Legadors

"En voz alta y clara, rompiendo aquel viejo silencio, Ged pronunció el nombre de la sombra, y en el mismo instante habló la sombra, sin labios ni lengua, y dijo la misma palabra: -Ged. Y las dos voces fueron una sola voz.

Ged soltó la vara, extendió los brazos i abrazó a la sombra, a la negra mitad que reptaba hacia él. Luz y oscuridad se encontraron, se fusionaron, se unieron."

Ursula K. Le Guin, Un mago de Terramar

Casualitats de la vida, vaig decidir rellegir-me per enèssima vegada aquest llibre just abans de Santa Tecla. Tracta, pels que no l'hagueu llegit, de com un aprenent de mag, per la seva sobèrbia i ignorància, desprén la seva  part obscura, la seva maldat de si mateix i li dóna forma i poder. A partir d'aquell moment, l'ombra l'empaita i l'amenaça durant tota la seva vida. Ningú sap trobar la solució fins que Ged (que així es diu el mag) troba la resposta: s'ha de reunir el que està separat. S'ha d'acceptar el mal per conviure amb el bé. Ha de buscar l'ombra i reunir-se amb ella per poder avançar en pau per la vida.

El dia 23 de setembre de l'any 2011 un miracle semblant es va poder sentir a la plaça de la Font. Una figura fantasmal, del color del cel quan el sol es pon, del color heràldic d'aquest Camp de Tarragona que va veure néixer  els castells s'aixecava per damunt les façanes ocres. 

Ni tant sols el vam notar. Més que el pes de vuit pisos i un folre per damunt dels nostres caps, el que pesava era la llosa que intent a intent, any rere any, dècada rere dècada havíem anat forjant amb envoltoris buits de somnis vells i trencats; de sang, d'antics crits de guerra i de dolor. Sembla una broma del destí, o la justa retribució de la Història envers la colla, que l'enxaneta que coronà el primer 5d9f de la Colla Jove Xiquets de Tarragona es digués Laura Lloses.

Tots havíem somiat amb això

foto: LaMalla.cat

Trencat tot complexe del passat, tancat aquest cicle, toca mirar endavant. La obsessió pel 5d9f ha marcat pràcticament la meitat de la història de la colla, del 1994 cap aquí. D'ara en endavant, una etapa encara més dura s'albira. Fins ara érem hereus d'una trajectòria, pràcticament esclaus d'un mite. Ara, solventat el deute que teníem amb nosaltres mateixos, som legadors dels nostres propis actes als que vinguin darrere.

Ara comença la veritable lluita.

Perdoneu si he fet aquest article massa fantasiós, poètic o poc rigorós... però permeteu-m'ho.

Pd: quan pugui parlaré de la resta de la diada, de la tripleta de Xiquets i del 2d7c de Sant Pere i Sant Pau


Ara més que mai: Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Lluites II: La rivalitat reencesa

A mi sempre me l'havien explicat, doncs mai l'havia viscut. S'explicaven històries, pactes de sang traïts, pilars caminants entorpits, expulsions i camises tretes... Però almenys jo no ho acabava d'entendre tot. Les noves generacions de camises liles havíem perdut els complexes del passat, i d'igual manera que recuperàvem antics somnis, anàvem cosint antigues ferides. Aquella ja no era la nostra guerra, i confio que des de l'altra banda de la plaça del Rei es veiés d'igual manera. Tot i així, de tant en tant encara sonaven ecos d'aquells temps llegendaris, curiosament tocats per aquells madurs, els de sang atemperada, els gats vells d'una i altra camisa. Però mai, mai fins ara, s'havia viscut el duel com en aquells temps que els grans ens expliquen.

