser ho veiem amb una normalitat tal que el fet de sentir-te part d'un castell ja no ens provoca la mateixa emoció que al principi, però jo recordo perfectament com se'm van quedar unides magnèticament les mans a aquell cordó de la soca. Des d'aleshores no m'he pogut allunyar més d'una setmana seguida d'un castell.

Qui ho hagués dit

Font: Pablo Videla

Per tots aquells que vau estar aquell primer dia, per tots els que ja no hi sou, pels que acabeu d'arribar, els que ho fareu i els que m'heu acompanyat des d'aleshores, gràcies. No se m'acut una paraula que pugui resumir millor el que els castells m'han donat des de que tinc el plaer de conèixe'ls.

paper mullat o aigua passada

Sant Magí és un sant veleitós, voluble, que tant et pot encaminar una temporada gloriosa com enfonsar somnis i il·lusions. No fa tant, un any tot just, corejàvem el seu nom. L'anterior l'havíem maleït, a ell i la seva aigua miraculosa que va venir de dalt en comptes de les fonts de la Brufaganya. Enguany... i enguany? Com ens hem de sentir? Suposo que molts ens estarem fent la mateixa pregunta. 

 Hi haurà qui digui que la diada va ser un desastre, que sentencia el futur immediat de la colla (Catllar-Arboç-Vilafranca), que aquests nous sols carregats representen el principi d'allò que es diu una fi de cicle. D'altres opinaran que la part positiva que es pot llegir del dinou d'agost és que la colla es va saber aixecar no d'una, sinó de dues caigudes de castells de nou, i a més fent gala d'un pilar de garanties que ja ens ha reconduït més d'una diada negativa. Lectures possibles hi ha, de fet, tantes com persones omplien les escales de la catedral. 

Un instant, un només

Font: Ara.cat

 I jo, amb quina em quedo? A plaça era un dels que feia cara de gos. Pensant-ho fredament, és absurd pretendre supeditar tota una temporada a un parell d'actuacions. En números absoluts, les úniques diades "dolentes" han estat Vivendes, la maleïda Vivendes, i Sant Magí. I ningú em pot negar que comparant ambdós fracassos (fracassos?), el segon representa una millora no ja a nivell de castells assolits, sinó en capacitat de reacció. A Valls tot va anar de mal en pitjor, mentre que a la plaça de les Cols el regust va ser de victòria pírrica (i jo, com solc dir, em dono amb un canto a les dents) 

 I ara ve l'interessant. El Catllar, la tercera festa major de Tarragona pels del Cós del Bou, després de Sant Magí i Santa Tecla, on la Vella arriba en estat pur després de l'impressionant 9d8 de la Bisbal i els Castellers de Vilafranca en la seva absoluta normalitat. A la petita, sufocant i beneïda plaça catllarenca es veurà si els canvis a l'estructura del tres i el treball redoblat a la del quatre porten els seus fruits. Esperem-ho. 

 Paper mullat o aigua passada, en això es convertiran els esforços i preocupacions, respectivament, dels liles. És l'herència, el repte del sant patró de Tarragona.

Un instant, un només

Valls, FM de les Vivendes de la Vella, 21 de juliol

La Colla Jove de Tarragona va tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el primer castell de nou d'una colla no vallenca al bressol dels castells. Un orgull que es va desplomar com una llosa (quantes vegades s'haurà parlat de les lloses en aquest blog) sobre la soca lila en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 3d9f cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: Webcasteller.com

Mataró, FM de les Santes, 22 de juliol

Els Capgrossos de Mataró van tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el tercer gamma extra de la seva història. Un orgull que es va desplomar com una llosa sobre la soca blava en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 2d9fm cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: El Pati Digital

Dues històries paral.leles, dues colles amb una trajectòria paral.lela.

Dóna què pensar, la veritat. Sembla mentida que un instant, un només canvii tant la percepció que tenim d'una diada. Si la Jove hagués (haguéssim) carregat el 3d9f la ràbia per la caiguda hagués mantingut, però la diada hagués passat al registre com un èxit. Ja sabem tots com va acabar. Al dia següent, la història es va repetir a la plaça de Santa Anna. Si els Capgrossos haguessin carregat el 2d9fm la diada de les Santes de 2012 hagués estat rotundament bona. Queda veure com afronten les properes cites ambdues camises, doncs mentre que els mataronins tot just penjen la faixa durant les vacances d'estiu, és ara quan els tarragonins encaren (encarem) els primers compromisos decisius de la temporada: Vilallonga, Sant Magí, el Catllar o Sant Fèlix... El temps dirà.

Sant Cugat o com enamorar-se

Com un déjà vu. Jo ja he estat en aquesta situació. Les expressions a les cares de la gent del meu voltant són les mateixes. El mateix nerviosisme, el mateix entusiasme, el mateix anhel. Ulls mirant amunt per últim cop abans d'enfonsar-se a les entranyes de la bèstia. Se sent un batec quan puja el folre, un batec que ressona més enllà de les meves orelles, més enllà del pit dels santcugatencs que tinc a prop, molt a prop. L'identifico com algun soroll rítmic que la megafonia del pavelló intensifica enormement. Tot i així, el ritme constant és una banda sonora perfecte per aquest moment.

