Aquell dia no vaig ser pas l'únic que es va despertar amb la sensació de que la Revetlla Remullada havia afectat més del que es pensava. Deixant de banda els excessos propis de les millors festes majors del món mundial, tot tarragoní que vesteix una camisa castellera sabia que aquell era el dia. pescaderus i cooperativistes volien tirar a plaça sets i mig, mentres que a Santa Anna i a Cós del Bou es cuinaven a foc lent les pinyes per igualar al menys l'actuació del St. Magí passat, amb dos nous assolits. Nervis, ungles esgarriades i van arribant les colles davant les grades de la plaça de les Cols. No em pararé a pormenoritzar resultats, que d'això segur que n'esteu farts, sinó que us explicaré el que es viu en el teu primer St. Magí. primera ronda i els matalassers sorprenen a propis i extranys atrevint-se amb un 3d9f que quedava molt lluny del que a priori era el seu tope casteller a aquestes altures del calendari. Tot i això, vinga amunt, amb dos collons que per alguna cosa també són colla gran. La plaça astorada, els guiris flipant i fins i tot els anxoves vam aplaudir. Malauradament (Sí, fixeu-vos, sóc de la Jove i no me n'alegro) es va notar massa que la màniga quedava a mig braç i poc després de l'aleta corrien els matalassers Carrer Major avall rodolant. Ràbia i llàstima a plaça, els guiris flipant encara més. Malgrat l'hòstia, els Xiquets van demostrar gallardia i empenta, així que xapó per ells. 4d8 en segona ronda i cap a Cal Matalàs que plou a bots i barrals.
La bocana del Carrer Major es deixa lliure. Our time is now, con resava una samarreta matalassera no fa molt. sortim de 5d8 i el descarreguem, un altre que ens agenciem. Segona ronda... és l'hora. L'hem estat assajant, el volem fer, no hi ha millor diada que la del patró ni millor plaça que la de les escales de la Catedral Primada. Nervis, ungles esgarriades i els guiris, càmera en mà, tornen a flipar. I ja puja el 3d9f, a mi, un humil cordó, em toca contenir per la baixada, per la banda de Carrer Major. Penso: No m'ho crec... Mare meva!! Tripleta a St. Magí... això vol dir gamma extra a Sta. Tecla i com a poc un altre a Concurs... Sabeu allò del conte de la lletera? Pues per xulo, hòstia al canto. I ho dic amb sinceritat i reconeixent la culpa d'haver-nos cregut els millors. El vam aguantar fins l'aleta com vam poder, carregant-lo mossegant coll de camisa i poc després ale, uns altres que corren rodolant carrer avall. Certa crossa que se'n va a l'hospital amb el nas trencat. La canalla espantada. A la merda tot. Tot, la temporada, el treball fet, estripem la camisa i jo me'n vaig a la Vella, com algú va dir...
A sobre, ni tercera ronda per llepar-nos les ferides a l'amor propi ni llets. I'ts the water fiesta, my friend. St. Magí, al que no li deuen agradar molt els castells, fa ploure a saco, i a sobre ens xafa també la processó. Decepció. Cares llargues, el cap cot. Jo, xop i cabrejat. Després, St. Magí, et queixes de perqué la teva és la festa petita, no? Pues et fots, imbécil, almenys la bona de Sta. Tecla no fa caure chuzos de punta en les seves diades.
Serrallo i Sant Pere i Sant Pau aconsegueixen el set i mig desitjat (4d7a), que en el cas dels dels de la Primera Promoció ja havien fet per la diada del 20è aniversari amb servidor i família vestint la verda per a l'ocasió. Ells sí que sortien xops però contents, després d'una diada épica en la que també descarregaren el 4d7 i el 3d7 respectivament. Enguany pinten bé les colles de barri, reivindicant el seu legítim dret a ser presents al Concurs. Felicitats a les dues colles.
Tornem al local ja tronejant, discurs atípic del cap de colla i cap a casa amb una única idea rondant-nos, obsessionant-nos: Aquest finde és clau. O fem la tripleta JA o aquest any serà un més dels de quiero y no puedo que tantes vegades hem protagonitzat.
... I així arribem al dissabte, diada del Catllar a la qual vaig arribar amb la primera ronda quasi acabada per voler veure encara que fóssin els primers minuts del Nàstic-Espanyol del Ciutat de Tarragona (Visca el Nàstic!!). Tots ja sabeu la gesta vilafranquina i com la Vella els hi va plantar cara, així que m'ho salto. A segona ronda, torna a ser l'hora. una segona oportunitat i som conscients de que és l'última. Amb la "tranquil.litat" de saber que almenys fins l'aleta aguantava, el tirem a plaça. Segon 3d9f. Puja bé, patim lo just. A la baixada es comença a rebregar, es retorça, però joder, que naltros som la Jove. Que potser encara ens falta donar un pas per retornar a la glòria perduda, però els de Cós del Bou tenim el Circ Romà davant el local, hem aprés el que és allò de "a vida o mort". I per collons, més que per possibilitats, arribant amb el cap on no hi arriba el cos, parafrasejant el lema del nostre cap de colla, el vam descarregar. Sense paraules. Simplement un esclat d'alegria, sents el terra retronar sota teu al ritme de l'Amparito Roca. Tot i això, aquell no era dia de Tripleta. Teníem una altra actuació per demostrar en quin lloc mereix estar el nostre escut en el rànquing.
Arboç. amb el 5d8 i el 3d9f ja a la butxaca on no feia tant se'ns havien desfet els plànols de pinyes dels castells de nou de St. Magí, encarem el castell de castells, el límit de límits, el somni de la colla. Li faig l'escaleta, com vaig prometre, a cert dau que s'estrenava al folre. El desmunten. Una altra vegada, una altra escaleta, i desmuntat de nou. A la tercera va anar la vençuda. Els nervis es noten, i tot i pujar suficientment segur, després del toc agut i llarg de les gralles tot comença a tremolar. El folre aguanta no sé com, treient forces del no-res, la pinya sòlida com una roca, aguantant amb tot l'empeny del món el somni sobre els nostres caps. De sobte, la plaça embogeix. Cometo l'estupidesa d'alçar el cap i mirar cap amunt. I allà el veig, imponent sobre el meu cap. Descarregant-se defensant-lo amb ungles i dents, però descarregant-se. Veig a l'esmentat dau del folre que comença a baixar, que em mira sense mirar-me. Jo començo a cridar. A explotar. A plorar com un nen. Mon pare, que estava a centímetres davant meu, m'abraça (amb les càmeres de TAC12 gravant-ho, què bonic). Corro a buscar a tothom qui conec, a fotre abraçades d'ós a tort i a dret. A saltar, a tararejar cert pasdoble fins quedar-me mig afònic. A sentir-me rei del món per uns moments en ma vida.
I ja està. Ja l'hem feta. No hi ha volta de full. Hem fet la Tripleta. I un mes abans que la de l'any passat. Segueixo encara sense creure-m'ho, tot i que la ja tradicional Processó del Ninot des del local fins al balcó de l'Ajuntament (Però per dins, eh?) per oferir la gesta a la ciutat capital dels castells alguna cosa em fa sospitar, o això intueixo vagament... I vinga a ballar Amparitos, i vinga desmadre, el Crespo, el Ribas i la Montse Masdéu, tota la plana major de la colla, a la dutxa, com si d'un Luis César que acabés de pujar el Nàstic a Primera es tractéssin...
Encara crec que estic somiant...
Visca la Jove. I punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada