paper mullat o aigua passada

Sant Magí és un sant veleitós, voluble, que tant et pot encaminar una temporada gloriosa com enfonsar somnis i il·lusions. No fa tant, un any tot just, corejàvem el seu nom. L'anterior l'havíem maleït, a ell i la seva aigua miraculosa que va venir de dalt en comptes de les fonts de la Brufaganya. Enguany... i enguany? Com ens hem de sentir? Suposo que molts ens estarem fent la mateixa pregunta. 

 Hi haurà qui digui que la diada va ser un desastre, que sentencia el futur immediat de la colla (Catllar-Arboç-Vilafranca), que aquests nous sols carregats representen el principi d'allò que es diu una fi de cicle. D'altres opinaran que la part positiva que es pot llegir del dinou d'agost és que la colla es va saber aixecar no d'una, sinó de dues caigudes de castells de nou, i a més fent gala d'un pilar de garanties que ja ens ha reconduït més d'una diada negativa. Lectures possibles hi ha, de fet, tantes com persones omplien les escales de la catedral. 

Un instant, un només

Font: Ara.cat

 I jo, amb quina em quedo? A plaça era un dels que feia cara de gos. Pensant-ho fredament, és absurd pretendre supeditar tota una temporada a un parell d'actuacions. En números absoluts, les úniques diades "dolentes" han estat Vivendes, la maleïda Vivendes, i Sant Magí. I ningú em pot negar que comparant ambdós fracassos (fracassos?), el segon representa una millora no ja a nivell de castells assolits, sinó en capacitat de reacció. A Valls tot va anar de mal en pitjor, mentre que a la plaça de les Cols el regust va ser de victòria pírrica (i jo, com solc dir, em dono amb un canto a les dents) 

 I ara ve l'interessant. El Catllar, la tercera festa major de Tarragona pels del Cós del Bou, després de Sant Magí i Santa Tecla, on la Vella arriba en estat pur després de l'impressionant 9d8 de la Bisbal i els Castellers de Vilafranca en la seva absoluta normalitat. A la petita, sufocant i beneïda plaça catllarenca es veurà si els canvis a l'estructura del tres i el treball redoblat a la del quatre porten els seus fruits. Esperem-ho. 

 Paper mullat o aigua passada, en això es convertiran els esforços i preocupacions, respectivament, dels liles. És l'herència, el repte del sant patró de Tarragona.

Un instant, un només

Valls, FM de les Vivendes de la Vella, 21 de juliol

La Colla Jove de Tarragona va tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el primer castell de nou d'una colla no vallenca al bressol dels castells. Un orgull que es va desplomar com una llosa (quantes vegades s'haurà parlat de les lloses en aquest blog) sobre la soca lila en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 3d9f cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: Webcasteller.com

Mataró, FM de les Santes, 22 de juliol

Els Capgrossos de Mataró van tenir a tocar la possibilitat d'aconseguir coronar el tercer gamma extra de la seva història. Un orgull que es va desplomar com una llosa sobre la soca blava en faltar uns pocs instants per l'aleta quan l'estructura del 2d9fm cedí. Decepció, ràbia, impotència

La llàstima

Font: El Pati Digital

Dues històries paral.leles, dues colles amb una trajectòria paral.lela.

Dóna què pensar, la veritat. Sembla mentida que un instant, un només canvii tant la percepció que tenim d'una diada. Si la Jove hagués (haguéssim) carregat el 3d9f la ràbia per la caiguda hagués mantingut, però la diada hagués passat al registre com un èxit. Ja sabem tots com va acabar. Al dia següent, la història es va repetir a la plaça de Santa Anna. Si els Capgrossos haguessin carregat el 2d9fm la diada de les Santes de 2012 hagués estat rotundament bona. Queda veure com afronten les properes cites ambdues camises, doncs mentre que els mataronins tot just penjen la faixa durant les vacances d'estiu, és ara quan els tarragonins encaren (encarem) els primers compromisos decisius de la temporada: Vilallonga, Sant Magí, el Catllar o Sant Fèlix... El temps dirà.

Sant Cugat o com enamorar-se

Com un déjà vu. Jo ja he estat en aquesta situació. Les expressions a les cares de la gent del meu voltant són les mateixes. El mateix nerviosisme, el mateix entusiasme, el mateix anhel. Ulls mirant amunt per últim cop abans d'enfonsar-se a les entranyes de la bèstia. Se sent un batec quan puja el folre, un batec que ressona més enllà de les meves orelles, més enllà del pit dels santcugatencs que tinc a prop, molt a prop. L'identifico com algun soroll rítmic que la megafonia del pavelló intensifica enormement. Tot i així, el ritme constant és una banda sonora perfecte per aquest moment.

"Tranquila, tot anirà bé. Us el mereixeu." Li dic a la meva companya de cordó. M'agafa la mà. 

Arrenca el toc de castell, puja el tronc, un a un, segur, sense pressa, com han de pujar aquests castells. A mesura que pugen quilos, m'estreny la mà amb més força. Poc després, la refilada. Passada la refilada, un crit. Rere el crit, silenci. 

De cop, el toc torna a sentir-se, ningú entén res, però tothom ha escoltat l'aleta. La meva companya de cordó comença a plorar en silenci, m'està clavant les ungles. Giro el cap, veig que m'està mirant. "Gràcies, gràcies", m'ho diu en un murmuri. Comença a clarejar per damunt els nostres caps, el folre baixa, celebrant-ho tímidament primer, amb més eufòria a continuació. "Despenjament, però descarregat! Però el més important, la canalla demana tornar a pujar", escolto. Em giro cap a la meva colla. Faig senyes: "Carregat, descarregat?" 

Un moment per a recordar

Font: Cugat.cat

D'acord que per a la classificació del Concurs compti com a carregat, les normes són les normes, però algú pot discutir que seguir descarregant una estructura de dos després de la batzegada que fot al tronc un pom en caiguda lliure no sigui mèrit suficient per considerar-ho precisament així, descarregat? 

Benvinguts als folres, gausacs! Teniu un enamorat més a Tarragona!

Tutoyant les hauteurs

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Casetes de pedra vella i sostres de pissarra. És un ambient tranquil. No gaire lluny desenes de milers de turistes envaeixen París, però des d'aquí ni tant sols es veu la torre Eiffel entre els núvols. Per això devia sorprendre encara més si cap als antoniens escoltar un guirigall apropant-se al parc. Els havien dit que uns étudiants catalans venien a fer piràmides humanes (Tot un miracle de l'equilibri, deia el pamflet del festival!), venien a ser sorpresos pels catalans... I crec encertar dient que vam ser els catalans els que vam sortir amb els ulls com taronges.

Però no avancem aconteixements... (Com m'agrada dir això!)

Catorze hores i unes quantes vèrtebres menys després arribàvem a París amb ganes de fer-nos veure. Un pilar als Camps Elisis ens convertia en el centre de les mirades de turistes i gendarmes. Eufòrics, ens arranquem amb un 2d5 i tot!

Foto de família

Font: Ekaitz Landa

Després del pati, toca el primer examen. A Châtenay, que juntament amb Antony organitza el Festival Solstice, ens enfaixem per primera vegada a terres gales (Sí, l'actuació improvitzada dels Camps Elisis ho havia estat tant que no havia donat temps ni de treure les faixes de les motxiles!) i enfilem l'entrada a la place du Marché, més plena del que cabria pensar. Allà obrim plaça amb un pilar de quatre, un dos de cinc i diversos castells de cinc nets. El moment de tensió va venir quan s'ensorrà l'estructura externa del 4d5a net. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt, però el públic reaccionà a partir d'aquell moment (Es devien pensar que estàvem fent esforços titànics, que eren estructures límits!) i els aplaudiments van ser més forts i nombrosos d'aleshores en endavant. Una polca com a colofó i a descansar, que aquella tarda teníem el segon i més important dels exàmens de la nostra particular selectivitat a la francesa.

Un parc verd com un prat pirinenc. Un cel pintat per les esteles dels avions del proper aeroport d'Orly. Els antoniens, en família, es repartien al voltant de l'escenari del parc Heller. Allà s'estava entrenant ja la companyia de circ francesa XY, una vella coneguda del món casteller que ha fet de les colonnes à trois el seu senyal distintiu. La companyia, que està integrada per algun que altre antic casteller, parteix de la tècnica castellera i la refina, la força fins a límits insospitats, la converteix en dansa contemporània. La tarda estava pensada per ser un diàleg entre les torres humanes tant en la seva vessant popular i amateur com en la d'alta cultura i professional. Si hagués hagut un ball de valencians, es podria haver fet una foto de família d'avi, pare i fill de les torres humanes europees.

Moments així fan que t'adonis de què els castells no som una raresa nascuda en un racó amagat del món. Les torres humanes i l'art que les aixeca desapareixeran molt després de que s'hagi bastit l'últim quatre de vuit. Formem part d'una cosa més gran, i tot just ara comencem a adonar-nos. Els castells no són més que una de les branques de les torres humanes, i no tenim pas la patent exclusiva. 

Hi ha qui dirà que és humiliant englobar els castells dins d'una actuació de circ, però potser és que tenim alguns esquemes mentals que necessiten d'una mà de pintura. Res té a veure el que es va poder xalar al parc Heller d'Antony amb el pasen y vean i la dona barbuda. Res.

Una última actuació a la place Firmin Gémier travessant prèviament el mercat d'Antony amb una cercavila de pilars caminants tancaria l'aventura castellera ganàpia amb un balanç final d'un quatre de sis, quatre dosos de cinc, diversos pilars de quatre, un d'ells aixecat per sota (descarregat a la ràpida, podríem dir) i una multitud de castells de cinc nets. A la retina, però, el castell que quedaria gravat no era nostre. Aquell parc com un prat del Pirineu va veure un espectacular pilar de cinc aixecat per sota com a sorpresa final de l'actuació conjunta de la Companyia XY i Ganàpies. Com es va escoltar per allà, si vous faites a colla châtelière, nous ferions mieux de faire autre chose...

No parlem avui d'allò que s'acaba...

... Si us plau. No sé si és que amb el curs s'acaba el món (que en tot cas, ja poc li queda) o què, però porto com una setmana escoltant parlar de comiats, d'a reveures o fins mai, de coses que mai tornaran o finals encara per venir. Avui no, si us plau. Parlem avui de coses que comencen.

I de cop i volta t'enteres que se'n va (Sí, ja sé que no és la millor manera de començar un article sobre començaments, però tranquils, tingueu paciència), se'n va perquè no pot aguantar tan lluny de casa, allò al que mon avi sempre deia "la pàtria xica". Barcelona és massa gran, massa monstruosa, massa impersonal. A les maletes que s'emporta de tornada a casa de ben segur que hi porta souvenirs de tota mena, algun dragonet del Parc Güell en miniatura, qui sap si alguna postal. Al lloc d'honor de la maleta, allà on la gent corrent hi posa l'ouzo de contraban quan ve de Grècia hi ha tres peces de roba que no portava quan va venir a la gran ciutat. S'emporta uns pantalons blancs immaculats, tot i el fangar que té per poble (No diguem ja el poble veí!), una faixa negra, encara que la seva falta total i absoluta de greix corporal denota que no és de les que s'amaguen sota la roba, a més d'una camisa blava. Aquella camisa blava porta un escut, ovalat i blanc per més senyes, el qual llueix al seu centre una figura que de ben segur que abans de sortir de les ribes del llac de Banyoles hagués jurat que serien vés a saber, animadores americanes, cheerleaders trapezistes o quelcom. De volta al nord s'emporta el saber què són aquelles figuretes, haver-ne vist en temps real, ser-ne part i tot d'alguna d'elles.

Qui t'ho hagués dit, eh?

font: facebook.com

Allà, al seu poble, encara pensen en trapezistes. Ell està entestat en fer-los saber què és, què dic, què es sent! I diu que vol muntar una colla allà dalt, tant lluny de tot. És el començament que portava buscant des que he començat a escriure l'article. Un casteller, un ganàpia, un amic se'n torna amb la maleta carregada d'idees i il·lusions cap a la petita vila de Porqueres. Les males llengües diuen que ja ha revolucionat el poble i les padrines s'escandalitzen de com al jovent ara li ha donat per fer el boig pujant-se uns a coll dels altres.

Una nova plaça castellera a terres gironines

font: enciclopèdia.cat

No dubtis pas que hi serem allà, en aquest nou començament. Aquella sensació tan americana del pare que, assegut a les grades, somriu i murmura: "Aquest és el meu fill!".

No sé perquè alguna cosa em diu que no és l'últim no-comiat que escriuré en els propers dies...

Technicolor

Avui no parlaré d'actualitat castellera, encara que el poc que portem de temporada ja ha donat uns quants titulars, com el 2d7 de Vila de Gràcia per Sant Medir, un èxit matiner que referma la confiança que han posat els graciencs en l'estructura de torre de cara al gran objectiu de la temporada. 

Però ja he dit que avui no toca parlar de l'actualitat.

Font: www.facebook.com/tarragonantiga

Molt sovint es parla de l'època daurada dels castells a Tarragona, dels gammes extres recuperats molts anys després, de l'Esperidió, de les grans construccions, però el període de postguerra i franquisme a la ciutat queda a l'ombra d'aquells bons temps. És cert que no va ser un període espectacular en quant a construccions (el nivell amb prou feines va ser mantingut en un precari set i mig), però el manteniment de la tradició als anys de la travessera del desert són claus per entendre el desenvolupament dels castells als anys vuitanta i noranta, i per tant són la base del ressorgiment que es viu avui en dia. La  Colla Vella (imatge superior, de camisa blava) i la Colla Nova (inferior, camisa lila), la dualitat al món casteller tarragoní i la rivalitat i progrés que aquesta va generar han estat una peça clau de tot el tinglado que fa que aquest raconet de món sigui un dels tres pilars de la castellística. Ja hi va haver dues colles al segle XIX (Pescadors i Pagesos), n'hi hagué al segle XX i n'està havent quatre (dos i dos, per dir-ho així) al que portem d'aquest segle XXI. La rivalitat és necessària, un statu quo que es manté mentre hi hagi voluntat per les dues bandes. El que hem pogut veure les últimes setmanes, amb pòsters arrencats i cartells desapareguts, no convé a cap de les quatre camises. Prefereixo quedar-me abans amb l'ambient que es va viure el vint-i-tres de setembre passat, amb èxits, rècords i bon rotllo per les respectives bandes. Mantenir el duel no està de més, però sobrepassar els límits del cívicament correcte no honora precisament el record dels castellers que, com es pot veure en aquestes imatges (de les poques en color), van mantenir la flama castellera en temps pitjors (pitjors?)

A Sant Jordi veurem. 

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Relleus

Ja es deia a l'anterior article, aquest últim any ha estat un dels millors anys castellers de la Història, i s'haurà dit tantes vegades que el fer-ho jo un altre cop em resulta repetitiu. Però no és moment de parlar de resultats, és moment de parlar de processos. M'explico.

El món casteller viu en una mena de bombolla, i ja fa temps que la castellística fa pujada. Tots sabem com s'ha arribat fins aquí (a base de força, equilibri, valor i seny, encara que això últim va segons el vent), però sabrem mantenir-ho? Sabrem fer durar la situació?

Us poso en context. Dijous passat hi va haver un assaig conjunt de Ganàpies i Passerells a Bellaterra, i la veritat és que feia goig veure la gespa plena com feia temps que no es veia. Fins i tot es va veure alguna prova de folre, desmuntada per la via ràpida. En aquell moment, uns quants ganàpies ens vam posar a pensar: "Ostia, te n'adones que tal persona marxa enguany? I aquell altre també! I aquell, i aquell altre..." En fi, que vam arribar a la conclusió de que molts dels grans de la colla els queda poc, massa poc per marxar. 

I direu, doncs quina perogrullada, és la clau d'una colla universitària, que qui més s'hi està, com a molt, hi és cinc o sis anys. Però clar, això ens posa en una tessitura... diguem-li acollonant. D'aquí a no molt la meva generació "heretarà" la colla, el tronc, els baixos, la pinya, el capdecollat i la presidència. No és solament el fet d'haver de fer front als nous reptes que això comporta (sabrem mantenir el nivell?), sinó que Ganàpies deixarà de ser tal i com la coneixíem fins ara, perquè ells "són" els ganàpies, i nosaltres poc més que novatillos nouvinguts. No és pas, ni molt menys, que sentim menys la colla, però imagineu-vos per un moment que de cop i volta la meitat de la vostra colla convencional desapareix, que passeu d'una actitud passiva (escoltar com canten pinyes, donar pit i canya als de dalt, voltar proves netes) a estar implicat al cent per cent i saber del cert que de tu i els teus depèn la colla (cantar pinyes, formar part del tronc, dirigir les proves). És una experiència absolutament nova, una manera totalment diferent de viure els castells.

Serem capaços de mantenir la força i el mediatisme del fet casteller avui en dia?

Foto: cccc.cat

Quan parlava articles enrere sobre el cinc de nou deia que havíem deixat enrere la "responsabilitat" d'aconseguir el repte pendent dels que ens precediren per comprometre'ns amb noves fites. Aquesta "responsabilitat" és un orgull, però també una càrrega molt pesada. Moltes vegades no la notem, doncs no descansa a les nostres espatlles. Ara una colla de llarga trajectòria, amb un passat i un present, veu el seu futur lligat a quatre xavals mal comptats. Sí, és el canvi natural, és el cicle sense fi, però el que abans era una quimera és ara el futur immediat. A mi, almenys, em fa por. Què serà de Ganàpies després dels ganàpies?