3d9f i 3d9f(c) de Xiquets i Jove. Primer Diumenge 2011

foto: LaMalla.cat

Jo vaig cridar contra els Xiquets de Tarragona quan els seus quarts, castellers de dubtable honor, van alletjar la que, fins aleshores, era una tàcita ignorància entre les dues parts, una tranquil.la i tàcita ignorància. Per aquest motiu, jo, Pablo Varona Rubio, demano disculpes obertament a una colla on tinc coneguts, amics i fins i tot familiars per una reacció fruit del nerviosisme i del mal perdre puntual. D'igual manera, m'avergonyeix que l'ampolla d'aigua sortís de la pinya de la meva colla, perdent en aquell moment tota la credibilitat que hauríem tingut limitant-nos a respondre als xiulets, insults i botifarres amb pit, esforç i aletes. No sé qui va ser el desgraciat casteller que va tacar el nom de la meva colla, però si tingués el que tot casteller ha de tenir ja hagués sortit a donar la cara per la Jove.

Els castellers de Tarragona som hereus d'una tradició, d'un llegat massa gran com per fer avergonyir al Món Casteller dels nostres actes. Recordem-ho tots. Jo, el primer.

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Lluites I: 5d9f

Mea culpa. Meva i de molts. El tenim tan a prop...

Sempre he sentit dir que la Jove, la meva colla, és una colla d'aquelles "simpàtiques", que cau bé en general. És aquella colla que, pobres, fa molt van intentar una gran cosa però els va fallar. Aquells que queden quarts al Concurs, just fora del podi. Al límit, al límit, però que mai apareixen a la portada dels diaris.

Érem el nen bo, que mai ha trencat un plat, sempre a l'ombra dels pares i a punt de complir els quinze anys: l'adolescència; els que en un acte de rebel·lia es van atrevir a desafiar als grans. Com a aquelles rondalles moralitzants de quan érem nens, la història acabava amb l’escarment del nen rebel i la tornada a la normalitat i l’harmonia còsmica.

Però oh, sorpresa, que la història torna a començar. Arriba el príncep lila (sic) i rescata la colla de l’oblit. A base d’esforç i tensió, de treball i concentració, un a un anaven pujant, tots forts, els pisos d’un nou castell bastit sobre antics folres. Sang nova regant velles artèries. Com el nen que ha estat escarmentat, sempre vivint amb la llosa a sobre. Sempre parlant als dinars familiars amb la boca petita, per si de cas algú s’enrecordava de la malifeta anterior.

Aquell puto complexe d’inferioritat tan tarragoní que sempre ens empaita...

id5d9f, Primer Diumenge 2011

foto: LaMalla.cat

El 5d9f de la Jove deu ser el castell més car que s’ha bastit mai. Tant s’ha sacrificat, tant s’ha demanat i s’ha donat a cor obert, tant s’ha perdut... per una recompensa tan minsa.

Alguns ens titllen de xulos, prepotents, a la Jove. I jo pregunto... És xulo qui té un somni, i el somia tan fort que el creu de carn i óssos? Aleshores, castellers, tots ho som. Què són els castells més que somnis arrencats amb sang, suor i llàgrimes de la boira de la nit?

Sobre la renúncia de la Joves a actuar per Primer Diumenge

"Sant Joan, sant Pere i la santa mare que els parí

Sempre és dur no acomplir els objectius, encara que tot i fracassant assoleixis un enorme èxit."

Així hagués començat un article que vaig voler escriure poc després de les diades de Sant Joan i Sant Pere, a la Font tarragonina i el Mercadal reusenc, respectivament. En aquelles dues diades, si recordeu, el 5d8, el nostre castell, caigué. A més, de forma dolorosa, d'aquelles caigudes que no fan mal físic però que deixen a un tocat.

A l'article que vaig voler escriure hagués parlat de la ràbia que sentíem per les dues caigudes, tot i reconèixer, com vaig arribar a escriure, que carregar un 5d8 és una fita que, mirada en global, ja és un fet com per tenir-lo en compte. Volia deixar clar de que aquell "canvi de cicle", com alguns il·luminats van arribar a xiuxiuejar, no era tal, que la Colla Jove Xiquets de Tarragona era massa orgullosa com per deixar-se derrotar per un accident tan aïllat. I el temps, ningú m'ho negarà, m'ha donat la raó.