"Tranquila, tot anirà bé. Us el mereixeu." Li dic a la meva companya de cordó. M'agafa la mà. 

Arrenca el toc de castell, puja el tronc, un a un, segur, sense pressa, com han de pujar aquests castells. A mesura que pugen quilos, m'estreny la mà amb més força. Poc després, la refilada. Passada la refilada, un crit. Rere el crit, silenci. 

De cop, el toc torna a sentir-se, ningú entén res, però tothom ha escoltat l'aleta. La meva companya de cordó comença a plorar en silenci, m'està clavant les ungles. Giro el cap, veig que m'està mirant. "Gràcies, gràcies", m'ho diu en un murmuri. Comença a clarejar per damunt els nostres caps, el folre baixa, celebrant-ho tímidament primer, amb més eufòria a continuació. "Despenjament, però descarregat! Però el més important, la canalla demana tornar a pujar", escolto. Em giro cap a la meva colla. Faig senyes: "Carregat, descarregat?" 

Un moment per a recordar

Font: Cugat.cat

D'acord que per a la classificació del Concurs compti com a carregat, les normes són les normes, però algú pot discutir que seguir descarregant una estructura de dos després de la batzegada que fot al tronc un pom en caiguda lliure no sigui mèrit suficient per considerar-ho precisament així, descarregat? 

Benvinguts als folres, gausacs! Teniu un enamorat més a Tarragona!

Tutoyant les hauteurs

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Casetes de pedra vella i sostres de pissarra. És un ambient tranquil. No gaire lluny desenes de milers de turistes envaeixen París, però des d'aquí ni tant sols es veu la torre Eiffel entre els núvols. Per això devia sorprendre encara més si cap als antoniens escoltar un guirigall apropant-se al parc. Els havien dit que uns étudiants catalans venien a fer piràmides humanes (Tot un miracle de l'equilibri, deia el pamflet del festival!), venien a ser sorpresos pels catalans... I crec encertar dient que vam ser els catalans els que vam sortir amb els ulls com taronges.

Però no avancem aconteixements... (Com m'agrada dir això!)

Catorze hores i unes quantes vèrtebres menys després arribàvem a París amb ganes de fer-nos veure. Un pilar als Camps Elisis ens convertia en el centre de les mirades de turistes i gendarmes. Eufòrics, ens arranquem amb un 2d5 i tot!

Foto de família

Font: Ekaitz Landa

Després del pati, toca el primer examen. A Châtenay, que juntament amb Antony organitza el Festival Solstice, ens enfaixem per primera vegada a terres gales (Sí, l'actuació improvitzada dels Camps Elisis ho havia estat tant que no havia donat temps ni de treure les faixes de les motxiles!) i enfilem l'entrada a la place du Marché, més plena del que cabria pensar. Allà obrim plaça amb un pilar de quatre, un dos de cinc i diversos castells de cinc nets. El moment de tensió va venir quan s'ensorrà l'estructura externa del 4d5a net. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt, però el públic reaccionà a partir d'aquell moment (Es devien pensar que estàvem fent esforços titànics, que eren estructures límits!) i els aplaudiments van ser més forts i nombrosos d'aleshores en endavant. Una polca com a colofó i a descansar, que aquella tarda teníem el segon i més important dels exàmens de la nostra particular selectivitat a la francesa.

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Els antoniens, en família, es repartien al voltant de l'escenari del parc Heller. Allà s'estava entrenant ja la companyia de circ francesa XY, una vella coneguda del món casteller que ha fet de les colonnes à trois el seu senyal distintiu. La companyia, que està integrada per algun que altre antic casteller, parteix de la tècnica castellera i la refina, la força fins a límits insospitats, la converteix en dansa contemporània. La tarda estava pensada per ser un diàleg entre les torres humanes tant en la seva vessant popular i amateur com en la d'alta cultura i professional. Si hagués hagut un ball de valencians, es podria haver fet una foto de família d'avi, pare i fill de les torres humanes europees.

Moments així fan que t'adonis de què els castells no som una raresa nascuda en un racó amagat del món. Les torres humanes i l'art que les aixeca desapareixeran molt després de que s'hagi bastit l'últim quatre de vuit. Formem part d'una cosa més gran, i tot just ara comencem a adonar-nos. Els castells no són més que una de les branques de les torres humanes, i no tenim pas la patent exclusiva. 

Hi ha qui dirà que és humiliant englobar els castells dins d'una actuació de circ, però potser és que tenim alguns esquemes mentals que necessiten d'una mà de pintura. Res té a veure el que es va poder xalar al parc Heller d'Antony amb el pasen y vean i la dona barbuda. Res.

Una última actuació a la place Firmin Gémier travessant prèviament el mercat d'Antony amb una cercavila de pilars caminants tancaria l'aventura castellera ganàpia amb un balanç final d'un quatre de sis, quatre dosos de cinc, diversos pilars de quatre, un d'ells aixecat per sota (descarregat a la ràpida, podríem dir) i una multitud de castells de cinc nets. A la retina, però, el castell que quedaria gravat no era nostre. Aquell parc com un prat del Pirineu va veure un espectacular pilar de cinc aixecat per sota com a sorpresa final de l'actuació conjunta de la Companyia XY i Ganàpies. Com es va escoltar per allà, si vous faites a colla châtelière, nous ferions mieux de faire autre chose...