Perquè començo així un article que parla sobre la renúncia de la Colla Joves Xiquets de Valls a actuar a la diada de Primer Diumenge de Festes de Santa Tecla? Crec que és evident.

Ahir em vaig anar a dormir (tard, com sempre) amb el rumor de què al dia següent els alts càrrecs vermells anunciarien que la Joves no aniria a l'actuació degut a les baixes que havia sofert la colla a les caigudes de l'11 de setembre, a més de la trajectòria actual de la colla, la impossibilitat de portar ni tant sols una diada mínima com seria la tripleta, i ja sense parlar del 2d9fm que es va arribar a plantejar. Aquest matí, res més aixecar-me, el Twitter m'informa de què, efectivament, és oficial. Analitzem-ho, doncs.

Qüestió 1: Valls és Valls

Quantes vegades hem escoltat tots aquesta frase? Ningú dubta que al bressol dels castells aquests es viuen d'una manera que no trobem a cap altre lloc. Deixem-los fer, que al final sorprenen. Aquesta filosofia, la més centenària de les que trobem al Món Casteller, carregada de tòpics i prejudicis (A Valls no s'assaja, els castells sembla que cauran, però els saben defendre al límit, els odis eterns irreconciliables, etc.) ha donat fruits, és innegable. No en va les dues colles vallenques són de Gamma Extra (almenys fins enguany), amb grans fites com el primer 4d9f del segle XX de la Vella, el 4d9 net de la Joves i tota la resta de GE que han anat domant els Xiquets de Valls. Però realment és un model de colla adequat al segle XXI? Sóc de la opinió de que no, i crec que en gran part la mala ratxa de la Joves no és més que la punta de l'iceberg d'un problema que ve de més lluny i que arriba més profundament del que a simple vista sembla.

S'ha de dir una cosa, i és que Valls també és Valls quan la Joves renuncia a Santa Tecla. L'honor vallenc en joc és quelcom tan gran que la simple idea de ferir-lo esgarrifa a més d'un. Tots saben, tots sabem què és i què significa Santa Tecla, precisament, a això em refereixo a la següent qüestió.

Qüestió 2: Santa Tecla és Santa Tecla

La raó principal que la colla ha donat per renunciar a la diada m'omple d'orgull, perquè negar-ho, i més venint d'anys a on algunes boques havien dit que la que en l'Època d'Or havia estat l'esdeveniment casteller més important, per davant de Concursos o diversos sants advenedissos, ara no era més que una diadeta de tràmit. A mi, perdoneu, però me la sopla. Si les colles vallenques li ténen tal reverència a la patrona de Tarragona, per alguna cosa serà. El gest de sacrificar una diada importantíssima per no enfosquir el pas de la diada de Primer Diumenge del 2011 a la història dels castells honora enormement a la Joves. Estic segur que tot tarragoní sabrà apreciar-ho.

Qüestió 3: La Joves és la Joves

Alguna cosa de premonició tenien aquells tresos de vuit de la Candela. No va començar bé la temporada per cap de les dues colles vallenques, però els camins que han seguit són completament oposats. Mentre la Vella descarregava el 9d8 per tercera vegada en la història a la diada de Sant Fèlix, culminant una recuperació espectacular de la negra temporada passada, la Joves ha anat decaient de mica en mica, fins a convertir-se en una ombra del que arribà a ser.

Joves, vallencs, com a germans que sou de la colla lila, em queda recordar que naltros també les vam passar molt putes en una època de la nostra història. Potser (tant de bo m’equivoqui, sincerament) ara enceteu una etapa complicada a on l’entrega i l’esperit de sacrifici dels vermells es veuran posats a prova. Si us heu d’enfonsar, que sigui per tocar fons i agafar impuls i sortir un altre cop a la superfície, amb el vermell més net i brillant que mai. Però no us rendiu. Mai.

Recordeu sempre les paraules que valtros mateixos vau dir:

Orgullosos de ser de la Joves!

I com sempre, per acabar, recordar:

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

La pubilla enfaldillada

Ni naltros, els castellers, ens lliurem de les maleïdes modes. Modes als colors de camisa, o modes als escuts, últimament d'aquell estil minimalista-abstracte (horrorosos i incomprensibles, permeteu-me!) tant fashion als darrers anys. 

Més enllà d'això, sembla que una altra "moda" arrasa entre els enfaixats: el 2d8f. La pubilla enfaldillada.

Aquest castell ha estat protagonista, per mi, de la mitja-alta taula de les últimes dues temporades, i ho seguirà sent per un temps, segons sembla. Si l'any passat eren els Nens del Vendrell els que tornaven a posar en boca de tots aquesta estructura, portant-la a plaça quaranta anys després de l'última vegada i descarregant-la, enguany són dues colles en alça, Vila de Gràcia i Sabadell, qui es serveixen del folre més "barat" per anar escalant posicions. Més enllà dels ja tangibles, també hi ha colles, com Sant Cugat o Xicots, que tot i quedar feina encara per devant, tenen les mateixes possibilitats que Gràcia o Saballuts quan es van plantejar folrar-se. Qui sap què veurem en temporades vinents? Personalment, quan començaven a circular els rumors dels dos de vuit de les dues colles que recentment l'han coronat, què voleu que us digui... No m'ho acabava de creure. Per què? Home, potser perquè un té, o tenia fins ara, massa ficada al cap la idea de què les "grans" eren el G4, el mini G2, Xiquets, Sants i Lleida, i fora d'això no existien els castells folrats. Cras error, evidentment. Sembla que les coses comencen a canviar. I ja tardaven! A veure quants més li aconsegueixen aixecar les faldes a la pubilla.

Aquí estan les proves:

últim 2d8f dels Nens del Vendrell 

Foto: Nens del Vendrell

primer 2d8f(c) dels Castellers de la Vila de Gràcia 

Foto: Carol Martín

Primer 2d8f(c) dels Castellers de Sabadell 

Foto: Efren Garcia

i2d8f dels Xicots de Vilafranca al Concurs de 2010

Foto: Wikipedia

2d7 de Castellers de Sant Cugat (un futur 2d8f?)

Foto: ElPunt

Apa, a berenar!

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Ai, que el nen se'ns ha fet gran...

És indubtable que hi ha moments a la temporada castellera que et posen la pell de gallina. Alguns (afortunadament) són per assumptes propis: Un Sant Magí gloriós, la primera tripleta de l'any, vèncer un 5d8 que se't resisteix... Altres, però, els valores més pel fet de que et sents partícep d'un fet que, més enllà d'èxits puntuals, sents que canvia (o canviarà) la trajectòria d'una colla. Que sí, que dit així és molt melodramàtic, i que un castell no vol dir ni assegura res, però... M'enteneu, oi?

L'any passat vaig viure el 2d8f dels Nens del Vendrell. A pesar de que per la nostra part va ser una diada que va deixar que desitjar, vaig sortir de la plaça amb aquell somriure que no et pots treure de cap de les maneres. Sens dubte, acabàvem de viure un moment especial. Una colla mítica, aquella que a mitjans del segle XX, quan a Tarragona no passàvem dels castells de set, ells lluitaven amb la Vella pel domini del pilar de set amb folre. Una colla que havia patit una dura travessera del desert. Una colla que s'havia sabut reposar després d'escissions i ostracismes. Una colla que tenia un somni: plantar el 2d8f després de 40 anys...

"Vamos a soñar más fuerte" va ser l'eslògan escollit per l'Atleti per promocionar la final de l'Europa League, trofeu que finalment s'emportaren al vèncer al Fulham FC. A l'anunci, una veu en off sentenciava que els nens madrilenys somiarien més fort que els londinencs, que això donaria la més invencible de les forces als matalassers (déjà-vu) per avassallar als anglesos. Doncs bé, segurament la nit del 16 al 17 d'octubre d'aquell mateix any els terrats de les cases vendrellenques treien fum. Un any després, eren els nens graciencs el que, tancant els ulls fortament, somiaven el mateix somni. Enmig de la nit, es devia escoltar pels carrers engalanats i estrafolaris del centre de la vila un murmuri sord, que res tenia a veure amb la festa i la rauxa. Arraulits al coixí, els nens graciencs imaginaven una blava silueta, esvelta i panxuda per sota, retallada sobre un fons blau.

Una vegada va sortir el sol (Déu n'hi do si va sortir aquell dia!), arreplegant la camisa blava d'una revolada, tot casteller gracienc devia seguir somiant despert. Tot el que passava al seu voltant (pilars d'entrada, gent saludant, sorolls típics d'una plaça avarrotada) estava lluny, era borrós, no entrava al somni. A un cel blau com pocs, un cel de somni (novament), solament una silueta blava, esvelta i panxuda per sota es retallava amb claredat sobre una façana igualment blava. I els nens graciencs seguien somiant, aquesta vegada arrapapats als braços dels més grans. Segurament, van seguir somiant fins a segona ronda. De sobte, un cop sord (i ben dolç) va fer despertar als blaus del somni. Una caiguda, sí. Una caiguda mentre es descarregava el 2d8f. S'havia despertat del somni per adonar-se de què era ben real. incomplet, però corpori. Què millor? A més d'un li devia venir trempera matutina amb retard (menys mal de les faixes!)

Després de mirar i de remirar les fotos d'aquell pilotó blau sobre una pinya tutti-frutti (de móra, maduixa i mentol), algú devia pensar: Gràcia folrada. Sona bé.

Foto: Ciutatoci.com

Dedicat a tots els graciencs ganàpies, que no són pocs, 

que es van quedar sense paraules (devien somiar encara) en aquell precís instant de la diada. 

Heu acomplert el vostre somni. Us ho mereixeu!

Acabo de venir del Catllar. Quan pugui escriuré sobre la diada. Fins aquell moment...

Força, Equilibri, Valor i Seny!!

Suor i alfàbrega

Abans de parlar de Sant Magí (Em moria de ganes de fer-ho!), demanar perdó a qui em llegeixi per haver estat tant de temps inactiu. He estat massa temps en un viatge a ple segle XIX on tenir un ordinador (dic més, internet!) era una absoluta utopia. Dit queda.

4d9f, diada de Sant Magí.
Foto: Neus Baena

Afrontàvem Sant Magí amb una barreja de sensacions alarmant: Nervis i preocupació, arran de la caiguda del 3d9f del Cós del Bou i les baixes que va provocar (Ànims especialment a Enric Masip), però a la vegada eufòria i aquella sensació d'invencibilitat que dóna haver estat fent un juliol i un agost... espatarrant. tres 3d9f descarregats i el ja esmentat carregat, més uns 5d8 estabilitzats després del mal Sant Joan donaven ales per pensar en complir la promesa que se li va fer al sant copatró de la ciutat, aquell que va salvar la ciutat de les explosions napoleòniques apagant les metxes amb l'aigua d'un càntir a l'acabar l'invasió de la qual enguany se celebra el bicentenari: Us enrecordeu del famós "Prepara't, Magí!"? L'any passat molts vam maleïr la punyetera frase després de com va anar la diada, però era impossible no enrecordar-se'n d'ella quan un enfila el carrer Major en direcció la plaça de les Cols.

Cadascuna de les quatre colles de Tarragona va sortir amb un regust ben diferent de la plaça.

Els serrallencs, que per expectatives durant la prèvia eren els que menys nivell (relatiu, evidentment) aportaven, van sortir amb una boníssima actuació a la butxaca que els permet seguir somiant de cara a una Santa Tecla gloriosa que els torni a nivells fa massa temps oblidats. 4d7a, 5d7, 3d7a, pd5

L'altra colla de barri de la ciutat, els cooperativistes de Sant Pere i Sant Pau, no van tenir tanta sort. Potser van arriscar massa en castells encara no consolidats, potser un error de càlcul a l'hora de dissenyar la diada... El que està clar és que encara em sorprèn (a mi, almenys) com un sol instant, un detall mínim pot tirar per terra el treball de mesos. Crec parlar en nom de tots els castellers tarragonins al dir que tenim encara esperances posades en els verds per tal de que siguin capaços de recuperar-se aviat i plantar a la plaça de la Font castells màxims, especialment el 2d7 que tants maldecaps els està donant. 4d7a, id5d7, i2d7, pd5

Xiquets de Tarragona venia de tapada. Històricament, Sant Magí ha estat una diada talismà per als matalassers, però sincerament, ningú s'esperava tal actuació de la colla ratllada. La diada, tot i això, va començar malament: la indecisió de la canalla va fer posposar el 5d8 i substituïr-lo per un 4d8 ferm, marca de la casa. Després, a segona ronda, diversos peus desmuntats i un intent desmuntat  de 3d9f no gaire segur van fer creure a castellers i assistens a la diada que la colla renunciaria al salt de categoria, però a tercera ronda la seva aposta pel 3d9f va tenir el resultat desitjat. La eufòria es va desencadenar per la banda esquerra de la plaça, i algun mal gest li degué costar a algú un bon clatellot de part dels dirigents dels de Santa Anna. Un 5d8 va servir per bastir la millor diada de la quarantena d'anys dels Xiquets de Tarragona. 4d8, 3d9f, 5d8, 3p5

I la Jove... Ai, la Jove! Com he dit abans, veníem un pèl frustrats i preocupats per l'entrebancada de Cós del Bou (que, en qualsevol cas, va servir per estrenar nova plaça de nou a la ciutat de Tarragona, i ja van quatre!), però segurs de la feina feta i de que el que ens plantejàvem no estava fora del nostre abast. Obríem la diada amb un 5d8 del qual ja em canso de posar-li adjectius... Un 5d8 preparat per créixer. El nostre 3d9f va venir després dels peus i intents matalassers, pel que cal confessar que anàvem confiats... una mica envalentonats, fins i tot. I va passar factura: El 3d9f es va patir de valent, amb la por al cos de que en un segon tot s'esmicolés. Però Sant Magí és dia d'èpica, ja se sap, i sembla que el gaiato del sant va aguantar el castell per la banda del carrer Major, perquè si no, poc s'explica que aguantés. Ja està, ja el teníem, érem els millors i la hòstia en patinet... i de sobte Xiquets descarrega el 3d9f. Seria hipòcrita dir que no se'ns va posar el cul com un cigró, què cony, sinceritat davant tot. Tinc amics i coneguts a la colla matalassera, i personalment odio els (tant d'una colla com de l'altra) que segueixen allò de l'enemic mític, irreconciliable i malèvol de l'altra banda de la plaça del Rei. Tot i això, l'orgull lila és l'orgull lila, i el fet de que sentíssim l'alè matalasser al clatell (i algun gest no molt diplomàtic d'algun membre del tronc ratllat...) va fer sortir la bèstia parda que portem sota la camisa. Si abans volíem fer el 4d9f per completar la tripleta, ara tot ja era qüestió d'honor, d'instints primaris... No he viscut un 4d9f tant violent, tant "necessari", des del 4 de la tripleta del 2009, i perquè ens jugàvem la vida, com qui diu. Ningú va respirar tranquil fins que baixaren terços. Amparitos i allò de l'"I Jove, i Jove, i Jove, Jove, Jove!" van servir de bandera lila que clavar a la punyetera rampa de la plaça de les Cols. Manteníem la supremacia a Tarragona, però havia quedat clar que, a partir d'ara, tenim un rival a batre res més passar el Pretori. Ni un moment de relaxació! 5d8, 3d9f, 4d9f, 2p5

A partir d'ara tot és pujada. La diada gracienca (de la que parlaré quan pugui) va servir de coixí entre l'intens Sant Magí i l'intensíssim Catllar que ens espera. I Primer Diumenge està a tocar... I tot el que porta camisa lila, tot el món casteller, de fet, sap què significa això. Oi?

Força, Equilibri, Valor i Seny!